Sinopsi

No són necessàries grans infraestructures per connectar amb el públic, la ballarina Claire Ducreux ens ho farà veure amb una peça sublim de dansa-teatre visual per a tots els públics. Refugiada Poètica, neix del desig de donar vida en sala als 2 últims solos de carrer de l’artista: El somriure del Naufrago i Vaixell de Sorra. “El meu personatge de rodamón, metàfora del vulnerable, em porta al meu senzill repte artístic i humà: buscar autenticitat i humilitat per compartir simples emocions i veritables moments de màgia teatral”.

Durada:
60 minuts

Sinopsi

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 7

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Josep Maria Ribaudí i Martí
Teatre Barcelona

Una joia imprescindible

Així és l'obra de Claire Ducreux: tendra, poètica, sensible... Dansa, mim, clown, circ... una peça en que hi neva molt, però és d'una calidesa que reconforta. Sense paraules, l'artista ens explica un munt de coses, especialment sensacions i ens les transmet tan bé que ens emociona i fa que se'ns entelin els ulls. Encoixinada per una música molt adequada i una molt bona il·luminació, ens transporta a un món que si no existeix voldríem que existís. No dic res més perquè les meves paraules només aconseguirien espatllar el que ella ha dit sense pronunciar-ne ni una. En silenci, em trec el barret.

http://bit.ly/1GwZvpC

24/10/2015
Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

Un poema visual

Avui s’ha parat el temps i m’he deixat portar per les emocions, gaudint d’un moment realment màgic i meravellós.

“La Sonrisa del Naufrago” i “Barco de Arena” són dos “solos”que formen part de la “Trilogia del Rodamón”, dos poemes visuals que podeu veure durant aquest mes d’octubre a la Seca Espai Brossa. Penso que tothom hauria d’anar-hi, grans i petits. Jo he sortit amb un somriure d’orella a orella, amb el cor engrandit i amb ganes d’abraçar. Quines abraçades…quina manera de transmetre…

L’any 2004, Claire Ducreux crea el primer dels seus tres “solos” de dansa- teatre de carrer titulat “De paseo”, el 2008 “Barco de Arena” i el 2012 “La Sonrisa del Naufrago”. És durant la Fira de Tàrrega 2014 quan Claire estrena el seu primer “solo” de sala amb “Refugiada Poètica”.

A “Refugiada Poètica” es barregen un munt de disciplines, teatre, dansa, circ, mim, gest,…,fet amb elegància. Un poema visual ple de tendresa i generositat.

La posada en escena és magnífica, plena de llum i color, amb globus que s’enlairen, confetis que voleien, bosses que dansen, …

Un rodamón és el personatge d’aquests dos “solos”, la seva generositat ens donarà a tots una lliçó d’humanitat i moralitat. La seva llar el carrer, el seu sostre l’univers, el seu amic l’escultura d’un naufrag i com a companys de joc el públic. Un personatge amb un cor ple de bondat, que gaudeix compartint el poc que té, que quan abraça ho fa de veritat, que somriu i ens fa somriure, que s’emociona i ens emociona, i que la soledat la converteix en poesia.

La música de David Moreno, Jorge Sarraute i Mayte Martín m’han semblat meravelloses.

Pel que fa a la il.luminació, ha estat un element del tot imprescindible en aquest muntatge.

Durant un moment no penseu en res, deixeu-vos portar i la resta…s’esdevindrà sol. A mi l’espectacle m’ha arribat a l’ànima.

16/10/2015
Gema Moraleda
Teatre Barcelona

Poesia i bellesa

A Refugiada poètica, Claire Ducreux omple l'escenari de bellesa, poesia i un toc d'humor ingenu i proper. El seu espectacle combina de manera magistral la dansa amb el mim, el clown amb el gest, per donar vida a un personatge entranyable i ple de bondat que ens deixarà participar dels seus somnis i desitjos més íntims. La música suau i els hipnòtics moviments de Claire Ducreux, nets, lents i hermosíssims, fan la resta i aconsegueixen fascinar el públic des del primer moment.

Jo em vaig sentir com una nena petita davant d'una botiga de llaminadures. Embadalida i amb ganes que l'espectacle no acabés mai.

Totalment recomanable.

