Salvació total imminent immediata terrestre i col·lectiva

Un dels grans valors del teatre contemporani britànic és que inverteix molts esforços en aportar innovació, originalitat, nous llenguatges, sense desviar-se de les dramatúrgies formals o clàssiques (el que diríem, vulgarment, teatre de text). Noves dramatúrgies que transgredeixen forma i fons, que conviden al públic a participar-ne de formes diverses, mantenint, però, una lleialtat al poder del text, de la paraula, del llenguatge o de la història. El text és sagrat (quan s’escriu i també quan es diu), a diferència del teatre contemporani alemany, on la innovació fa dècades que mira cap a noves escenes post-dramàtiques o, com ara s’anomena, teatre híbrid, deixant una mica de banda la història, el personatge o la congruència espai-temps per endinsar-se en el teatre més performatiu, documental, transdisciplinar que ha esdevingut, darrerament, marc de referència pel què fa a la innovació, també a casa nostra.

Jo, que m’alineo molt més amb el paradigma d’innovació britànic (és a dir, la lleialtat al text), fa temps que segueixo la pista a alguns dels seus autors més consolidats que generen, any rere any, noves i fascinants propostes que poques vegades arriben fins a Catalunya: Caryl Churchill, Sarah Kane, Philip Ridley, Simon Stephens, Mark Ravenhill, Martin Crimp, Chris Goode… o Tim Crouch.

L’obra que es pot veure aquests dies a la Sala Beckett és un d’aquests experiments. Des d’un punt de vista formal, un dels més audaços del seu autor, fins a la data. Recomanació: no llegir RES sobre de què va l’obra o en què consisteix l’experiment. Només explicaré que, en arribar, cada espectador rep un llibre —una sort de Bíblia il·lustrada, no diré més— que conté el guió sencer de l’obra, dibuixos… i alguna cosa més. És un llibre (que recomano no obrir fins que no comenci l’espectacle) imprescindible per conèixer i entendre la història que se’ns explicarà.

Una vacil·lada de l’autor per captar, de bon començament, l’atenció del públic? Ni de bon tros. La jugada queda més que justificada, un cop es desvetlla el contingut de l’obra. Se’ns parlarà d’una profecia i se’ns convidarà a formar part d’un culte. No som, els espectadors, al cap i a la fi, participants d’un ritu (suposadament catàrtic) cada cop que assistim a una obra de teatre?

Salvació total… és, també, un qüestionament de la frontera entre actors i espectadors, entre autoria i creació col·lectiva. La història, al final, és el menys important (de fet, el desenllaç, més enllà de la seva bellesa formal, és la part menys sorprenent o interessant de la proposta). La lliçó magistral resideix en com explicar una història que ja s’ha explicat abans (com gairebé totes les històries) d’una manera absolutament nova, interessant, que la transformi en una història diferent, commovedora, necessària. I això és el que fa Tim Crouch (i l’equip de Sixto Paz): explicar-nos una història necessària… i amb ella, fer-ne una obra d’art.

Un pare i el seu fill de 5 anys juguen trepitjant un llac gelat mentre la mare i la germana petita s’ho miren des de la riba. Crac. El gel es trenca i el nen cau a l’aigua, el pare intenta salvar-lo, però no ho aconsegueix. Desperta del coma i ha tingut una visió, i decideix embrancar a la família ha seguir allò que ha vist. Uns anys després ens trobem a una mare intentant recuperar a la seva filla. I fins aquí es pot explicar la història d’aquesta obra, perquè la resta no només s’ha de veure, s’ha de sentir.

I és que Pau Roca té un ull especial per escollir els textos que porta a l’escenari. Aquest relat té en el seu atractiu un muntatge i una manera de narrar la història molt especial, que implica al públic en cada pas que dona la trama i els seus personatges. Convertint-se en un membre més de la comunitat, l’espectador/a forma part de la narració i té un paper únic. S’aconsegueix d’aquesta manera crear una sensació de pertinença al col·lectiu, a la societat i als personatges que formen la història. No és només una producció teatral, és una experiència que deixa que els teus sentiments conflueixin en el que està passant a l’escenari.

Tot en el seu conjunt t’absorbeix i fa que connectis amb l’obra i el seu sentiment des que agafes el llibre que tens a la butaca fins que el tornes a deixar -i aquí no es pot avançar res més-.

Emma Arquillué (filla), Vincenta Ndongo (mare) i Andrew Tarbet (pare) es dilueixen en els seus personatges aportant cada matís necessari, amb la gestualitat, l’emoció i cadascuna de les seves paraules. L’evolució d’Arquillué i Ndongo des de que es retroben fins al seu darrer moment juntes té una escalada passional, sobretot per part de Ndongo, que encongeix el cor. Amb ella sents empatia, però al mateix temps la jutges, i sents la confusió i la por per allò desconegut d’Arquillué.

Però no només ells formen part de l’espectacle, hi ha un grup d’ajudants de sala que també contribueixen a la producció. Igual que tu. Ho diuen abans de començar, si necessites ulleres per llegir, agafa-les, les necessitaràs.

Parlar de teatre moltes vegades és parlar d’experiències col·lectives, de sensacions compartides i de moments que no es poden oblidar, que deixen pòsit al teu interior. Aquesta obra és, sens dubte, una experiència que cal viure i compartir, no us deixarà indiferents.

Sabia que m'enfrontaria a un experiment teatral, i així ha estat. Sabia que em tocaria llegir bastant, que l'espectador formava part essencial de l'espectacle, que l'acció teatral es barrejaria amb l'escriptura... i el cert és que tot s'ha complert, com a les millors profecies. El que potser ja no sabia és com Tim Crouch -un dels autors britànics més trencadors dels darrers anys- aconseguiria lligar tots els elements, i com la companyia Sixto Paz els portaria a escena d'una forma intel·ligible i eminentment teatral.

Salvació total... és un espectacle que sorprèn des de la seva concepció, que tampoc desvetllarem en excés. I la veritat és que la seva grandesa està, precisament, en el seu origen. La forma d'explicar la història a través d'una mena de llibre sagrat donava peu a moltes possibilitats, sobretot pel fet de barrejar coses tan unides -i a vegades tan allunyades- com el teatre i la literatura. Al final, crec que el resultat, almenys per a mi, es queda una mica a mitges. S'entén bé el joc, i també el missatge, però les possibilitats de la idea queden a vegades atrapades en una mena de teatre llegit que et pot arribar a treure fora com a espectador. Hagués estat bé aprofitar més el joc de la litúrgia, de la cerimònia... però crec que la justificació -i sobreexplicació- de la història hi ha jugat en contra.