Queco Novell: Confessió d'un expresident

Si d’alguna cosa ha servit la maleïda crisi econòmica, ha sigut per obrir-nos els ulls davant de gran part de l’estafa política a la qual, durant anys (i encara dura), hem estat sotmesos. Diversos espectacles (i, cada cop, més) han anat reflectint diferents arestes del problema i les seves conseqüències de forma tan natural com un crit d’impotència, més o menys mesurat, davant la injustícia. Confessió d’un expresident apunta directament a les altes esferes de la classe política, fent una sàtira mordaç però realista del seu cinisme repugnant i la seva culpabilitat com a cara visible dels mecanismes del sistema. El text de Davide Carnevali és intel·ligent i està ple d’una suau clarividència que, tot i entrar molt bé, pot arribar a cabrejar molt el personal si es reflexiona una mica sobre el contingut que denuncia. L’actor Queco Novell fa un treball esplèndid en el seu paper d’exmandatari que recorda, no només per les coses que diu sinó també pels gestos, a molts dels polítics que hem tingut. El monòleg només té en contra, en realitat, els prejudicis de qui esperi una paròdia a l’estil Polonia o un xou de stand-up típic del Club Capitol. Però el muntatge ni és això ni ho pretén i no en té la culpa de les possibles confusions. La seva aposta és la d’una fina ironia que vol senyalar descaradament al ciutadà com a part del problema. Malauradament, no manté tota l’estona el seu nivell d’efectivitat. D’igual forma que alguns fragments brillen per la seva eloqüència, d’altres resulten menys aptes per a un discurs oral i funcionarien millor si, directament, el llegíssim en un article. En conjunt, no obstant això, la proposta aporta un bon grapat d’idees punyents i àcides veritats que valen molt la pena i poden obrir debat.

D'aquest Grec 2016 he vist poques coses, s'ha de dir que ha estat del primer que he vist del Grec d'aquest any.

I he começat amb aquestes "Confessió d'un expresident'. Un gir en la trajectòria que hem vist fins ara de Queco Novell. Un salt sense xarxa per allunyar-se del seu paper de còmic dintre dels espectacles de la productora Minoria Absoluta per endinsar-se en un paper totalment diferent.

S'ha de dir que la gent que va al teatre a veure al personatge que veu a la TV no el veurà, però segur que surt gratament sorprès. I la gent que no pensa anar-hi per no veure un gag del Minoria Abosulta, pot perdre un gran monòleg.

Això si, no deixa de ser una sàtira en tota regla de la política i del present que estem vivint. Un text punyent que no busca el riure del públic però si la seva complicitat. Un text polític a tenir en ment i deixar-te emportar. Un gran monóleg.

Per més informació ....

 

 

 

 

A Confessió d'un expresident Queco Novell fuig de la seva imatge televisiva i dóna vida a un d'aquells polítics que veiem a la tele a diari, aquells homes amb vestit, corbata i grans dosis de cinisme. Sense sàtira i sense buscar el riure del públic el text de Confessió d'un expresident ens posa davant d'un mirall i ens pregunta per què permetem que aquesta mena d'individus controlin els nostres països i, de retruc, les nostres vides.

Amb un posada en escena senzilla però eficaç, una bona interpretació i un text excel·lent, Confessió d'un expresident és una molt bona peça de teatre polític. Totalment recomanable.

Més informació a Somnis de teatre

Queco Novell protagonitza “Confessió d’un expresident” al Capitol dins de la programació del Grec Festival de Barcelona d’enguany.

No es tracta d’un espectacle amb grans escenografies, ni d’importants efectes d’il·luminació, etc..., però si d’un text que boníssim, obra del dramaturg italià Davide Carnevalli, en forma de monòleg, que no deixa indiferent a ningú. Aquest monòleg teatral dirigit per Xavier Ricart, presenta una visió irònica sobre la desconnexió de la classe política amb el poble.

Queco Novell és l’expresident, un polític imaginari d’un país qualsevol. Podria ser J.C Wasmosy, M.Suharto, J.Chirac, J. Estrada, B.Yeltsin, A.Fujimori, Jordi Pujol, S.Berlusconi, R.Rato, fins hi tot el reelegit Rajoy.... tants i tants noms d’una llista interminable de polítics corruptes que el poble ha elegit i segueixen elegint malgrat ens robin, enganyin, o se’n riguin de nosaltres.

Ens diu que la gent no és tonta, sinó que el poble és idiota. I així és com et sens quan acaba l’obra. Perquè en el fons, al poble, sembla que ja els hi està bé. Com és possible que després de tot el que ens han fet, el poble els segueixi votant?. És que ja ens està bé que ens robin, ens arruïnin i enganyin? És que el poble és realment idiota?

Aquest ex president ens ho diu a la cara. No ho diu cantant, però sí xiulant.

Us deixo un petit recull d’algunes de les frases del text:

“A mi sempre m’ha importat ben poc la població d’aquest país”

“He governat un poble brillant, es cert, però despistat”

“La meva presidència ha estat una faula”

“El problema d’aquest país és la manca de temps per pensar”

Durant el discurs apareixeran la crisi financera, la desconnexió de la classe política amb el poble, el segrest econòmic dels països endeutats, la corrupció, les privatitzacions o el debat entre “la nova” i “la vella política”, la banca i els rescats,...,conceptes que han esdevingut familiars per als ciutadans de diversos països durant anys i anys, i que el poble segueix permeten.

El text és pura ironia. Ens adonem de com l’ús del llenguatge pot ser manipulat per part del poder.Com es pot donar la volta a les coses i donar-li un altre sentit al que s’està dient. Dobles intencions. Convertir mentides en realitats, i a l’inrevés, mitjançant la paraula .

És el primer cop que en Queco Novell s’enfronta a un monòleg al teatre, dons bé, prova superada. Jo he vist al president. Bona actuació Queco. Enhorabona !!!

En definitiva, penso que només pel text ja paga la pena d’anar-hi.

***1/2