Simplicissimus

 

Imaginació al poder, amb la il·lusionada capacitat de joc de l’infant, però al servei d’un imaginari adult farcit d’ecos culturals populars. Aquest matí, durant la representació al Poliorama, potser per com l’obra utilitza animacions de vídeo com a fons escenogràfic, potser per com les coreografies remeten a tants musicals del cine, una nena demanava a la seva mare: “fan pel·lícules?” I una altra assegurava d’un dels intèrprets en una altra escena: “s’ha enamorat d’ella i està trist perquè no li fa cas”. Certament es nota que la proposta s’entén i funciona de pel·lícula, i cal atribuir-ho a la gràcia virtualment potentíssima de la seva simplicitat. Una senzillesa que no renuncia a res, plena de color, alimentada d’una memòria que tiba mil fils de conte.

Com l’Alícia al País de les Meravelles o com Dorothy als dominics màgics d’Oz, aquí la protagonista es desperta al llit i entra per una porteta petita als dominis del teatre musical, el music hall, el cabaret i la revista d’una època i unes formes de la cultura de principi del segle XX que han fascinat sempre al coreògraf Roberto G. Alonso. De gust literari per autors simbolistes, impressionistes o expressionistes, sovint els seus muntatges per a adults pecaven paradoxalment d’una narrativitat més aviat naturalista i explícita. Aquí, en canvi, la coherència és absoluta i el gust exquisit. El pretext inicial de Simplicissimus facilita que, un cop som al regne màgic i ple de color i de ritme del musical, se’ns ofereixi un veritable esplet de números, un esclat calidoscòpic de formes que juguen sense parar. És una bona lliçó per als menuts provocar que elements quotidians (ventalls, globus, paraigües, escombres, escales...) es transformin metafòricament en el que no són. Convida a l’emulació, serveixen de model, els avisen que amb imaginació ells mateixos poden instal·lar-se al mig d’una pel·lícula de dibuixos animats pròpia.

Mentrestant, aquesta que Alonso els convida a gaudir inclou una ballarina dins una capseta de música, dos titelles ballant a les ordres dels fils de què pengen, un clown que es transforma en vedette, una simple caixa de plàstic que esdevé un gosset blanc la mar de convincent, un cavallet de fusta que una estona després és teatrí o el voluminós arnès blanc de plomes d’una cantant de music hall com una Gorgona amb els caps fent-li de cor vocal... Vistos els resultats, en aquest registre al coreògraf se li girarà molta feina.