Siglo de Oro, siglo de ahora

Us heu preguntat mai de què parlarien avui dia els clàssics del Segle d’Or? Us sembli o no una pregunta apta per a neuròtics, Ron Lalá no en té cap dubte: that is the question. Si bé és cert que a priori pot semblar una premisa agosarada, fins i tot un pèl esbojarrada, de la mà d’aquesta companyia resulta quasi imperdonable no haver-s’ho preguntat abans.

Siglo de Oro, Siglo de Ahora és una proposta teatral brillant que reviu el teatre clàssic des d’un punt de vista iconoclasta i juganer, on el passat dialoga sense embuts amb les mancances (tantes!) del nostre present. A l’estil dels entremesos barrocs, s’enfilen peces breus de marcat to humorístic on l’enginy, la música en directe i el vers (amb rima consonant, esclar!) són el teló de fons per a cinc grans actors que, amb una complicitat increïble, ens endinsen en el seu univers particular. Un univers de festa i follia, de jocs de paraules i dobles sentits, d’humor àcid i provocador que us atraparà fins i tot hores després d’acabar l’espectacle.

Si a l'escola eres dels que s'adormien amb Shakespeare i Cervantes de ben segur que, després de veure aquest espectacle, canviaràs d'opinió!

Només amb un saber fer indiscutible i un talent desborant una companyia teatral es pot atrevir amb els temps que corren a pujar a l’escenari per fer humor en vers tot recuperant i revisant fórmules del segle d’or espanyol. No volia utilitzar l’expressió, però ara no me’n puc estar: amb dos collons! Bé, això i un talent desbordant com el que demostra posseir la companyia Ron Lalá. El resultat és un espectacle impecable, cuidat a tots els nivells, que ja ha fet xalar a milers d’espectadors.

El text brilla amb llum pròpia: Vers a vers lliga present i passat amb naturalitat, establint paral·lelismes entre ambdues èpoques amb especial èmfasi a la situació actual de crisis econòmica i política; i amb la mateixa naturalitat, lliga la cultura amb majúscules amb la cultura popular. Els actors excel·leixen en les seves interpretacions, ja sigui actuant, ballant, cantant o recitant. A més, la representació, tot i estar funcionant des de 2012, traspua frescor al incorporar referències a l’actualitat més recent, al lloc on es representa i buscant la participació del públic. Hi ha moltes maneres de fer humor i aquesta no es veu cada dia. No us la deixeu perdre, jo estic per repetir.

Agafar com excusa el Segle d’Or per muntar una comèdia d’esquetxos breus sobre la societat actual podria considerar-se una temeritat si no fos perquè, un cop vist el nou espectacle dels Ron Lalá, queda en evidència que no s’hagués pogut triar un context més adequat. Amb un marcat to madrileny (però amb vocació universal), l’humor d’aquesta companyia de còmics aprofita l’avinentesa per disparar a tort i a dret contra la política, els bancs, l’església, el poder i, en general, contra tot el que soni a corrupte d’aquest estrany món que ens envolta. És ben curiosa la troballa d’aquest Siglo de Oro, Siglo de Ahora (Folía) on, amb gran intel·ligència i un text brillant (en vers), queda de manifest que poca cosa ha canviat al llarg dels segles. Mordaç, ràpida, enginyósa, increïblement ben orquestrada, deixa bocabadat a l’espectador amb els seus constants jocs escènics on es barregen passatges de Calderon, Cervantes, Lope de Vega o Shakespeare i diàlegs originals amb una naturalitat sorprenent. Aquesta facilitat d’execució impera en tota la proposta: a la música en directe, les cançons, els gags, els balls, els jocs de paraules, la interacció amb el públic... Es tracta, en definitiva, de tota una lliçó teatral que desgraciadament no trobem habitualment a la nostra cartellera i, per tant, ningú s'hauria de perdre.

Els textos de Lope, Calderón, Cervantes o el mateix William Shakespeare serveixen de fonament per a un dels espectacles més bojos i creatius que han visitat Barcelona en els darrers temps. Amb estil versat i l'estètica de les comèdies del Siglo de Oro, la companyia madrilenya Ron Lalá crea un modern "corral de comedias" al Poliorama, entrelligant àcides crítiques socials i polítiques amb un particular sentit de l'humor i cançons de caire popular que arrencaràn llàgrimes de riure. Ron Lalá fa ostentació d'una CULTURA en MAJÚSCULES (aquella que va des de Fuenteovejuna a Lady Gaga), un talent, un "saber fer" i una professionalitat desbordants. Són destacables també els moments de participació amb el públic, a qui s'embutxaquen als pocs minuts de començar.

Si volen veure un espectacle d'aquells que et fa estimar les arts escèniques, no s'ho pensin i comprin una entrada abans que s'esgotin... I regalin-la als seus estimats: li ho agraïràn tota la vida.

Dos argentins, un basc i tres madrilenys (els Ron Lalá) ens transporten al Segle d'Or espanyol... però no del tot. Calderón, Cervantes, Lope passats pel cedaç d'aquests monstres de l'espectacle que tan reciten, com canten, com toquen diversos instruments, sense oblidar que són els autors del text, la música, l'escenografia... Talent per donar i per vendre. Això és el que hem vist al Poliorama i al final tot el públic dret escalfant-se les mans per agrair una nit inolvidable. Òndia, com és que no els havíem vist abans?

LLEGIR MÉS

Per ser franc, haig de confessar que quan vaig sentir parlar d'aquesta obra, no les tenia totes amb mi. Realment, tenia els meus dubtes respecte a aquesta barreja del segle d'or espanyol amb l'actualitat, tot amanit amb cançons i versos. D'alguna forma, pensava que d'aquesta curiosa barreja podia sortir una obra casposa, tot i que els comentaris que anava escoltant d'ella anaven en una altra direcció. Per tant, vaig decidir anar a veure l'obra per tal d'opinar amb coneixement de causa, deixant enrere els meus prejudicis. I, francament, haig de dir que no podia estar més equivocat, ja que la companyia Ron Lalá ha creat un espectacle de gran qualitat, carregat d'originalitat i, sobretot, amb un tret que no és fàcil de trobar sobre els escenaris: personalitat. Així doncs, es tracta d'un espectacle que juga amb un humor intel·ligent alhora que busca la complicitat de l'espectador, fent-lo en ocasions partícep de les seves escenes. A més, l'obra presenta un ritme frenètic, el qual ve marcat des d'una direcció molt elaborada que deixa tot el protagonisme a uns actors excel·lents que demostren un clar domini escènic i una habilitat innata per captar l'atenció de l'espectador. Per altra banda, l'enginy i la gràcia amb que es transmet l'humor és un dels pilars d'aquesta companyia que no dubta en criticar la situació política i econòmica actual, aixó sí, des d'un punt de vista anclat en el segle d'or, el qual ens fa veure que potser les coses no han canviat tant en aquests quatre segles.

Després del buit estival, cal un espectacle així per arrancar la temporada amb bon peu i ganes de tornar al teatre. L’espectacle es una barreja de texts del segle  d’or espanyol, de vegades manipulats, de vegades no. Els que parlen de la corrupció son vigents sense matisos. Sembla ser que  poca cosa ha canviat en 400 anys. Una musica senzilla i popular fa que tot plegat arribi al públic sense entrebancs ni filtres.  El públic ho agraeix, d’en peus, amb un aplaudiment llarg i merescut. Els comentaris del públic a la sortida eren entusiastes, quasi barrocs.  No us deixeu perdre. F_Zepunt.