Red

John Logan és un conegut dramaturg i guionista estatunidenc, autor de moltes i molts famoses trames sortides de Hollywood: Gladiator, L'aviador, Hugo, L'últim Samurai, etc. El 2009 va estrenar l'obra de teatre Red, protagonitzada per Alfred Molina, i un any més tard va aconseguir guanyar sis premis Tony amb el muntatge de Broadway. La peça ha tingut versions en diversos països, aconseguint pel paper principal a actors tan dispars com Luis Gneco, Antonella Broglia o Juan Echanove.

Red explica la relació del pintor Mark Rothko amb el seu jove ajudant, just en un moment en que l'artista i tot el que ell representava començava a ser qüestionat pels nous moviments que estaven apareixent, com ara el pop art. Rothko surt retratat com un personatge hermètic, pagat de si mateix, egoista i poc empàtic. Un geni com els d'abans, d'aquells que es permetien tota mena d'excentricitats però que es basaven en una idea molt clara -i molt estudiada- de les seves capacitats artístiques i de la seva forma de veure el món. Davant d'això, la joventut i l'amplitud de mires d'un artista novell que provocarà -quasi sense voler-ho- un petit terratrèmol en les aparentment inamovibles conviccions de Rothko.

La grandesa del text està en la seva capacitat de generar conflicte i acció dramàtica contínuament, tot i tractar-se d'un tema a estones filosòfic i a estones quasi psicològic. Logan coneix molt bé els seus personatges, les seves limitacions i els seus punts febles. Sap com crear diàlegs punyents i com enlairar una conversa banal gairebé fins a fer-la explotar. La brillant direcció de Guido Torlonia, director artístic del Teatre Akadèmia durant la present temporada, aprofita tot el que li serveix el text i ho amplia amb una posada en escena plena d'enginy. Les projeccions, la il·luminació i la reproducció d'un taller pictòric acaben per aconseguir una estètica enigmàtica i inspiradora.

De totes maneres, res seria igual en aquest muntatge si no fos per les interpretacions de Lluís Soler i Ferran Vilajosana. Tots dos estan esplèndids, i crec que són conscients de que estan davant d'un material que cal aprofitar. En el cas de Soler cal aplaudir, a més, la capacitat d'acostar-nos un personatge tan esquerp i fer-lo proper i entenedor, dins de la seva opacitat. En definitiva, una interessant dissertació sobre el món de l'art que no us hauríeu de perdre...

 

Assistir a una trobada entre generacions sempre pot ser interessant, atès que permet veure des d’una certa distància allò que es viu al dia a dia per, des de la perspectiva que ofereix el teatre, reflexionar-hi. Amb Red reflexionem mentre també ho fan els personatges de Lluís Soler i Ferran Vilajosana, que interpreten respectivament el conegut pintor Mark Rothko i el seu ajudant Ken. Quan a finals dels anys cinquanta el neodadaisme, l’art pop i altres corrents van començar a desbancar l’expressionisme abstracte que havia sorgit als Estats Units com a reacció a la Segona Guerra Mundial, el conflicte artístic i ideològic estava servit.

El text de John Logan (traduït al català per Jaume Coll) té una peculiaritat que encara fa més profitós l’intercanvi entre generacions i és que, a través d’un text profund que dona, però, prou marge per a no perdre’s res, acompanya l’espectador al llarg de tota la funció. Partim d’una admiració absoluta cap al pintor expressionista per part del jove aprenent per, a poc a poc, derivar cap a posicionaments gairebé contraris sobre l’art —però també sobre la concepció d’un model de vida— que acaben desembocant en un punt d’encontre que esdevé alhora punt d’inflexió en el final d’un viatge del pensament iniciat només noranta minuts abans.

La direcció del muntatge, a càrrec de Guido Torlonia, fa un molt bon paper coordinant l’efecte necessari i enriquidor de la il·luminació i, per descomptat, traient el màxim profit de les interpretacions hipnòtiques i absorbents de Soler i Vilajosana. El joc dialèctic entre els dos protagonistes és sempre actiu, rítmic i en cap cas farragós; la naturalitat dels actors, aprofitant l’espai de l’Akadèmia com a taller de pintura, fa despertar l’empatia i permet acabar comprenent, gràcies a l’escolta i parafrasejant Rothko a l’obra, que el fill s’ha d’escoltar i respectar el pare abans de dur a terme l’acció necessària de matar-lo.

A l’escenari de l’Akademia hi veiem un artista que mira i que, per tant, també és espectador. Mira des de la desesperació però també des de l’esperança. El que mira són quadres de Rothko, d’un vermell intens, quadres que expressen drama. Però, de fet, l’autèntic drama et transmet la mirada de Lluís Soler (Rothko). El Red de Logan, en versió de Guido Torlonia, no és, però, un estudi de l’obra del pintor d’origen rus, sinó un apropament a l’artista, a qui enfronta amb els seus dimonis i amb les seves contradiccions: la necessitat de ser comprès com a artista i el rebuig de les convencions més acomodatícies per al públic.

El muntatge de Torlonia imagina un “taller de l’artista” que fa pensar en un búnquer, i que pot ser el reflex de Rothko definitivament tancat en sí mateix, refractari als estímuls de l’exterior. La posada en escena estableix una mena de coreografia que posa en primer terme la relació dialèctica entre els dos personatges (professor i alumne), experiència i joventut, vermell i negre.

La feina de Torlonia evita que el resultat final acabi essent massa discursiu. Les projeccions de les pintures, la gestualitat dels personatges (grans interpretacions de Soler i Vilajossana) i, especialment, les mirades i els silencis atorguen una dimensió i un dinamisme que manca al text de Logan.

"Què veus", pregunta Rothko a Ken, amb la desesperació de qui potser ja no està massa segur de què s'hi veu, de què s'hi ha de veure...