Que juguin, que juguin és un muntatge seriós i inexplicable com la vida mateixa i com l’amor. Un viatge de la mà de sis intèrprets que planten cara a la realitat amb una lucidesa que només vam vorejar quan érem infants.
Sinopsi
No sabem on som ni si nosaltres mateixes som una il·lusió. Com tampoc sabem si aquest espectacle és una llavor, un trajecte o un paper esquinçat.
Potser el més raonable que podem dir és que l’acció transcorre al quarto dels jocs on sis adults juguen quan ja no els toca jugar. Plegats formen una família il·lògica feta de tres germanes, que no són les de Txékhov, una mena d’au-pair que sembla l’home del sac, un ventríloc de veus que no tenen edat i una dona exuberant amb aparença d’estàtua.
A través de fragments fulminants aquests personatges teixiran els fils d’allò que és individual, familiar i social d’una manera abrupte i lúdica com si de cop s’obrís el llum i es tornés a apagar.
Nota de direcció
Després de dirigir i escriure per a un grup d’actors i actrius amb diagnòstic de salut mental, tractar el tema de la diferència, no de la malaltia, s’ha fet cada cop més important per a mi. Vivim en una època en què aquesta qüestió té un impacte social important i posar el focus en la cura i no tant en la crítica és un mecanisme que em mou a crear. La meva manera d’escriure –marcada per la poesia- beu dels meus referents literaris i teatrals, i busca la manera de sublimar la tristesa, els inferns personals i la desconnexió d’un mateix i del món.
Aquest projecte vol ser un projecte empàtic amb el costat fosc i tot el que se’n deriva. Quan treballo a prop d’aquestes intèrprets, deixo de veure la diferència com una amenaça. Perdo la identitat, en un procés de sensibilització, per connectar a través del teatre amb persones diferents i d’alta complexitat. I els actors també ho fan. I el públic també.
M’agrada que aquest ofici nostre serveixi per acostar persones que miren el món des d’extrems oposats. Que la impossibilitat generi alegria perquè la impossibilitat és rica i estimar allò que no ens és donat és un art.
No vaig treballar amb argument perquè m’interessava la falta de coherència per parlar d’una societat convulsa que no segueix cap lògica. Aquesta manca de coherència, que també és la de la bogeria, em sembla interessant perquè s’acosta a la incertesa. M’agrada pensar que l’ésser humà més feliç és el que aguanta més incertesa i estirar d’aquest fil.
A partir d’aquí, i fent honor al títol de l’espectacle, vam crear sempre a partir del joc. Vaig aprofitar al màxim el potencial de cadascuna de les participants i el vaig fer créixer en funció de les seves habilitats: cantaven òpera, sabien idiomes, tocaven instruments, adoraven recitar. Vaig posar dins el muntatge molts dels seus desitjos i peticions i els vam treballar amb exigència i amor fins a convertir-los en material artístic.
M’agraden el teatre i l’escriptura perquè em permeten d’entrar en percepcions més subtils de la realitat. Una realitat que no es imposada sinó trobada des del desig. Crec que aquesta és la manera més genuïna de transmetre que tenim en un moment en què transmetre és de vital importància. Aquests actors perforen l’estructura de la realitat i aconsegueixen que l’art adquireixi sentit. I ho fan des del desig. I transmeten, de debò, sense falses autenticitats. Per mi això contribueix, sens dubte, a fer de l’existència un lloc més comprensible.
La meva educació i altruisme envers els col·lectius més vulnerables m’han empès, aquests darrers anys, a vincular els meus projectes creatius amb aquesta necessitat.
També és probable que, en el fons, aquest diàleg amb la realitat i les ganes de seguir avançant se sostinguin per poder oferir al món tot allò que el món prèviament ja m’ha ofert.
Berta Giraut
