Res de tu

La cançó de la tristament perduda Cecilia acompanya alguns moments de l’obra que  Iván F. Mula estrena enguany  i per primera vegada com a projecte professional amb un text actual, valent, trencador amb la companyia No-res.

Dirigida per Montse Rodríguez Clusella l’obra explica tots els dubtes, les inseguretats i les pors d’un amor homosexual  no reconegut i, com en la cançó de Cecilia “así de pequeña soy yo, nada de nadie”, molt ben interpretada per Mireia Sala, el protagonista de la nostra historia es mou pendent del altres i del seu interior.

L’obra ens mostra una trama externa (el que passa) i una trama interna (el diàleg del personatge amb sí mateix) i d’aquesta manera hi ha varies capes que expliquen des de diferents àmbits tot el terrabastall de sentiments obsessius del protagonista.

Amb només dos intèrprets, apareixen molts personatges, la majoria dels quals estan exquisidament ben representats per la Mireia Sala com a contrapunt del primer personatge sense nom Roger Vilà. Ells dos, en una sintonia perfecta i una gran complicitat van elaborant una historia plena de matisos, confusions i un entramat de sentiments que van apareixent i fugint com el personatge principal que fuig de sí mateix. Mula juga amb l’estil directe i el narratiu la qual cosa li dona moviment i frescor a l’obra.

En un espai petit, els dos intèrprets amaneixen el text amb moviments de dansa sincronitzats i petites coreografies. Pocs elements escenogràfics, un text profund i una magnífica interpretació. Tot això és auguri de llarga vida.

 

Res de tu és una obra que parla de la soledat, d’amor, d’una sortida de l’armari, d’un escriptor que li costa escriure la primera pàgina. Iván ho explica en primera persona i amb un estil molt personal.

Ens endinsem en el món adolescent, una mica llunyà per a mi. Però amb tot, he connectat per parlar-ne de coses comunes en molts de nosaltres. Un escenari nu i que s’omple de les interpretacions i el moviment dels personatges per anar omplint amb una història.

Parlar de la soledat no és fàcil, i menys si ho fas en parlant en primera persona. A més quan et veus que estàs envoltat de gent. Una soledat que a vegades passa desapercebuda.

El personatge, com l’autor, és un jove estudiant de periodisme i introvertit. Vol encaixar en un entorn superficial i que no sent com a propi. A més hi ha un amor secret cap a un dels seus amics, un d’aquests hetero-curiós . Un gran amic i a més popular que ja té una relació amb una dona.

Iván F. Mula, l’escriptor que no escriu al final s’ha animat a escriure una obra de teatre sobre l’amor romàntic i que tòxic pot tornar-se. Amb uns fantàstics Roger Vilà i Mireia Sala, que tenen una gran química entre ells, la direcció de Montse Rodríguez i una gran direcció de moviments d’actors han fet que sigui una nit rodona.

Des de l’inici de l’obra podem observar que hi haurà un ritme trepidant per explicar-nos aquesta història. Jugant amb les veus i moviment ens anem endinsant en els quatre protagonistes de l’obra. Anem veient diferents escenes temporals, de forma lineal, per explicar-nos una experiència.

M’he quedat amb ganes de més, a veure si la propera proposta de l’Iván no es faci esperar gaire. I poder veure en escena aquests dos grans actors que l’han acompanyat.

Us animo a veure aquesta obra, segur que us sorprendrà gratament, encara que tingueu uns anys més que els protagonistes.

Podeu veure la meva opinió al següent enllaç

Les històries es construeixen a partir de moments clau que decideixen un camí. O així queden en la memòria de les persones. Es construeixen relats amb diferents anècdotes convertides en baules d’una cadena fins a un dia determinat, aquell que va començar-ho tot o que va posar-hi fi.

Un jove estudiant de periodisme es troba en una discoteca, aquest és el punt de partida que ha decidit fer servir per explicar al públic aquesta història. És aquí, en un lloc més aviat sòrdid i poc agradable, on també presenta a l’Òscar, l’altra cara d’aquest relat. Un amic que aviat l’espectadora sabrà que és molt més que això.

El text és el relat directe i sincer d'un amor que consumeix. Iván F. Mula estructura la narració en tres segments que coincideixen amb punts temporals claus de la relació entre el protagonista i el seu amic. Mula, a través de Roger Vilà, mostra íntegrament l’interior del protagonista en cada moment, el deixa despullar-se emocionalment davant de l’espectadora i aquesta el rep oferint-li tot l’espai que necessiti. El públic escolta i es reconeix moltes vegades en alguns dels diàlegs, i neix així un somriure trist compartit que crea encara més connexió amb l’escenari. Montse Rodríguez ha sabut agafar aquest text tant personal i exportar-ho a un escenari íntim, ple d’acció i moviment, on la música és una intèrpret més que va tramant els diferents espais. Les coreografies gestuals dels personatges componen una estructura molt atraient.

