Poder i revolta són dues fases d’un sol temps. Segurament per això la revolta mai no s’esgota, perquè és sempre persecució, i segurament per això el poder és tan ambigu, perquè té el mateix de fugacitat que d’infinit. A Que no serveix de res tirar una sola pedra, la productora cultural La Sullivan proposa un recorregut plural i multidisciplinari per les diverses estacions que la revolta activa, del desig iniciàtic a la consolidació en una forma de poder, i la necessitat de començar, sempre, una vegada i una altra.
Sinopsi
Una peça que és, de fet, un recorregut com un cercle: Que no serveix de res tirar una sola pedra és una manera de dir que no es pot crear si no és col·lectivament —d’aquí tants artistes en una sola escena—, que no es pot pensar si no és en comú —d’aquí la mescla de poesia, dansa, cinema, música, interpretació i pensament—, i que només es pot assolir un cercle convincent, com escrivia Vinyoli, si és assajant-lo sempre.
Així fem la provatura, l’assaig: aquesta peça és un indici que tracta dels desitjos caòtics de l’assemblea, dels somnis musculars de qui es rebel·la, de la poètica de la revolució, de la retòrica del poder i d’allò que queda als marges de l’hegemonia. Ben bé així: com una pedra que agita, tot d’una, les aigües d’un llac.
