Sarab

Aquest text d’Albert Tola dirigit per Andrea Segura parla, per mi, d’una casuística peculiar: la repetició de patrons de pares/mares a fills/filles. Una mena d’herència genètica que comporta un cicle conductual del que costa escapar tot i saber pels precedents que no és garantia d’èxit, ans al contrari, i és que no pots esperar un resultat diferent si no canvies el que fas.

Tres generacions, àvia, mare i filla, cadascuna amb personalitat pròpia i definida,  amb un patró vital marcat per la seva manera apassionada de viure l’amor i els conseqüents desencisos, vides de fugir i cercar, vides diferents en els detalls i context social però molt similars en el fons i conseqüències. Els mateixos encerts i ensopegades. Les mateixes experiències i resultats. Frases que es repeteixen com un mantra intergeneracional. Cadascuna ha après a sobreviure a la seva manera i ens expliquen la seva història, de forma individual, si bé és la de les tres, parlant també amb el miratge (és el significat de sarab) o record de les altres dues, presents en l’ara i entre penombres. Monòlegs solapats, interromputs, enriquits pels altres.

Aquestes tres dones ens fan còmplices del seu dolor i de les alegries que van viure amb magnífiques interpretacions: Laia Alberch, la filla, la del dolor més gran, potser per ser el més recent; Elena Fortuny, la mare, es diu Blanca i crec que voldria dir-se Blanche i ser femme fatal, amb vida de glamour per amagar la realitat entre copes i somnis i l’àvia, Isabelle Bres, que arrossega un bagul del que no es separa, on guarda la seva vida. Històries que t’enganxen, reals, que comprens i interpretacions que s’encavalquen, es complementen, es trepitgen, s’escolten entre elles.

No és una proposta fàcil (admeto que no he sabut interpretar l’escenografia, amb escales) però ja ens agrada que ens obliguin a estar més que atents, a pensar, reflexionar i endinsar-nos de cap a la proposta. Aconseguit.

Sarab, escrita per Albert Tola i amb Andrea Segura a la dramatúrgia i direcció, és una obra que explora les ineludibles herències familiars, aquelles que tenen més a veure amb les emocions que amb els documents notarials, aquelles que deixen empremtes inesborrables a través de les generacions.

En aquest sentit, Sarab és intencionadament onírica, fins i tot fantasmagòrica, on les tres protagonistes (àvia, mare i néta) es comuniquen sense parlar-se, en un cor de veus que s’intercalen i es trepitgen i es fan eco les unes a les altres, com si ens trobéssim en una cova on tot l’espai reverbera i acabes perdent el sentit de la realitat i del temps.

El clima d’ofec, de resclosit, de personatges lligats per la història familiar però incomunicats, que sembla que es mouen en l’espai (Barcelona, Buenos Aires, Marrakech) però que en realitat no es mouen d’on són, el sostenen perfectament tres actrius que saben com atrapar-nos en el seu deliri. Dolces, enèrgiques, histriòniques, derrotades, supervivents, úniques.

Si es troba a faltar alguna cosa, no obstant, és que el que expliquen les tres dones es correspongui amb el clima creat. La història, l’argument, més pròpia d’un fulletó, es recolza només en els amors i desamors de les tres protagonistes, i això fa que el que s’explica i el com s’explica emprenguin camins paral·lels, com si en tot moment l’espectador esperés que d’aquest pou on semblen haver-se abocat les protagonistes en sortís alguna cosa més.

SARAB és un text d’Albert Tola que amb dramatúrgia i direcció d’Andrea Segura, ha obert la temporada al Teatre Akadèmia.

Un text ple de miratges que apareixen i es dilueixen entre la realitat i els records de tres dones que representen tres generacions d’una mateixa família.

SARAB ens parla de miratges, d'aquelles certeses que creiem pròpies i que, en realitat, no només s'emmarquen en el nostre context històric, polític i social sinó al centre mateix de la nostra genealogia.

En paraules d'Albert Tola es tracta d'un text que s'ha anat coent des que ell era petit, ell ha viscut i crescut amb la seva mare, la seva àvia i la seva tieta. Amb un pare absent, sempre de viatge. Un viatge al desert del Marroc i els seus miratges, va ser el detonant per llençar-se. I aquestes tres dones reals a la seva vida són presents a l'obra sense que es tracti de retrats autèntics d'elles.

Barcelona, Buenos Aires i Marràqueix es barregen en un únic espai i es tornen refugis on només la llum i les ombres podran dibuixar el present. Tres dones, tres generacions i tres històries que van de la culpa al plaer i de la modernitat a la postmodernitat.

Ens parla de patrons que s'hereten de generació en generació, en aquesta proposta, entre les dones de la família, relacionat amb el tema de l'amor. L'espera de l'altre i la fugida del jo més íntim.

Isabelle Bres, Elena Fortuny i Laia Alberch. L'àvia, la mare i la filla. Tres dones que es diuen Blanca. Tres dones que són com una única dona sense deixar de ser tres alhora. Tres dones que prenen decisions.

Blanca la filla, viu a Marràqueix i està a punt de prendre una decisió molt important quan rep la visita de la seva mare. És una visita real o és tan sols un miratge??

Blanca la mare viu a Barcelona i li explica la visita de la seva àvia, que amb només un bagul va tornar de l’Argentina per quedar-si.

Tres generacions, tres espais geogràfics diferents i un mateix mecanisme inconscient de comportament, del qual costa sortir. Paraules, gestos, actuacions invisibles que es van repetint.

SARAB és un drama psicològic que s’articula com un monòleg a tres veus, les de les tres dones de la mateixa família que ens fan compartir les seves vivències.

Una producció de la companyia A3 (formada per Alícia González Laá, Andrea Segura i Albert Tola), en coproducció amb el Teatre Akadèmia.

Una posada en escena molt interessant, un text del que fa ballar el cap i unes interpretacions que ens han agradat molt. Molt recomanable.

Per veure la ressenya, només cal clicar en aquest ENLLAÇ