Roger Bernat i la companyia FFF, en col.laboració amb ITTeatre, presenten FLAM, la seva darrera creació,.
Tot va començar amb una conversa. Dues actrius acusaven Roger Bernat, ànima de la companyia FFF i autor d’un seguit de peces que no concedeixen el protagonisme ni a actors ni a actrius sinó al mateix públic, de fer un teatre fred i sense emocions. Consideraven que, tant els espectadors i espectadores com els intèrprets, no només necessiten trobar emoció en el fet teatral, sinó que en depenen. D’aquí que Bernat decidís crear un muntatge fet únicament d’aquest material: d’emocions, o més exactament d’emocions trobades (com els ready made de Marcel Duchamp), que no s’haguessin de buscar mitjançant una història o uns personatges, sinó que passés exactament el contrari: que la història, si de cas, es busqués com a resultat secundari d’un efecte. La proposta escènica de FLAM pren la forma d’una partitura “exclamativa“, on, sense cap justificació i sense un context moral que ho aprovi o desaprovi, uns professionals de l’emoció, actors i actrius, ploren i riuen, com si fóssim davant d’una d’aquelles obres del videoartista Bill Viola on un grup de personatges expressen una simfonia d’emocions a càmera lenta.
No és gens estrany que FFF hagi decidit aquesta vegada posar la tecnologia teatral de les emocions en el seu punt de mira, perquè l’evolució del riure i el plor en les arts en general i en les arts escèniques en particular diu molt sobre la història d’una humanitat que ho ha convertit tot en dispositiu consensual: des del culte al patiment propi del cristianisme fins a la idealització de la figura del pallasso; des del turning point afectiu del somni d’indignació i emancipació fins a un temps, l’actual, en què també la política del màrqueting i el màrqueting de la política es recolzen en les emocions.
