Rodelinda

Divendres va tenir lloc l'última representació de RODELINDA, òpera barroca de Georg Friedrich Händel (1685-1759) que s'ha representat per primera vegada al Liceu, en una coproducció amb el Teatro Real de Madrid, l'Òpera de Lyon i Oper Frankfurt.

RODELINDA, regina de Longobardi, és una òpera en tres actes amb llibret de Nicola Francesco Haym, qui va adaptar un llibret anterior d'Antonio Salvi. Està basat en l'obra de Pierre Corneille "Petharite, roi des Lonbards". La música de Händel és rica en matisos infonent veracitat a les emocions, en aquesta història d'amor conjugal.

Georg Friedrich Händel va ser un músic alemany, format a Itàlia i finalment nacionalitzat angles. Contemporani de Bach i de Scarlatti va gaudir de reconeixement en vida com a autor d’oratoris. A Londres va exercir com a compositor i com a empresari teatral. Ens ha deixat títols operístics com “Agrippina” (1709) que vam veure en el Liceu en 2013,   “Rinaldo” (1711), “Giulio Cesare in Egitto” (1724) que nosaltres vam veure en els Yelmo des de El Metropolitan de N.Y., “Alcina” (1735), “Ariodante” (1735) ó “Serse” (1738).

RODELINDA es va estrenar el 13 de febrer de 1725 al King's Theatre de Londres amb gran èxit de públic. És un títol poc freqüent als escenaris lírics del món. El muntatge estrenat al Liceu està dirigit escènicament per Claus Got i musicalment per Josep Pons.

La direcció musical de Josep Pons ha estat magnífica i l'Orquestra del teatre ha brillat sota la seva batuta. Molt aplaudida en finalitzar la representació.

El repartiment ha estat encapçalat pel contratenor Bejun Mehta, en el paper de Bertarido, el rei dels llombards aparentment mort, la soprano Lisette Oropesa en el paper de Rodelinda, i el tenor Joel Prieto en el paper de Grimoaldo, l’usurpador del tron. Els tres ens han arribat a posar la pell de gallina amb les seves magnífiques interpretacions vocals, i han provocat  un munt de "bravos", alguns d'ells sortits de la nostra gola.

Han completat el repartiment, Fabián Augusto Gómez, l’actor que interpreta el paper del fill de Rodelinda i Bertarido, la mezzo soprano Sasha Cooke en el paper d’Eduige, germana de Bertarido i promesa de Grimoaldo, el contratenor Gerald Thomson en el paper d’Unulfo, el conseller i el baix-baríton Gianluca Margheri en el paper de Garibaldo, duc de Torí.

La producció de Claus Guth ens explica la història de Rodelinda des dels ulls del seu fill Flavio, el personatge sense veu que hi es pressent en tot moment a l'escenari. Ell i les seves fantasies dibuixades que prenen cos. La dramatúrgia és de Konrad Kuhn amb una esplèndida coreografia de Ramses Sigl.

La magnífica escenografia de Christian Schmidt està formada per una gran casa d'estil georgià en ple camp anglès. Sobre els murs de la casa, projeccions d'Andi A. Müller dels dibuixos amb la mirada infantil de Flavio o del paisatge que envolta l'indret. Magnífic també el vestuari del mateix Schmidt i la il·luminació de Joachim Klein.

La casa, totalment blanca,  està situada sobre un escenari giratori que roda, i és oberta per tres dels seus costats. Les diferències escèniques a cadascun dels actes vénen determinades per la videocreació, la llum o la foscor i els petits detalls que omplen les habitacions com el menjador o el dormitori, i que depenen del moment de la trama.

Una òpera amb una partitura farcida de recitatius i àries de gran bellesa i força dramàtica. La força de RODELINDA rau en la música i les interpretacions i, amb una acuradíssima posada en escena.

A nosaltres ens ha satisfet molt, moltíssim.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

La producció de Händel és molt important en tots els gèneres que es practicaven en el seu temps. Només en òpera té més de quaranta títols, entre els que destaquen Alcira, Orlando o Giulio Cesare, entre molts altres. Tot i ser una de les més importants òperes italianes del compositor, Rodelinda no s'havia representat mai al Gran Teatre del Liceu. De fet, l'òpera barroca no és precisament un dels estils operístics més escoltats al teatre de la Rambla, on prima sobretot el verisme i les peces de Wagner o Richard Strauss.

Rodelinda explica les intrigues polítiques i les lluites de poder per ocupar el tron de Milà. Musicalment, destaca per les àries "de capo"  típiques del Barroc (aquí destacarien les fantàstiques Dove sei, amato bene? o Ritorna, o caro e dolce mio tesoro) i pel duet Io t'abraccio al final del segon acte. El gran pès de les àries i moments més destacats recauen en els personatges de Rodelinda i Bertarido, meravellosament interpretats per la soprano de coloratura Lisette Oropesa i el contratenor Bejun Mehta. Només per ells dos ja valdria la pena assistir al teatre, però no hem d'oblidar que el director escènic Claus Guth ens binda una versió original i bellíssima en la que tenim una doble visió dels personatges. De fet, Guth ens planteja tota la peça a través dels ulls del fill dels protagonistes, Flavio. Els seus dibuixos, els seus desitjos i les seves pors van fent aparèixer uns personatges deformats i monstruosos, que a la vegada són com una mena d'ombra dels reals. Tot això s'aconsegueix gràcies a una casa giratòria que ocupa pràcticament tot l'escenari. Un gran encert escenogràfic que ha embolcallat perfectament aquesta joia barroca fins ara quasi desconeguda.