Orama vol ser una barreja “imposible” en un escenari de fantasia, sentit de l’humor i un toc d’esperança. Una desfilada progressiva cap a la capacitat de transformació i el crescendo. Ens acostarem al drama del desarrelament, al qual ens ha portat la societat actual, en el qual la solitud, la indefensió i el buit apareixen com els seus principals trets d’identitat.
Internet i les xarxes socials, presents en la nostra quotidianitat, ara ens envadeixen i es constitueixen en la (pràcticament) única via de connexió amb l’exterior. Actualment hem comprovat que no necessitem el cos gairebé per a res, ni tan sols per al desig i amb prou feines per a treballar. Quin serà l’impacte específic i l’empremta que les noves tecnologies deixaran en l’essència i sensibilitat de l’ésser humà? Al cos, que fins ara definia la nostra humanitat i sobre la qual es basa la condició d’homínids, quin destí li espera?
D’altra banda, podem considerar que la situació de les societats s’assemblen, cada vegada més, a aquests “no llocs”, on l’individu, encara en el seu propi territori, es troba cada vegada més desplaçat, més estrany. Vivim movent-nos entre “sales d’espera” envoltades d’imatges que evoquen llocs paradisíacs als quals la gran majoria de les persones mai coneixeran. “No llocs” als quals la multitud mai podrà accedir. Cap a on ens dirigim, doncs, individual i col·lectivament?