Més informació a Somnis de teatre

11/10/2015
Mercè Rubià
Teatre Barcelona

Feu-vos aquest regal

He vist Refugiée poètique de Claire Ducreux al carrer i al teatre. El primer cop era ben aprop, asseguda a terra; el segon força lluny, a l'amfiteatre. A escena només hi és ella, una estàtua i unes tanques d'obres, però Ducreux té una gran capacitat per omplir-la de delicadesa i tendresa, d'arropar-te siguis on siguis. Durant una hora entres a la seva bombolla, al seu món fantàstic on, sense paraules, transmet una gran humanitat. La clown-ballarina és un rodamón que, en un encreuament de carrers, converteix dues tanques en el seu refugi per somniar. Però no hi resta sola tota l'estona, durant el seu viatge sempre troba algun company entre el públic que fa moure al compàs desitjat amb una naturalitat realment sorprenent i que crea una complicitat encara més forta amb la resta d'espectadors, del més petit al més gran.

Refugiée poètique neix amb la voluntat de portar a sala dos dels seus solos de carrer de més èxit, Barco de arena i La sonrisa del náufrago, que juntament amb De paseo formen la Trilogía del vagabundo. Un repte artístic i humà, diu Ducreux, amb la voluntat de compartir amb el públic emocions autèntiques i veritables moments de màgia teatral, a intentar traçar el camí més curt entre l’ànima i el gest. I de ben segur que ho aconsegueix. Regaleu-vos una estona i aneu-hi, en sortireu amb un somriure als llavis, el cor una mica eixamplat i moltes ganes d'abraçar-la.

18/12/2014
Hebert Parodi

“REFUGIADA POÈTICA” (en gira).
Hi anava amb recança: programada (ja veia que no del tot encertadament) com a infantil –em va recordar a “You say tomato”, quan la parella de músics es queixen que els contracten per a un bolo i els anuncien a “altres activitats”, el no entendre del tot què ofereix un artista, no adreçar-los al seu públic…-, a més, una proposta amb dansa contemporània, que em supera, i, sobretot, havia llegit que feia participar el públic, cosa que detesto per com de malament ho passo (desconnecto de la proposta i només estic pendent de que no em toqui a mi ser l’objecte de les rialles del públic). I tothom tenia raó: dir que vaig sortir encantat, és quedar-se curt. Sort que no sóc dels que esperen a la sortida, que no l’hagués deixat anar de l’abraçada que volia fer-li.
Una rodamón, amb aires de Chaplin (que tampoc em fa el pes, doble mèrit!), fràgil però forta al mateix temps, absolutament generosa, que comparteix el poc que té (algú va dir que la solidaritat no és donar el que et sobra, sinó el que necessites), que emociona des del començament i et fa seu. Ella vol jugar i que juguis amb ella, encomanar la seva fantasia, el seu optimisme, el parar atenció a les petites coses que sovint ignorem (el vol d’una bossa de plàstic, el compartir, la imaginació…). Hi ha dansa, mim, clown…i una escalfor que surt d’ella i et fa passar el fred.
En RESUM: Tendresa i sensibilitat infinites, sense caure en sensibleria, sinó que et fa recordar en com de fàcil és oblidar les coses importants… i recuperar-les.

29/01/2017
Josep OS

Feia molt i molt temps que no m’emocionava amb una obra, com m’ha succeït avui a La Seca i és que és un somni del que no voldries despertar. Claire Ducreux fa un treball magistral que no només et transmet sinó que t’arriba al cor. La seva connexió amb l’espectador és brutal. La seva mágia teatral amb uns moviments harmònics i plens de tendresa t’atrapen des del minut un. Els efectes, la perfecta il·luminació i l’encertada part musical, acaben d’arrodonir el que estàs veient. Avui era l’última funció però espero que aviat torni pel que els que no ho han vist no només ho aconsello sinó que crec que és imprescindible veure-la. Jo per descomptat repetiré

26/10/2015
ignasi tomás lopez-doriga

La nostra valoració al blog culturayalgomas.wordpress.com
https://culturayalgomas.wordpress.com/2015/10/16/refugiada-poetica-mimo-intimista/
Molt recomanable!

16/10/2015

Deixa la teva opinió