Sacre es presenta al Gran Teatre del Liceu com una sessió en tres parts: després de l’angoixa i l’ansietat recreades a Sacre, trobarem amb Feune la serenitat de L’après-midi d’un faune de Claude Debussy, i la pau tranquil·la i amorosa de Scène d’amour del Roméo et Juliette d’Hector Berlioz. Tres creacions ben contrastades que mostren múltiples facetes de la naturalesa humana i que revelen les llums i ombres de la humanitat.
La proposta per a Sacre és feroç, carnal, vigorosa, caòtica i talment magnètica: una explosió amb 28 ballarins de totes les edats que generen una enorme turbulència sobre l’escenari. Celebren l’arribada de la primavera, quan una jove és escollida com a víctima a sacrificar i ha de ballar fins a la mort. Alarmisme, inquietud, por…, un drama que manté el públic atent davant de la nuesa de la víctima, que balla agònica fins que les forces l’abandonen. Una dansa macabra que no pot sanar les impertorbables esquerdes vitals de la decisió de la comunitat.
Sinopsi
Més de cent anys després de l’estrena, el 1913, al Théâtre des Champs-Elysées de París, a càrrec dels Ballets Russos de Diàghilev, La consagració de la primavera d’Ígor Stravinsky ja és considerada com una de les obres clau de la història de la música.
El Teatre Mariinsky de Sant Petersburg va convidar Sasha Waltz a ocupar aquesta extraordinària partitura, tan simbòlica en la història de la dansa. Una composició arcaica, carregada de tensió i que es caracteritza per un accentuat ritme i multiplicitat de textures i motius musicals obstinats. Les seves dissonàncies han fet de l’obra una de les peces musicals més famoses de l’avantguarda moderna i més representatives del segle xx.
Sasha Waltz, que ja havia fet treball d’investigació sobre els ritus i la dinàmica de grup amb obres com Medea (2007) o Continu (2010), es capbussa a Sacre amb aquesta reflexió: “Durant molt de temps, m’han interessat els mites arcaics que conjuren el poder i el gran ordre de la natura. En el món altament tecnologitzat d’avui, les forces de la natura s’han reduït a aparèixer gairebé exclusivament en forma de catàstrofe. Els rituals, d’altra banda, mostren l’estructura cíclica de la natura i aborden la relació de la humanitat amb els seus orígens. La creença i la connexió en un ordre superior es veuen reforçades; l’individu se sacrifica a ell mateix pel bé de la comunitat. La coreografia de Sacre de Stravinsky em dona l’oportunitat de dedicar tota una peça a aquest material”.
