#PuertasAbiertas

Durant els atemptats de París del novembre de 2015, molta gent es va quedar sense poder tornar a casa a causa de la suspensió del transport públic. Això va fer que molts parisins, a través del hashtag #portesobertes, oferissin casa seva a desconeguts perquè poguessin passar-hi la nit.
La Julie (Cayetana Guillén Cuervo) és una d’aquestes parisines que viu sola i ofereix casa seva a un tal Pierre (Ayoub El Hilali). Quan aquest arriba, la Julie descobreix que és un noi d’origen àrab que en realitat es diu Farouk. A partir d’aquí comencen a aparèixer desconfiances i prejudicis que aniran canviant al llarg de la nit.
Aquesta primera obra escrita per la periodista Emma Riverola funciona a la perfecció amb girs de guió prou creïbles. L’escenografia minimalista compleix la seva funció amb unes imatges de fons que ens van situant en el temps. És un plaer poder veure a Cayentana Guillén Cuervo dalt de l’escenari, i el jove català Ayoub El Hilali convenç donant-li la rèplica.

Una cadena de atentados sacude Paris. La ciudad se desborda y la gente huye despavorida. Una cadena de hastags por redes sociales avisa que la gente ofrece sus pisos para acoger a todo aquel que se haya quedado sin poder volver a casa.
Nuestra protagonista también ha ofrecido su piso. Llaman a la puerta. Es un chico, musulman…
Y aquí empieza el baile de prejuicios. Es un pobre ciudadano en busca de refugio? Es uno de los terroristas que ha desatado la barbarie??

Abel Folk nos trae esta historia de miedos, confianza y fe con una puesta en escena que sorprende y nos ubica en cada situación. Bonito y moderno. Bravo!!
En cuanto a los actores: he notado a Cayetana algo forzada y a Ayoub muy rígido durante toda la obra.
Pero el texto se abre camino y va dando giros en la historia esperados pero complacientes.
No me ha gustado las perfomances como transiciones entre escenas y tampoco su final de Amelie de cuento de Hadas.
Pero… la he disfrutado y da para reflexionar sobre los límites de los prejuicios.

Ahir i diguem a manera de primícia, ja que a partir del 13 de maig estarà un mes al Romea, a l’Auditori de Cornellà vaig veure aquesta obra de la periodista catalana Emma Riverola (foto) i que molt encertadament dirigeix Abel Folk (foto). Els fets ens situen a Paris a la tardor de 2015 quan es van produir uns gravíssims atemptats islamistes en què hi va haver desenes de morts. Molts parisencs van acollir a gent que es trobava perduda en el caos a l’igual que ho va fer la protagonista de l’obra però en aquest cas era un estudiant d’una comunitat diguem enfrontada a la seva i als seus prejudicis. Entre els dos s’estableix un diàleg en què aflueixen les pors, els llargs silencis, els prejudicis evidentment, les mentides i perquè no tambè la tendresa amb un text magníficament estructurat amb uns girs argumentals que et deixen sense alè i que fan que la tensió vagi pujant a mesura que avança el diàleg. Una minimalista escenografia i il·luminació de Paco Azorín que donen cabuda a unes interpretacions creïbles que et mantenen atrapat i que qualifico de sublims, tant la de Cayetana Guillen Cuervo com la d’Ayoub El Hilali actor a qui no coneixia. No cal dir que cal veure-la si o si, teatre en estat pur que emociona i et fa reflexionar, mostra d’això els llargs aplaudiments amb el públic dempeus.