Shirley Valentine

SHIRLEY VALENTINE és un monòleg de Willy Russell, un encàrrec del Everyman Theatre de Liverpool que va ser estrenada en 1986, passant dos anys més tard al West End de Londres i estrenant-se a Broadway en 1989. Una peça que encara es continua representant al Regne Unit on l'any 2017 va fer gira per celebrar el seu 30e aniversari.

L’any 1994 (ja fa d’això 24 anys) aquesta mateixa obra es va poder veure a Barcelona, estrenada a la Sala Villarroel i protagonitzada per l’actriu Amparo Moreno, sota la direcció de Rosa María Sardà; va ser reposada 8 anys després al Teatre Goya.

La proposta que es presenta ara al Teatre Goya està dirigida per Miquel Gorriz i protagonitzada per Mercè Aránega.

Miquel Gorriz torna al Teatre Goya després de l'èxit de la seva versió d'ART, de Yasmina Reza, que nosaltres vam veure en 2016 en aquesta mateixa sala.

Una dona de mitjana edat, de Liverpool, amb els fills ja grans i emancipats, parla amb la paret de la seva cuina i qüestiona que n'ha fet de la seva vida, que ha passat per trobar-se atrapada en una vida rutinària i amb un marit que li diu que l'estima sense cap gest d'afecte, sense cap carícia, sense ni tan sols, aixecar els ulls del diari. Una amiga, la seva única amiga, vol que l’acompanyi quinze dies a les illes gregues. Això implica deixar enrere, temporalment, marit i fills. Una proposta que trastoca tot el seu món, tota la seva aparent estabilitat.

Mercè Aránega ens ofereix una magnífica interpretació, amb una enorme varietat de registres, passant per la tendresa, la ironia, la intel·ligència, el drama i ho fa d'una manera tan vital i divertida alhora, que ens arrossega des del mateix moment que se serveix la primera copa de vi.

Aquesta és la tercera obra que interpreta en solitari després de "Neus Català. Un cel de plom" que vam veure a la Sala Muntaner en 2015 i "Viatge a la felicitat" al desaparegut Teatre Malic als anys 90. Una actriu que ens ha enamorat en papers com els que interpretava a "A tots els que heu vingut", "Davant de la jubilació", "Victoria" o "El somni d'una nit d'estiu" per esmentar els més recents, sense deixar de pensar en el seu paper de Doña Obdúlia a "Mort de dama".

Una magnífica posada en escena amb escenografia de Jon Berrondo amb canvis a la vista del públic i amb un punt just de realisme. Ens ha sorprès i agradat molt la transformació de la cuina “acompanyant” a la protagonista fins a Grècia. Magnifica també la il·luminació de Jaume Ventura i el vestuari de César Olivar.

I com va dir la mateixa actriu a la roda de premsa “l’obra parla de l’alliberament d’una dona, però l’exemple és extensible a qualsevol persona. Molts de nosaltres ens hem posat traves per no avançar i no ens hem escoltat“.

Un teatre ple a vessar en nit d’estrena, ha aplaudit de valent una proposta, per nosaltres, molt recomanable.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

 

La història d'aquest muntatge de Shirley Valentine sembla la història d'una (o de diverses) espera. Hem pogut llegir en més d'una entrevista aquests dies com Mercè Aránega reconeixia que feia dècades que desitjava la oportunitat de ficar-se a la pell de la Shirley, i vist el resultat, tenim la impressió que la valuosíssima carrera de l'actriu hagi estat una posta a punt per a afrontar aquest projecte. Mercè Aránega esperava Shirley i, m'atreveixo a dir, Shirley esperava que Mercè Aránega la completés i en fixés una versió que, de cap manera, podrà ser ignorada d'ara endavant.

N'hi ha més d'esperes, però. Shirley Bradshaw ha esperat durant molts anys el retorn de la Shirley Valentine, de la dona sense por, amb anhels, amb capacitat de decisió... I en aquest sentit, la proposta de Miquel Górriz és esplèndida. Evita que la ironia es mengi els matisos del personatge i que el distanciament excessiu acabi esdevenint cinisme. El to busca en tot moment l'equilibri entre la derrota assumida i la desdramatització d'una vida malbaratada per la inèrcia d'una societat reaccionària que, als anys 80, començava a deixar en un no res els avenços socials de les dues dècades anteriors.

