Puto

“Puto” és una obra unipersonal d’Ezequiel Barrios, un coreògraf, actor i ballarí argentí, que indaga en l’imaginari d’un homosexual que encara s’amaga dins l’armari. Rebota dins l’armari. Ell és un Puto reprimit. La seva ràbia, insatisfacció i impotència davant l’homofòbia que existeix en la gran majoria de la societat, l’obliga a ser algú amb doble personalitat.

A Argentina, el significat de la paraula puto és un insult amb tendències homofòbiques sinònim de “putiovi, maricón o gay”.  

A “Puto” veiem a un cos en constant moviment que crida amb tota la seva ràbia PUTO, PUTO, PUTO, PUTO,...Salta, balla, es transvesteix, es despulla física i emocionalment,... La intimitat de l’espai intensifica les emocions.

Ezequiel ens interpel·la amb la mirada, ens mostra la seva ràbia, la seva lluita interior. Són 50 minuts d’una intensitat física i emocional brutals, en els que el ball, la música i la paraula són el seu medi d’expressió.

Ezequiel fusiona la dansa contemporània amb danses tribals africanes, cubanes i brasileres; el performance i la interpretació, les projeccions, les músiques del món,...

La sinceritat, l’exigència física, la valentia, la lluita, les emocions, el risc, el crit desesperat d’aquell que encara es troba dins de l’armari, fan d’aquest espectacle un imprescindible.  

Aquest muntatge es va estrenar en el 2016,s’ha pogut veure en moltes ciutats argentines, Mèxic, Uruguai i Bolívia. A Brasil va ser censurada davant possibles represàlies a l’actor, degut a la gran violència que està patint actualment t la comunitat LGBT en aquest país.

El triangle invertit de color rosa, un dels símbols més coneguts de la comunitat LGBTQ+, és un dels pocs elements que veiem dins l’espai escènic. Un triangle invertit de color rosa, símbol amb el que es marcava als homosexuals en els camps de concentració nazi, i que ens vol recordar que actualment a Txetxènia existeixen camps de concentració per a gays, els quals el dirigent txetxè Ramzan Kadírov anomena "la solució final de la qüestió homosexual" i "la neteja completa de Txetxènia dels homes de l'orientació sexual no tradicional". Camps de concentració actuals on els presos són assassinats. El règim de Kadírov nega totes les acusacions.

 

 “L’origen de la nostra lluita es troba en el desig de totes les llibertats” Carlos Jáuregui

Ahir dijous dia 6 era nit d’estrena a La Badabadoc, "PUTO", una peça de teatre-dansa argentina d’Ezequiel (Keko) Barrios.

“PUTO, Catarsis, hecho artístico y acto politico” està creada i interpretada per Keko Barrios que ens diu que aquesta peça es tracta d’una proposta unipersonal que explica el que sent un homosexual reprimit que encara viu dins de l’armari, un puto, un maricón que no s’estima a si mateix i es baralla amb el seu propi desig, que no vol ser el que és.

Un treball que respira sinceritat des del minut zero, una mirada que atrapa, un moviment que inspira tendresa i a moments rebuig, tot alhora, on l'artista s'exposa sense límits, sense pudor.

Una gran entrega, al límit de la resistència física. Amb la paraula ens expressa verbalment el que també ens explica amb les imatges projectades, amb la música i amb la dansa. Escenes de nuesa, llenguatge cru on ens parla dels seus malsons i de les conseqüències de la discriminació patida en sortir de l'armari. La mare, el pare, la germana, els amics, la societat, ......

Magnífica la música escollida de "Sonrisas y làgrimas" que lliga amb un dels seus somnis i la il·luminació que avui han estat a les mans d'Àngel Grisalvo.

Keko Barrios és coreògraf, ballarí, actor, docent i gestor cultural. Llicenciat en Composició Coreogràfica, va crear aquesta peça a partir de la tesina de graduació l’any 2016. "PUTO" és una composició coreogràfica que parla de la discriminació a través del cos, dibuixant un personatge que és alhora víctima i botxí. Un procés creatiu que va durar nou mesos.

Des de l'any 2005 participa en creacions escèniques i des de 2009 dirigeix la companyia Odoia, que investiga la fusió de danses tribals africanes amb elements contemporanis explorant totes les possibilitats que ofereix el llenguatge de dansa-teatre.

Una peça creada a manera de catarsi personal per a un públic adult i adolescent que ha estat representada a totes les províncies de l'Argentina i ha viatjat a Mèxic, Bolívia i Uruguai, iniciant ara la seva gira per Espanya i Europa. L'obra va estar cancel·lada al Brasil per considerar que la vida de l'actor podia estar en risc, davant la creixent violència amb el col·lectiu LGBT.

Com el mateix creador manifesta el teatre és un art viu, tant viu que mor en acabar la funció. A cada funció de PUTO passen coses diferents que no passen a la tele o en un telèfon. Keko Barrios és un apassionat de l'adrenalina del moment, del fet teatral. Per ell pujar a l'escenari és una experiència única i irrepetible. I per nosaltres, que ho veiem en aquest espai màgic, es converteix també en una experiència única on la sinceritat que transmet és "a tocar".

Estarà a La Badabadoc fins al diumenge 16 de juny. Tant de bo, en un futur, ens pugui mostrar altres espectacles seus.

Per poder veure la ressenya original, només cal que cliqueu en aquest ENLLAÇ

 

Malauradament, espectacles com aquest segueixen vigents avui en dia, ja que la homofòbia no s'ha erradicat encara en molts països i està revifant inesperadament en molts d'altres. Parlar de discriminació i d'exclusió per temes d'orientació sexual ens pots semblar a molts, a aquestes alçades del segle XXI, un tema superat... però sempre ens mirem el melic i no fem una mirada global, potser perquè espanta o perquè la veiem excessivament llunyana. Ara bé, els terribles fets que passen a Txetxènia o atacs puntuals com el de Londres o altres capitals europees ens haurien de fer pensar. I tot això, sense tenir en compte a països d'altres continents, com ara Brasil, on aquesta obra va ser cancel·lada  perquè no es podia assegurar la integritat física del protagonista.

Puto és un muntatge argentí de dansa-teatre que es beneficia del seu missatge, de les seves bones intencions, de la seva sinceritat i de la generositat actoral d'Ezequiel Barrios. Ara bé, també es ressent d'una certa ingenuïtat i d'un format escènic que ens recorda a les performances dels vuitanta. Hem vist moltes peces reivindicatives, i personalment crec que buidar-se interpretativament a l'escenari pot ser una arma de doble fulla. Si no tenim una dramatúrgia ferma al darrera o un fil prou clar, tot pot quedar-se en un excés d'energia desaprofitada... Jo prefereixo el monòleg que es diu des d'una cadira; un moment aparentment tranquil on es desgranen les peripècies més terribles d'un hipotètic homosexual que es topa amb la incomprensió i la homofòbia. Una escena sense excessos, sense moviment, que arriba a través de l'horror i l'humor com un cop de puny a l'estómac.