Sinopsi

Entreu a la cel·la. Aquesta peça curta creada per una companyia mallorquina amb projecció internacional us convida a viure el relat, narrat amb el moviment dels cossos, d’una relació de necessitat mútua que va més enllà de qualsevol límit.

Si us sorprèn trobar una presó al bell mig de la ciutat –encara que, com aquesta, sigui petita– és perquè estem més acostumats a veure aquestes instal·lacions als afores, lluny de la mateixa societat que les genera. La companyia Res de Res & Artigues, però, l’ha instal·lada a la plaça de Margarida Xirgu i, a més, us conviden a entrar en el reduït habitacle que recrea una cel·la real de l’antiga presó de Palma. Allà, dos intèrprets us expliquen utilitzant els seus cossos una història de necessitat mútua, tan intensa i plena de dolor i de veritat com extraordinària des d’un punt de vista tècnic. Una història de llibertat individual i col·lectiva que es va endur el Total Theatre Award del festival Fringe d’Edimburg 2012 a la millor creació de teatre físic i visual.

Durada:
11 minuts

Sinopsi

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Opinions de l'espectacle 1

Quim Noguero
Teatre Barcelona

Idil·li de records a la presó

11 minuts d’obra i una dotzena d’espectadors tancats dins la caixa construïda a la plaça Margarida Xirgu. L’espai de (remor) reprodueix una cel·la de la presó de Palma de Mallorca i és d’un realisme esfereïdor: no sols acompanyem els ballarins a pocs pams, sinó que la primera filera d’espectadors és qui s’encarrega d’il·luminar-los amb petits lots, llanternes d’il·luminació freda que ens converteixen en voyeurs. La sensació és doble: d’una banda, l’esclat lleuger i energètic vinculat a la força dels moviments dels ballarins i al fet que ens adonem que dansen l’encontre que s’imaginen amb l’amant, els seus desigs reprimits, el fons del cap que els allibera de l’entorn; de l’altre, l’ofec claustrofòbic de l’espectador dins un espai desolador i mínim. La peça tanca en cercle una petita història des de l’instant en què un dels presos rep la carta de l’amant fins al moment en què aquesta mateixa l’hi escrivia a la pròpia cel·la. La dansa és potent, amb un exercici a la llitera que recorda Paral·leles d’Avelina Argüelles al final dels anys vuitanta, però sense tanta exploració de possibilitats. No és cap exercici formal: és narratiu, emocional i sensitiu. El més interessant és l’obligada connexió de l’espectador amb un espai propici a la tragèdia íntima, tal com l’espectacle apunta. Ens en fa sentir la remor.

11/07/2013

Deixa la teva opinió