Torno al to. I és que és tan subtil, tan ben trobat. És tan delicada la feina de Mercè Aránega, que, si ho hagués volgut, ens hauria tingut al Goya tres o quatre hores més. La reivindicació de la dona i de la seva emancipació és punyent precisament perquè el to és tan afinat. Hauria estat fàcil anar a parar al barroer, en canvi és més efectiu que molts manifestos feministes.

Cal anar al Goya perquè d'aquí a uns anys parlarem d'aquella Shirley de l'Aránega al Goya i qui s'ho perdi haurà de mirar cap a una altra banda i penedir-se per enèssima vegada d'aquella decisió nefasta de no anar-hi.

 

 

Són moltes les dones que han dedicat i dediquen gran part de la seva vida a ser mestressa de casa, fer la compra, cuinar, planxar, cuidar del marit i educar dels fills. La Shirley, la protagonista d’aquesta comèdia, és mestressa de casa, una dona abnegada que s’ha oblidat de viure. La seva vida és monòtona, avorrida. El seu dia a dia s’ha convertit en: sortir a comprar, preparar el dinar i tenir-ho tot a punt per quan torni el seu marit a casa. És una dona que se sent sola, fins hi tot parla sola. Un dia se n’adona que no és qui volia ser, que el temps ha passat . On és aquella noia alegre, plena d’ il·lusions i somnis?. Ara són ell i ella. Tot a deixat de tenir sentit. Un fet inesperat fa que es replantegi moltes coses. Pren una decisió. Té l’oportunitat de poder ser qui en realitat vol.

L’escenografia, el vestuari i la caracterització ens mostren com és el personatge i quina és la seva vida. En un primer moment tot és pla, llis, sense formes. Mica en mica es va transformant i les coses començant a tenir forma, volum i dimensió. La Shirley no sols recupera la seva identitat perduda, sinó que descobreix una nova Shirley Valentine.

L’actriu Mercè Aránega es fica dins la pell de la Shirley, i far ressorgir a la valenta i meravellosa Shirley Valentine. La seva interpretació és magnífica. Penso que supera amb escreix un dels reptes més difícils que se li pot demanar a un actor, haver d’interpretar a un personatge en constant transformació emocional. La Shirley és un d’aquests personatges. Ella és divertida, tendre, irònica i valenta.

Shirley Valentine simbolitza la possibilitat de canviar, d’alliberar-se i independitzar-se.  És l’esperança d’un nou començament. És la valentia. És decidir viure la vida.

 

No us la perdeu !!!

Era l'any 1986 i encara no es parlava de l'empoderament de la dona ni del Me Too, però Shirley Valentine ja començava a fer el seu camí cap a l'alliberació. En aquells anys el monòleg va suposar un petit i modest revulsiu per a moltes espectadores de teatre (i també de cinema) de tot el món, fins al punt de convertir-se en una mena d'icona... i uns anys després en un personatge oblidat. A dia d'avui -i això és el més trist- el missatge d'aquesta obra de més de trenta anys torna a ser vigent i necessari. I no ho és perquè contingui un missatge revolucionari, sinó perquè des de la seva senzillesa i humanitat reivindica coses tan simples i entenedores com el dret a fer el que un desitja, independentment del sexe i l'edat. Coses que haurien d'estar assumidíssimes però que tots sabem que no ho estan... almenys no per tothom.

Un dels grans al·licients d'aquest monòleg -que també ha conegut les cares de Pauline Collins, Amparo Moreno o Verónica Forqué- és que combina l'humor amb el punt just de crítica i reivindicació. Un punt que Mercè Arànega ha sabut trobar des de la primera rèplica. El temps i el ritme que utilitza per explicar cada anècdota i per definir a una variada galeria de personatges és realment l'adequat. Sabem que no és cap sorpresa veure a l'actriu triomfant en un escenari, però potser a algú li sobtarà veure-la en un registre que no és el més habitual en ella. Sigui com sigui, l'aposta ha valgut la pena i la factura de l'espectacle -tot i que no sigui per tirar coets- resulta correcta i funcional.

