Quanta, quanta guerra...

La màgia dels textos de Mercè Rodoreda resideix en el fet que sabia narrar d’una manera planera i directa els horrors de la guerra civil i la postguerra. És per això, que els seus textos s’han portat tants cops al teatre i als mitjans audiovisuals, per la seva capacitat d’explicar la realitat i el dolor d’una manera assequible per a tots els públics.

El text del qual parteix aquesta obra narra el viatge d’un jove (Adrià) que, atret per la llibertat que suposa la guerra des del desconeixement, decideix deixar casa seva per sumar-se al front animat per un amic. Un cop allà, descobrirà la realitat de la qual tanta gent fuig.

Aquesta producció sorprèn des del primer moment per la capacitat creativa que demostra a l’hora de portar aquest text a l’escenari. Pocs elements, que es transformen segons les necessitats, i un espai sonor molt cuidat embolcallen un espectacle emocionant amb un Biel Rossell que hipnotitza. El primer que impacta de la seva narració és la composició musical i l’espai sonor creat per Biel Serena, qui va marcant el ritme amb efectes, notes musicals i àudios en directe. Una escenografia auditiva que crea l’ambient exacte que necessita el text a cada moment. I a l’escenari tres objectes: una taula convertible i un parell de cabassos. Aquí és on Rossell dona vida a Adrià i la seva història, el seu viatge a l’infern, la seva il·lusió convertida en por i desesperació.

Rossell fa un treball magnífic durant tota l’obra, els seus moviments, les seves faccions, tot el seu cos s’entrega a cada paraula que surt de les seva boca. Les seves interaccions amb els personatges amb els quals es creua Adrià estan treballades de manera meticulosa i natural. Totes les escenes interpretades del text estan cuidades al detall, però n’hi ha dues de concretes -on s’estableixen interaccions entre el protagonista i altres persones- que fan posar la pell de gallina per l’impacte emocional que evoquen i transmeten al públic. Una vegada més, en aquests dos casos, la il·luminació i l’espai sonor son claus per posar el marc ideal a la interpretació de Rossell.

L’obra és un exercici molt sincer i planer de la realitat d’una guerra, no només el que es viu al front sinó també a tot allò que envolta, influeix i perjudica. És ideal per apropar-se a l’obra de Rodoreda en petit comitè i fer-la accessible als més joves, aquells que a vegades no tenen paciència, però que poden descobrir aquesta meravella d’una hora.

Quanta, quanta guerra adapta la darrera novel·la que va escriure Mercè Rodoreda i que aborda els horrors de la guerra civil espanyola de la manera més sincera: a través dels ulls d’un jove de quinze anys que encara no ha aixecat, dins del seu subconscient, un mur prou sòlid de filtres, prejudicis i creences que li facin veure la realitat com no és. És així com l'autora ens trasllada el seu relat de la manera més directa i objectiva; fent sòlida la veritat més essencial.

La posada en escena va a càrrec dels Farrés Brothers, que despleguen el seu instrumental escènic fent un espectacle on la imatge, l’espai sonor i la titella componen una dramatúrgia visual i poètica, senzilla i sensible.

Tanmateix, sense conèixer la font literària original, sense poder avaluar si falten, sobren o s’ignoren elements importants del llegat de Rodoreda, l’espectacle no transcendeix, en el seu decurs, un viatge plaent a través de diferents moments d’una guerra sense conflicte. Cadascun dels passatges, meravellosament interpretats per Biel Rossell i sòbriament acompanyats pel Biel Serena (que construeix en directe un original espai sonor i afegeix un contrapunt dramàtic allà on és necessari), se succeeixen sense assolir mai una tensió dramàtica de conjunt, una acumulació argumental o conflicte escènic que ens connecti, més enllà de l’empatia, amb el jove Adrià (protagonista d’aquesta història). (La connexió entre intèrpret i públic apareix, d’acord, però no pas amb el personatge sinó amb l’actor, per la passió i entrega que aconsegueix en la seva feina.)

És així com, de manera agradable, sense res a retreure, amb moments de gran sensibilitat i bellesa, ens precipitem cap a un final que ens deixa, però, amb ganes d’alguna cosa més. De saber per què l’havíem de fer, aquest viatge. De quina necessitat o urgència ens constrenyia a fixar en imatges l’imaginari infinit de la novel·la de Rodoreda.

“ Vaig néixer amb una taca al front, com una llentia”. Així comença el relat de “Quanta, quanta guerra” de la nostra  admirada Mercè Rodoreda. Ella era capaç d’escriure el més petit detall per obrir el zoom de mica en mica i fer-nos veure tot el que l’envolta. Era també capaç d’escriure d’una manera poètica i punyent tant la fascinació que produeix la guerra com l’horror i la destrucció que deixa al darrera. És una història d’una guerra qualsevol. Parla d’un riu gran que podria ser l’Ebre i uns avions que potser venien d’Itàlia però tant se val. Ella volia parlar de la guerra i la seva crueltat així com la guerra interior de l’Adrià Guinart. Els crits de guerra, la llibertat, l’entusiasme i les ganes de deixar al darrera una vida no desitjada porten al protagonista a fugir de casa i enrolar-se a la guerra on hi trobarà tota la seva atrocitat.

La Companyia Farrés Brothers fan la primera adaptació teatral d'aquesta novel·la. Es va estrenar al juliol del 2021 i porten ja una trentena de representacions per tot Catalunya. Està dirigida per Pep Farrés i protagonitzada per Biel Rosell qui amb una magnífica i impactant interpretació ens porta un crescendo de por, pànic i desesper. L’espai sonor de Biel Serena és el segon protagonista i participa amb l’altre Biel de la interpretació. Els sons i la música omplen l’obra i substitueixen les paraules de la Rodoreda de manera clara i precisa. Pep Farrés utilitza pocs elements escenogràfics però molt treballats que donen molt de joc a la història. Fa servir jocs d’ombres, il·luminació (Roger Oriol) o diversos elements del camp i la guerra. Vull destacar el treball d’Eudald Ferré amb una titella mida humana que transmet el patiment, l’horror i la bogeria. La mirada de la dona em va impressionar molt. És  molt expressiva i els moviments dels dos Biels li donen vida.

És difícil portar al teatre tota la profunditat que expressen les paraules de la Rodoreda. Els que no l’han llegit podran aprofundir en la novel·la. Per la resta, hi trobaran una mostra fidel d’una obra impactant i emotiva de la gran escriptora.