Roger Vilà i Mireia Sala son l'equip perfecte de narradors, amb ritme i sincronia total. És impossible imaginar-se un altre tàndem tan ben compenetrat. Vilà desapareix totalment i és el protagonista qui amb les seves paraules i els seus moviment posar forma a uns sentiments que el consumeixen, que sap que no li aporten res de bo, que l’obliguen a ser qui no és... però que el dominen més del que ell voldria. I tot això que exposa el text, sense Vilà no seria igual. La seva entrega i passió desperta a cada espectador/a i l’empeny a seguir-lo en la seva narració. Sala és tremenda, amb una força interpretativa que contagia a tot aquell que hi a dins i al voltant de l’escenari, irradiant una energia inigualable. És una de les grans descobertes d’aquesta producció. Com a suport inicial en la història narrada per Vilà, aviat es converteix en un pilar fonamental que ajuda a encaixar totes les peces foranies al protagonista.

Petita o gran narració? Això és igual, el fons de tot allò que s’exposa a l’escenari, les preguntes i el reflex que provoca és el que realment importa. Les històries reals, que exploren les emocions son les que més arriben al públic, i aquest és un gran exemple.

Després d'un temps de "parón" teatral, Res de tu ha estat l'obra amb la qual he decidit retornat als teatres. No me la podia, ni volia perdre per una bona raó: la signa un bon amic i company de teatre l'Iván F.Mula.
De fet, quan es tracta la dramatúrgia o interpretació d'algun amic o conegut, m'ho penso molt abans d'anar-hi per por de no connectar amb el que veig. Per sort aquest cop no ha estat el cas. El que ha escrit l'Iván és una meravella, igual que les interpretacions d'en Roger Vila i la Mireia Sala, dos actors que ens regalen unes escenes plenes d'autenticitat.

Text, direcció i interpretació omplen una escenografia pràcticament buida. La música, l'expressió corporal i la llum són els complements ideals amb els quals s'aconsegueix crear un muntatge que funciona com un rellotge.

Res de tu és una peça teatral dramàtica representada a dues veus. Per un costat tenim al protagonista de la història, que també n'és el narrador (Roger Vila) i l'actriu Mireia Sala, que interpreta la veu interna del protagonista i a la resta de personatges que surten al llarg del relat. Personatges que queden perfectament definits, gràcies a una feina molt acurada per part de l'actriu.

Res de tu és la història d'un amor secret.

Res de tu és un espectacle que toca temàtiques com l'homosexualitat, les relacions frustrades, la soledat interior i les aparences, tot de temes que ens porten a reflexionar sobre els nostres conflictes interns.

Res de tu ens parla de secrets, de repressió, de soledat, de superficialitat, d'autoengany, de les inseguretats en la que moltes vegades ens refugiem per tal de fugir del nostre jo interior, intentant amagar qui som en realitat per por de no ser acceptats, i por de ser jutjats.


Un muntatge d'allò més recomanable.

Res de tu és una obra que ens parla d’un amor obsessiu, d’una sortida de l’armari, d’un escriptor que no escriu i d’una colla de personatges que secunden al protagonista i a la vegada el construeixen. També cal assenyalar que el text d’Ivan F. Mula està explicat en primera persona, fent més palès el seu estil literari, que no s’amaga en cap moment sinó que més aviat es potencia. Aquesta primera persona, a més, es desdobla i ens permet veure diferents plans del personatge: el que diu, el que sent, el que pensa, el que es calla... Tot un exercici de virtuosisme pels actors i també per a la directora Montse Rodríguez Clusella (Scratch, Uppgivenhet, A.K.A., Ricard de 3er), experta en portar a escena el món adolescent i juvenil.

L’obra es divideix en tres escenes, o en tres espais temporals. En tots ells, l’Òscar –un personatge gairebé absent- ho impregna tot i sobrevola l’obra sencera amb la seva ombra allargada i funesta. La resta de personatges haurà d’aprendre a sobreviure sense l’Òscar i sense el poder que ells mateixos li han atorgat. I per lligar-ho o recosir-ho tot, el relat que el protagonista intenta escriure de tot plegat i la cançó que s’evoca en diversos moments. No és altra que Nada de nada, un títol imprescindible dels setanta que va escriure Cecilia i que posteriorment han reversionat Amaral o El canto del loco.

El muntatge que podem veure ara a l’Àtic22 es presenta en un escenari gairebé nu –potser podria revisar-se per a futures temporades- i es basa especialment en unes interpretacions acurades i precises, plenes de moviment i gestos que ens transporten a un pla imaginari. Roger Vilà, que ja havíem vist a La cabra, La mort i la primavera o Vespres de la beata verge, defensa al protagonista amb gran solvència i professionalitat. La gran sorpresa -per desconeguda- és l’actriu Mireia Sala, que aprofita tots els detalls del seu personatge amb una vitalitat i una desimboltura sorprenents.

Un muntatge que val la pena no perdre’s, tant pel seu relat de l’amor obsessiu com per la oportunitat de gaudir amb unes interpretacions de primera. Un muntatge que parla de moltes coses, algunes potser aparentment banals, però que en el fons fa un relat molt particular de la soledat i la desesperança. Tal com diu el protagonista: “la soledat enmig d’una multitud d’homes”.