sLes grans actrius acostumen a fer que qualsevol muntatge valgui la pena només per veure-les actuar. Un dels somnis de Mercè Arànega, segons ha explicat ella mateixa, era interpretar el paper de Shirley Valentine des de fa molts anys... i el cert és que es nota. L’actriu agafa la proposta amb ganes, força, carisma i un poder de captivar al públic que només alguns grans noms tenen al seu abast. El text de Willy Russell, malgrat el temps que ha passat, continua bastant vigent, ja que moltes dones encara es poden identificar amb el personatge. De fet, la seva evolució, empoderament i rebel·lió contra els rols establerts entronca molt bé amb el clima de lluita feminista de l’actualitat. La direcció de Miquel Gorriz té l’habilitat de conèixer el que l’espectacle demana que és, bàsicament, fer brillar a la seva protagonista. Per aquest motiu, probablement, l’escenografia és tan simple com una cuina pintada en un tros de fusta que, a la segona part, es transforma, deixant enrere l’estranya imatge d’austeritat pressupostària del principi. En conjunt, l’obra no és brillant, revolucionària ni memorable però fa passar una bona estona, resulta entranyable, té un bon ritme i, gràcies a l’especial energia d’Arànega, mai perds l’atenció ni l’interès. Potser, respecte a aquests temes, ara el cos ens demana muntatges que facin un pas més enllà però, mentre no ens arribin, Shirley Valentine resulta prou complaent per deixar-nos mínimament satisfets.

Dilluns, una nova estrena al Teatre Goya i l'inici de la seva temporada teatral 2018-19. En aquest cas Miquel Gorriz dirigeix un espectacle per el gaudiment de Mercè Aránega. Una Shirley Valentine que tot i tenir uns anys (el text), encara és molt vigent en els nostres dies.

Shirley Valentine es una dona casada, que actualment està aburrida de la seva rutina, de la seva própia vida. Inicialment la veiem en la seva propia monotonia parlant a les parets i mirant si decideix fer un canvi. Amb l'excusa d'un regal sorprenent (un viatge a Grècia) veiem com Shirley presa d'una rutina infernal de la seva vida en un suburbi de Liverpool vol obrir les ales i marxar.

Aquesta Shirley m'agrada i em convenç. Mercè Aránega ens mostra una Shirley menys cómica (com la d'Amparo Moreno) però la veig una mica més creible.

A més, l'obra es distància de qualsevol escenografia complexa i amb la senzillesa d'un cuadre i cuatre cadires, taula i poc més; ens transporta en la casa de Liverpool o en la platja de Grècia.

Tot i ser una estrena, vam veure com tot l'aforament va aplaudir amb força, i gran part del públic va aixecar-se de la seva butaca per agraïr l'actuació de la Mercè Aránega. Poques vegades es veu gran part del públic d'empeus com ahir.

Llarga vida a Shirley, a veure si d'una vegada pots trencar les cadenes d'aquesta societat masclista que s'obstina a tenir-te lligada de sentiments, de ment i de cos (com a milers de dones). Vola lliure, vola Shirley.

Tens la meva opinió al següent enllaç

La Shirley Valentine és, sens dubte, tot un referent de dona que es descobreix a si mateixa a partir de trencar amb els convencionalismes socials i masclistes que empresonaven i que encara poden empresonar a les dones dins si mateixes. De fet, han passat unes quantes dècades des de que aquest text va ser escrit i tot que afortunadament s'han superat algunes de les barreres que es presenten, el que resulta cert és que actualment les reivindicacions feministes són més presents que mai dins la societat i, sens dubte, això indica que el camí encetat, en aquest cas per la Shirley, només ha fet que començar. Per tant, tot i que ja han passat molts anys des de Willy Russell va escriure el text, és obvi que el que s'explica no és només una cosa del passat, malgrat que d'entrada ho pugui semblar.

La proposta del text tracta amb encert el tema mencionat, fent un hàbil ús de la comicitat i plantejant una situació suggerent per a l'espectador, creant-se a més empatia envers el personatge. No obstant, alguns fragments resulten repetitius a l'hora d'aportar substància al text i es poden arribar a fer pessats fent decaure l'interès, especialment quan el personatge explica les seves anècdotes. En aquest sentit, el text es podria haver escurçat per guanyar en solidesa, fent-se més distès, tot i que és cert que així es podria perdre alguna situació còmica que pot resultar positiva. D'altra banda, la posada en escena resulta àgil dotant de ritme a la funció, la qual conserva l'esperit de l'època alhora que el modernitza de forma encertada. Així doncs, ens trobem amb una obra ben executada que, tot i no ser del tot rodona, ens planteja un tema interessant i ben portat, comptant amb una Mercè Aránega que sap com fer-se seu el personatge.