Protocolos de acción frente a lo desconocido

Un dels elements més importants del teixit cultural d'una societat són les iniciatives artístiques dels joves. És primordial que la nova generació compti amb (a més dels seus actors i actrius que són molts i molt bons) veus que puguin transmetre la seva visió d'un món els constants canvis del qual els té gairebé tot el temps com a protagonistes. En aquest sentit, l'actor, dramaturg i director Francesc Cuéllar ha començat a postular-se, ja des de fa un temps (My lowcost revolution, Livalone) com un d'aquests nous creadors amb suficient capacitat disruptiva, honestedat i pensament crític per generar aquest relat actual que els nostres escenaris semblen estar esperant.

Protocolos de acción frente a lo desconocido és una obra valenta que, sense amagar el seu caràcter experimental, tracta de reflexionar sobre el mateix procés de creació, l'absència d'esperança del moment actual i la cerca d'un significat últim des del dubte i la por. Sent l'aposta més ambiciosa de Cuéllar fins ara, l'espectacle té algunes troballes interessants com els diferents jocs sonors amb els micròfons, el bàdminton com a recurs visual, un terra relliscós del qual els personatges no poden escapar o un conjunt de textos magnífics que destaca especialment. No obstant això, el seu director sembla estar lluitant, algunes vegades, contra el to triat (desafectat i contingut) perquè la proposta no caigui en la monotonia. D'aquesta forma, les ruptures que proposa a vegades funcionen però, en altres casos, resulten menys orgàniques. El mateix que la cohesió de les seves diferents idees que no es desprenen del tot d'una certa aleatorietat. Cosa que, d'altra banda, amb algunes revisions, pot ser fàcil de solucionar amb un parell de retallades que, de pas, redueixin la durada.

Menys polític i reivindicatiu que Los bancos regalan sandwicheras y chorizos (espectacle revelació del qual Cuéllar també participa) o My Lowcost Revolution, resulta, en canvi, molt més íntim i personal. La implicació emocional dels seus escrits són potser el més valuós de la peça. S'agraeix, d'altra banda, que explori també el sentit de l'humor, generant així fragments que, veritablement, porten a escena un aire més enèrgic i narrativament revitalitzant.

Encara queda camí perquè Cuéllar arribi a ser un nou Rodrigo García o aconseguir el nivell de companyies com El Conde de Torrefiel, els seus dos referents més clars. No obstant això, té l'embranzida, la intuïció, la sensibilitat i la curiositat suficients per a arribar, algun dia, a jugar en aquesta mateixa lliga. De moment, ja està aconseguint refrescar el panorama… que no és poca cosa. I sabent, a més, envoltar-se de la gent adequada: un grup d'intèrprets amb talent, carisma, atreviment i un bellíssim magnetisme escènic.