Quan ens haguem torturat prou

Anna Alarcon i Xavi Sáez són els protagonistes d’aquesta història que va escriure Samuel Richardson al 1740 i que va portar al teatre Martín Crimp a mitad del segle passat amb el títol “When We Have Sufficiently Tortured Each Other: 12 Variations on Samuel Richardson’s Pamela”. Més de dos segles més tard, tot i que la trama no pot ser la mateixa, el tema continua essent desgraciadament molt actual: El poder i la dominació a través del sexe i de la fortuna.

Tot i que no va ser el primer, a Richardson se’l considera un escriptor conegut per haver iniciat el gènere epistolar en la novel·la. A través de les cartes i del diari personal de Pamela es coneixeria l’assetjament que patia per part del seu amo. El que va ser al segle  XVIII una comèdia d’embolic per conservar la virtut i amb final feliç, Martin Crimp (1955) li dona una volta, un gir sorprenent on ressalta com a “Decadència” de Steven Berkoff,  el triomf del diner i del poder en una família acomodada. El llenguatge provocador de Crimp recorda a Berkoff per la seva desimboltura, realisme, provocació i una bona dosi de crueltat.

La creença en el gènere fluid de la societat actual fa que el sexe es converteixi en una forma de dominació i l’equilibri de poder entre home i dona és canviant. Magda Puyo li dona una volta més a la dramatúrgia de Crimp i apareix el seu segell personal i crític amb el capitalisme i el patriarcat.

Anna Alarcon , espectacular en superlatiu, confirma en aquesta obra el seu ja conegut gran talent artístic. Ben acompanyada de Xavi Sàez amb el que fan un tàndem magnífic, els canvis de rol no fan més que potenciar la lluita pel manteniment del poder masculí.

Hi ha personatges secundaris (Neus Soler, Alba Gallén i Guim Oliver) que poden allunyar-te del nucli principal o afegir un element de perversitat dins de la violència present en tota l’obra. La minyona (Cristi Garbo), que en les obres clàssiques acostumen a tenir un paper alliberador, aquí s’incorpora per fer crítica al poder de la imatge i per participar directament en la lluita de gèneres.

Tot plegat és una obra excitant i desconcertant que en cap cas et pot deixar indiferent.

Martin Crimp parteix de la novel·la Pamela de Samuel Richardson per escriure aquesta obra de teatre sobre els rols de gènere i l'eròtica del poder. En la novel·la, Pamela és una criada que, subjugada al seu amo, utilitza la seva aparent feblesa per a casar-se amb ell i aconseguir l'ascens social. En l'obra de Crimp, no obstant això, es tracta de dos personatges arquetip - ni tan sols tenen nom - que estan submergits en una lluita constant de poder i de sexe, on sembla que l'home té segrestada a la dona.

Els intèrprets canvien de rol diverses vegades, fent d'abusador i abusat al mateix temps. Això sembla apuntar un caràcter relacional de les lluites de poder i genera un desassossec constant en l'espectador. A més, és un recurs que també serveix per a remarcar, o més aviat apuntar, la performativitat del gènere.

El text també parla de dones silenciades en la societat patriarcal. A l'escena inicial on el personatge femení li arrabassa el micròfon constantment al masculí, o en el fet que aquesta Pamela moderna escrigui, s'està reivindicant la necessitat que la dona s'agenciï del seu propi relat. Però més enllà de la jerarquia de poder en relació amb els gèneres, l'obra també parla sobre el poder entre classes. La dona maltractada per l'home, maltracta la criada, com si es tractés d'una cadena d'abusos.

La direcció de Magda Puyo li dona un gran dinamisme a l'obra, fluint entre els diferents episodis amb moments onírics, precises coreografies i fins i tot algun número musical que tracten d'alleugerir el pes del text de Crimp.

En definitiva, es tracta d'una obra irònica i una miqueta incòmoda sobre la brutalitat de les relacions humanes en general, i del gènere en particular, on si hi ha alguna cosa a destacar és l'esquinçadora interpretació d'Anna Alarcón.

Crec que és molt important visibilitzar la violència de gènere. El teatre és un lloc ideal per fer-ho visible, ja que ens descobreix històries que formen part de la nostra realitat quotidiana, moltes vegades silenciades.
Fer visibles els relats sobre violències de gènere ens permet, en primer lloc, entendre com funcionen, visibilitzar qui les gènere i quines eines són necessàries per poder fer-hi front.
Quan ens haguem torturat prou es va estrenar fa uns tres anys al National Theatre de Londres. El maig del 2021 se'n va fer una lectura dramatitzada a la Sala Beckett, sota la direcció de Glória Balaña i Altimira, dins del cicle Jo també. Violència de gènere I estructures de poder.
Aquesta nova producció al TNC està dirigida per Magda Puyo.

La música en directe de Gerard Marsal és interpretada per Alba Gallén, Cristi Garbo i Neus Soler.
L'escenografia i el vestuari van a càrrec de Pep Duran i Nina Pawlowsky, que han creat un espai minimalista.

Quan ens haguem torturat prou, ens presenta a sis personatges que representen un joc perillós de dominació sexual i resistència inspirat en la novel·la epistolar Pamela, de Samuel Richardson, principalment l'Home i la Dona, interpretats per l'Anna Alarcón i en Xavi Sáez, la resta de l'elenc el conformen Alba Gallén, Cristi Garbo, Guim Oliver i Neus Soler.

Quan ens haguem torturat prou està estructurada en dotze episodis que ens mostren històries imaginaries o no, carregades de violència física i verbal.
Segons Magda Puyo, el text està plantejat com una gran metàfora. De fet és un espectacle amb moltes capes, en el que es toquen temes molt delicats, però alhora interessants. L'home i la dona intercanvien rols, diàlegs, roba i pensament. És un constant joc de poder, dominació i submissió. És un muntatge dinàmic, contradictori, irònic i polèmic. Que a més a més de reivindicar el relat de les dones, fins ara silenciat per la veu dels homes, parla de quins són els límits de la identitat de gènere, de la lluita de classes, de l'abús de poder, del desig, de l'abús sexual, dels límits del llenguatge, de l'abús econòmic i de la fragilitat humana.

Haig de dir que malgrat la grandesa d'aquest espectacle, tant en l'àmbit escènic, com en interpretació, no hi he entrat tal com m'hauria agradat.