Quan la vaig conèixer

A vegades es comencen viatges amb un somni concret, un objectiu a aconseguir pel qual, en principi, s’està disposat/ada a tot. Però moltes vegades aquest sacrifici no fa que s’arribi a on s’esperava i la desil·lusió fa que es replantegi què és realment allò que es vol. Sempre passa alguna cosa que funciona com a catalitzador d’una decisió que canviarà el rumb de la història, en ocasions aquest fet és excepcional.

Quan la vaig conèixer és un text de Jonathan Tolins adaptat i interpretat per Daniel Anglès que explica com un actor viatja fins a Los Angeles per fer realitat el seu objectiu com a jove enamorat de l’idealisme de fer carrera com a intèrpret i arribar al cim. En aquest camí, i mentre no arriba a triomfar com esperava i és acomiadat d’una feina que no és ideal, però paga les factures, li arriba la proposta d’interpretar a un comerciant d’unes galeries. El que ell no espera és que la seva cap sigui Barbra Streisand.

Tot i ser ficció, escoltar el monòleg de boca d’Anglès és traslladar-se a una història que podria ser ben real. La seva naturalitat quan narra les aventures i les converses que va tenir amb Streisand transporta a l’espectadora a un món d’enveja, on aquesta hagués volgut compartir escena amb ells. La proximitat i la intimitat amb la qual es relata l’anècdota estableix una relació còmplice entre l’intèrpret i el públic.

Jumon Erra marca les pautes adequades amb la direcció per estructurar el text i la posada en escena de manera atractiva i interessant, per crear un espai en què hi ha una conversa entre amigues d’un moment que va provocar una catarsi.

I és que, qui no voldria saber algunes intimitats dels artistes més importants del món? Un espai segur i petit que es va regant de les notes de The way that we were que només amb la seva primera frase “Els records il·luminen els racons de la meva ment...” ja ens diu que aquest moment compartit de teatre serà una il·lusió perfecta.

A partir d’un fet real i molt concret –el curiós soterrani de la casa de Barbra Streisand-, Jonathan Tolins va escriure un monòleg divertit i nostàlgic que es va representar amb èxit a l’Off Broadway. Aquesta obra, que no dura molt més d’una hora, farà les delícies de tots els mitòmans, perquè si una cosa té la famosa cantant són fans i seguidors incondicionals. En aquests seixanta minuts es parla del seu gust per la decoració, d’algunes de les seves pel·lícules més emblemàtiques, dels seus vestits més famosos, dels seus amants i marits... i fins i tot d’un projecte imaginari que fa volar la imaginació: una nova versió cinematogràfica de Gypsy, d’Arthur Laurents, Jule Styne i Stephen Sondheim. Ara bé, no és un musical... encara que es taral·legin alguns temes i s’escoltin de fons moltes de les melodies esmentades.

Daniel Anglès, adaptador del text original (Buyer & Cellar) i actor de l’espectacle, es mou en un terreny un pèl al marge del que estem acostumats a veure-li. Sempre l’hem vist dirigint o actuant en musicals –de fet, fa poques setmanes el vam veure celebrant els 30 anys de carrera en aquest gènere-, i aquí s’enfronta a un monòleg on l’eina per arribar al públic és només la interpretació. És cert que la temàtica i tot el que envolta la trama li és proper, però el mitjà per arribar-hi li exigeix ara altres qualitats. I la veritat és que el resultat és òptim. La naturalitat que Jumon Erra, el director, ha imposat al conjunt fa de tot plegat un peça senzilla, emotiva a estones i força creïble, tot i que des del principi se’ns diu que tot és ficció. Per cert, de les tres o quatre imatges que es mostren al final jo només deixaria la primera. El dubte que crea deixaria un puntet més de confusió a l’espectador, cosa que a vegades pot tenir certa gràcia.