Silvia

Silvia, escrita i dirigida per Nelson Valente, una de les figures més representatives del circuit teatral actual, tant a l'Argentina com a casa nostra, és la primera peça de la trilogia Catalana-Argentina que parla sobre la família; un projecte conjunt de col·laboració entre creadors i creadores de Catalunya i Argentina.


Silvia és una barreja entre tragèdia i comèdia divertida, fresca i molt propera, al mes estil argentí.

Silvia ens explica la història d'una dona que va fer tot el que s'esperava d'ella al llarg de tota la seva vida. Es va casar, va tenir dos fills i va formar una família. Avui, als setanta anys, ja vídua, torna a Barcelona a retrobar-se amb el que va ser el veritable amor de la seva vida.

Tota la trama passa en un sol dia i en un mateix espai.
Els protagonistes, la família Rodríguez magníficament interpretada per Lide Uranga, Julian Ponce, Mayra Homar i Gabriel Beck.

A l'actriu Lide Uranga i l'actor Gabriel Beck els vaig descobrir fa deu anys a El loco y la camisa i d'aleshores que no em perdo res del que fan quan venen a actuar a casa nostra.
A l'actriu Mayra Homar la vaig descobrir a Sólo llamé para decirte que te amo.
L'actor Julian Ponce ha estat una grata descoberta.

Tot i que la trama és més o menys la mateixa que la de La paella dels dijous, la contraposició de cultures i la diferent manera de viure una mateixa situació és la gràcia d'aquesta obra. La manera de fer i actuar dels argentins és impagable.

La realització de l'obra en un espai íntim i la proximitat dels espectadors amb els actors no té preu.

Silvia ens parla de canvis, de segones oportunitats, de somnis i il·lusions, de deixar de tenir por i arriscar-se, de prejudicis, de veure que mai és massa tard per ser feliç. Parla de fer-se gran i de les relacions entre pares i fills. Parla de lligams i de sentiments.

És una obra plena de sorpreses, de moments realment absurds i de personatges arquetípics.

Ara toca esperar a la tercera part de la trilogia, Rovira versus Rodríguez, la trobada entre les dues famílies.

El teatre argentí més pur -el que vam conèixer fa anys de la mà de Javier Daulte, Rafael Spregelburd, Claudio Tolcachir i tants altres- ja forma part del nostre patrimoni. Molts vam formar el nostre gust teatral i vam créixer com a espectadors veient espectacles, aparentment senzills i carregats de veritat, que venien directament de Buenos Aires. Nelson Valente va ser un dels últims a arribar, però algunes de les seves estrenes també ens van convèncer completament.

I quin és el secret del teatre argentí? Podríem dir moltes coses, però alguns dels ingredients fonamentals són la quotidianitat, la veritat escènica i la improvisació en els assajos. De fet, molts textos es creen directament amb els actors, a la sala d’assaig, a base d’exercicis i proves que fan créixer la trama amb petits detalls. I tot això, amb una manera de fer gens impostada, sinó absolutament creïble i entregada. Una forma de treballar que s’ha volgut imitar a vegades des d’aquí, però no sempre amb els resultats desitjats... sobretot perquè es tracta d’escoles i metodologies molt diferents. És per això que aquest experiment de la trilogia –entre actors i directors dels dos països- engresca, i alhora fa aflorar una certa desconfiança.

De moment, l’aportació argentina ens ha aportat tot el que esperàvem: teatre argentí en estat pur. Tenim una situació quotidiana, uns personatges que reconeixem, un humor directe i sorneguer que de cop es transforma en drama, uns actors excel·lents que emocionen només amb una mirada... I també tenim crits, i plors, i cops de porta... i una sensació de que tot està passant davant nostre, de que la història està viva i transmuta segons el dia o el moment. I aquesta és la màgia, o el secret: el fet de fer-nos creure que estem espiant per un foradet i que aquell moment, únic i irrepetible, s’ha creat allà mateix... i només per a nosaltres. Teatre bàsic, en el millor sentit de la paraula.

La companyia argentina Banfield Teatro Ensable es va fundar l'any 1996. Capitanejada per l'autor i director Nelson Valente, van arribar a tenir un important centre cultural amb diverses sales per teatre i concerts a Lomas de Zamora, al cor de Buenos Aires, que va haver de tancar a finals de 2020. La pandèmia va acabar amb un espai que havia impulsat un històric d'espectacles d'èxit com El loco y la camisa, El declive o Solo llamé para decirte que te amo (totes elles s'han pogut veure a Barcelona amb la complicitat de La Villarroel i el Teatre Romea, qui al llarg dels anys han anat teixint una bonica relació amb la creació portenya), però no va acabar amb la companyia, que continua imprimint el seu segell a noves creacions arreu del món. Ara són els teatres de proximitat, sota el projecte On el teatre batega i dins del Festival Grec, qui recullen el guant d'aquesta relació creativa entre Barcelona i Buenos Aires i presenten la trilogia formada per Silvia, La paella dels dijous i Rovira VS. Rodríguez. Tres peces independents, però interconnectades entre sí, on descobrirem la història de dues famílies i el motiu que les obligarà a estar irremeiablement unides.

A Sílvia, Nelson Valente formula una divertida i colpidora comèdia sobre l'amor en la maduresa i les relacions familiars amb el seu habitual plantejament escènic: un menjador d'una família de classe treballadora, on escenes banals i quotidianes deixen entreveure les relacions desiguals entre parents, els vicis adquirits durant anys i les fissures d'unes famílies que no volen veure l'abisme que les separa. Valente transita entre escenes hilarants i la violència domèstica costumista d'una manera brillant. Vas de la riallada a l'estupefacció en qüestió de segons. El mètode de treball de la companyia, basat en improvisacions amb els actors, que fixen un text i un to interpretatiu, rema a favor d'un muntatge de to naturalista -però histriònic-, carregat de veritat, amb unes fantàstiques interpretacions de Lide Uranga, Julian Ponce Campos, Mayra Homar i Gabriel Beck que posen els pèls de punta. El cliffhanger final convida a saciar la curiositat del desenllaç amb els altres dos muntatges. Quina serà la reacció dels Rodríguez davant la notícia bomba de la matriarca? El final obert estil "chimpón" és potser el punt que genera més incertesa, ja que la comèdia estira el plantejament gairebé fins al final, que és alhora l'esclat del conflicte interessant de la família, i del que no veiem cap resolució. Però és que la vida sovint és això, tensions en augment que esclaten de cop i que obren tantes possibilitats com persones n'estiguin involucrades.