Lèxic familiar, una vetllada molt especial protagonitzada per Serena Vergano, l’actriu fetitxe i musa de l’Escola de Barcelona dels anys 60 i 70, que torna a pujar als escenaris després de 40 anys sense fer-ho, i dirigida ara per Guido Torlonia, director artísitc del teatre.
L’actriu, sola sobre l’escenari per primera vegada, ens descobrirà els secrets de la seva carrera artística a través de records, anècdotes i vivències que han marcat la seva vida professional i personal. La vetllada vol ser un viatge en la memòria, recolzat amb la lectura de textos de grans poetes i autors i referències de grans personalitats que han deixat empremta en el seu bagatge i que ara vol compartir amb els espectadors i espectadores: de Pier Paolo Pasolini a Natalia Ginzburg, passant per Dacia Maraini, Marguerite Duras, Monica Vitti, Carles Santos, Javier Marías, fins a arribar a Paolo Conte.
Més sobre SERENA VERGANO
Serena Vergano, filla del pintor i escriptor Alessandro Maggiora Vergano, va néixer a Milà, Itàlia. Va estudiar art dramàtic a Roma. Després de treballar en mitja dotzena de pel·lícules italianes com Il brigante (1961) de Renato Castellani i Cronaca familiare (1962) de Valerio Zurlini, va anar a Espanya per filmar El Conde Sandorf (1963), una producció italo-espanyola dirigida per Georges Lampin, i va decidir instal·larse a Espanya.
Esdevingué la musa de l’Escola de Cinema de Barcelona, prenent papers destacats en moltes produccions d’aquest moviment cinematogràfic, incloent: Brillante porvenir (1963), dirigida per Vicente Aranda, Noche de vino tinto (1966) dirigida per José Maria Nunes, Una historia de amor (1966) i Historia de una chica sola(1969) dirigides per Jorge Grau; Dante no es unicamente severo (1967) de Jacinto Esteva i Joaquim Jordà; Palabras de amor amb Josep Manuel Serrat (1968) dirigida per Antoni Ribas; Esquizo (1970) dirigida per Ricardo Bofill. També va rodar algunes pel·lícules a Madrid: dues amb el cantant Raphael dirigides per Mario Camus i Carta de amor a un asesino (1972) de Francisco Regueiro.
Companya de l’arquitecte Ricardo Bofill, es va retirar a principis dels setanta, tornant a actuar només de forma esporàdica durant la dècada de 1980.
