Sí Sí Sí

Sí Sí Sí és una obra que aborda el desig i el consentiment des d’una perspectiva directa i pròxima, combinant ficció des de l’escenari amb testimonis reals en format audiovisual. A través de dues històries paral·leles, es presenta una reflexió sobre els límits en les relacions i la importància de la comunicació en l’àmbit íntim, interpel·lant completament al públic assistent i fent-lo formar part totalment de la proposta.

L’obra es caracteritza per una posada en escena minimalista que dona protagonisme a les figures que tenen un rol a l’escenari i als testimonis audiovisuals. Aquesta simplicitat funciona bé per centrar l’atenció en el contingut.

L’actriu Clara Mingueza ofereix una interpretació natural i propera, aconseguint generar complicitat amb el públic. El text és senzill i  utilitza un llenguatge actual que connecta fàcilment amb adolescents i joves, combinat amb un treball de cos subtil, però que aporta dinamisme, ritme i moviment a les situacions i les paraules. Les situacions plantejades són reconeixibles i es tracten amb sensibilitat, sense dramatismes innecessaris: tal com són i el que provoquen.

El ritme de l’obra és àgil i la durada està ben ajustada, i per això com a espectadora és fàcil que  mantingues l’atenció.

En definitiva, Sí Sí Sí és un espectacle  fantàstic per sensibilitzar i generar debat sobre un tema important en el públic adolescent i jove. És una molt bona proposta per instituts, ja que ofereix una aproximació clara i accessible a qüestions que sovint no es tracten amb prou obertura o es fa en formats com xarrades a classe, que no interpel·len tan directament. Aporta un espai de reflexió necessari.

Escoltar, parlar, comunicar-se. Aquests elements són fonamentals en qualsevol relació interpersonal que es faci, especialment aquelles amoroses, sentimentals o sexuals. Dir què vols i què no vols i ser escoltat/da i actuar en conseqüència és imprescindible perquè aquestes interaccions personals tinguin un camí adequat.

Utilitzant el teatre documental, a Sí Sí Sí les dramaturgues neozelandeses Eleanor Bishop i Karin McCracken aborden el desig i el consentiment en les relacions sexuals. S’utilitzen paral·lelament dues històries oposades, una amb consentiment i comunicació i una altra amb agressió sexual, amb testimonis de joves i la interacció amb el públic perquè formin part de la narrativa d’una manera conscient.

El text és molt interessant i posa el focus directament en la necessitat de comunicació entre les persones que es relacionen. D’una manera hàbil, directa i sense volen alliçonar a ningú o imposar criteris, mostra testimonis i situacions que són fàcilment identificables i properes, posant sobre l’escenari amb molta claredat què és el consentiment i com n’és d’imprescindible en qualsevol relació.

De manera natural i de tu a tu Clara Mingueza és l’actriu que dona veu a les dues històries, al mateix temps que dona pas als testimonis i escenifica les diferents situacions que s’expliquen. Les transicions entre unes i altres naveguen perfectament en el relat i fan que el temps es passi molt ràpid. Mingueza aconsegueix l’atenció del públic per narrar la trama i aconseguir una complicitat necessària i buscada. Divertida, propera i transparent, la intèrpret assoleix el seu objectiu.

Un disseny de llums i so acurat a la narrativa, capitanejat per Víctor Miguel, ajuden a la dramatúrgia i a l’espectadora a posar-se en situació.

La producció té un propòsit clar i no perd temps en altres temes que volen supèrfluament en qualsevol història. Es vol parlar del consentiment i és d’això que es parla, amb diferents visions i punts de vista. Això sí, es troba a faltar alguna cosa, no queda ben clar què és, per acabar d’arrodonir l’obra. Potser algun testimoni més que exposi altres situacions i acabar d’agrupar més col·lectius o altres visions que potser no queden reflectides a l’escenari. Però com molt bé diu Mingueza, aquesta és una obra inacabada, perquè seria impossible recollir testimoni de totes les situacions o opinions possibles.

Aquesta és una obra sobre el consentiment, i la veritat és que el propi títol ho deixa ja molt clar des del principi. És una més d’aquestes obres testimonials o semidocumentals en les que s’aborda un tema social important, ja sigui l’anorgàsmia (Els dies mentits), l’intersexualitat (Hermafrodites a cavall), la transsexualitat (Cavallet de mar) o el càncer de mama (Adéu Jane!, 360 grams). Una obra amb una part de testimonis reals, una altra part de representació i una última d’interacció amb el públic. Parts o ingredients necessaris perquè funcioni la fórmula i el públic rebi d’una forma més o menys fàcil uns continguts que acostumen a ser durs i poc amables.

L’obra parteix d’un text de les neozelandeses Eleanor Bishop i Karin McCracken, tot i que el text és breu i es redueix a dues històries aparentment oposades: la d’una relació esporàdica i consentida, i la d’una relació entre persones que es coneixen i s’agraden però en la que no hi ha consentiment. Crec que com a text dóna sensació de poc i deixa més preguntes que respostes, però per sort es van intercalant una sèrie de testimonis de joves de diferents indrets de Catalunya i Mallorca –tampoc hagués estat malament que hi hagués diversitat d’edats entre els testimonis- per tal de posar elements diversos damunt de la taula. Una manera clara i realista de com s’afronta el tema del consentiment en les relacions actuals.

Clara Mingueza, a la que ja hem vist a Scratch, a Tirant lo Blanc o a Observin a aquests fills de puta, carrega amb tot el pes de l’espectacle i defensa amb naturalitat la major part de la peça. En definitiva, un espectacle que seria molt convenient per a instituts i públic adolescent en general.