Ritter, Dene, Voss / Retorn

Moltes vegades al llarg dels segles s’ha assenyalat a genis de la filosofia com a bojos de personalitat excèntrica. En la majoria d’aquestes situacions, es tractava d’homes avançats al seu temps la societat dels quals no acceptava les seves idees revolucionàries. D’altres, malauradament, tot i la seva genialitat innegable, van ser intel·lectuals que van acabar traspassant el límits del seny per enfonsar-se, cada cop més, en les seves obsessions malaltisses. Propera a casos com el del deliri paranoic de Nietzsche o la demència senil de Kant, Ritter, Dene, Voss / Retorn tracta el drama vital de Ludwig Wittgenstein, pensador austríac, matemàtic i lingüista que va acabar els seus dies entrant i sortint d’un centre psiquiàtric. Escrita per Thomas Bernhard, l’obra se centra en la relació del filòsof amb les seves dues germanes actrius que, pel que se’ns planteja, tampoc són un exemple de salut mental. Així, els tres estrambòtics personatges comparteixen tot un seguit de situacions estripades on comprovem que, per molt que parlin entre ells, no existeix un veritable diàleg. Dirigida com una comèdia, per moments es troba a faltar una mica més de realisme en les actuacions i el ritme és, en general, irregular. No obstant, el text està molt ben escrit i, tot i la seva densitat, conté tota una sèrie d’idees que barregen la particular filosofia de Wittgenstein amb la quotidianitat familiar que li va tocar viure de forma molt original. D’aquesta manera, s’humanitza la seva figura i es dóna una llum nova a la seva difícil obra, per aquells que la coneguin. Els altres espectador podran gaudir del clàssic qüestionament de la barrera entre normalitat i bogeria, i d’una solemne interpretació a càrrec d’Emilià Carilla: espontani, honest i incommensurable.

Penso que per aquí ha fallat aquesta peça de Bernhard, que ha estat plantejada amb una certa frivolitat, amb actuacions excessivament histriòniques quan la història és molt forta i ha de ser com la xocolata desfeta: espessa; aclarint-la només aconsegueixes que se't trenquin els melindros. Les dues germanes parlaven "declamant"; d'acord que representa que son actrius, però no penso que dues germanes a casa seva parlin així. L'entrada del germà sonat tampoc ha millorat la manera de fer. L'escenografia, sense ser dolenta a quedat una mica com allò que en castellà en diuen un quiero y no puedo. Per no poder fer com la versió de fa quatre anys al Romea, prefereixo el minimalisme i imaginar-me el luxe Vienès del estil Sezession jo.