Sixto Paz: Bull

El utilizar el concepto de una corrida de toros para escenificar esta historia es algo muy bien pensado y atractivo. Aún así, lo más fascinante de la obra es como sales lleno de dudas, de preguntas, ya que todos hemos vivido situaciones parecidas en cualquier ámbito de la vida, ¿Toreo? ¿Me torean? ¿Porqué soy cómplice cuando veu una situación así? y lo más grave, ¿Porqué me he reído tanto con este texto? ¿Acaso es una situación graciosa? ¡Las carcajadas eran continuas a lo largo de la función!
Sin duda una obra amena y reflexiva.

La crítica completa al següent enllaç!

https://maguiagritopelao.wordpress.com/2018/04/28/bull-de-mike-bartlett/

Una de les lleis més bàsiques de la natura dicta que només el més fort sobreviu; i a Bull, on durant una hora i mitja s’escenifica la destil·lació més pura de la competitivitat i l’agressivitat de l’ésser humà, aquest dictamen queda més manifest que mai. A través d’una posada en escena desenfadada i divertida (amb l’al·licient de la Villarroel, que sempre resulta un valor afegit), i un inici molt còmode i fins i tot graciós, el fil argumental de l’obra va transcorrent amb ritme constant i ens incita a ser partícips d’uns fets que, paradoxalment, estem farts de criticar.

L’actuació dels quatre actors resulta impecable, cadascun d’ells amb un personatge de perfil molt definit i concís, fet que facilita la tasca empàtica de col·laboració passiva des de la grada. Destacar un Marc Rodríguez especialment expressiu i comunicatiu, fidel fins al final.

En poques ocasions s’aconsegueix transformar una comèdia en una crítica amb força, però Bull planteja preguntes molt incisives a través d’un prisma comparatiu molt peculiar. I és que les bromes que al principi ens resultaven gracioses i punyeteres, potser més tard ens despertaran una part de la consciència força més incòmoda i afilada… Fins on estem disposats a arribar per a protegir-nos en el nostre entorn laboral? Tenim ben clar qui és presa i qui depredador? Podríem defensar sense titubejar la nostra innocència?

Demasiado valorada para lo que vi.

Obra dura y llena de mala leche sobre el acoso en el trabajo. La verdad es que no me podía creer lo que estaba viendo!
Demasiado a saco no creéis?
Los personajes que nos contaban la obra los veo demasiado crueles, retorcidas y maleados. Ni una pizca de compasión ni ningún tipo de empatía. Lo he visto demasiado forzado!
Me ha parecido muy original la escenografía de la plaza de toros (aunque demasiado desangelada) con el tema a tratar.
A pesar de todo tengo que reconocer que amar Ulldemolins y Joab Carreras están estupendos. Hacen tan bien sus personajes odiosos que incluso me han dado ganas de levantarme y pegarles jajajaja

Una obra curta, àcida i crítica amb els abusos de poder al treball. Els actors estan molt bé, potser falta una mica de volada al text.

Un estrena a la Villarroel acostuma a obrir expectatives altes per la magnifica trajectoria habitual a la hora de escollir les obres, aquesta vegada no han mantingut el nivell alt habitual pro personalment discrepo en apreciacions concretes que he pogut llegir, dons per mi l’espai escenic hem sembla un gran encert amb la forma de una plaça de braus, ja abans de començar els venedors que hi han a les plaçes repartits i oferin els productes habituals a aquets llocs esparcits per la Villarroel i ambientant de forma adequada .Enmig de la plaça, la sorra corresponent ,espai de lluita desigual apropiat per reflexar que a la societat actual esencialment estan els que abusan, maltraten i en chuleria acaban destrozan al que consideren inferior, un combat entre els prepotens i els debils, entre els que torejan i els que son torejats. El llamatiu color vermell del vestuari de Mar Ulldemolins molt significatiu. Per mi lo millor de la obra, aquesta similitut entre un comportament inhuma i abusiu dels forts amb el debil amb la complicitat del entorn, tot encaixa amb la escenografia de una plaça de braus amb aquest cas l´animal acorralat i maltractat no es un toro sino un ser humà,el mes debil i maltractat per uns companys de feina prepotens i amb la complicitat de un indesitjable director de la empresa.Destacaria el bon treball de Marc Rodriguez, el personatge”torejat” , la arrogancia de un jefe cregut pro creible, magnific,David Bagés, la chuleria quasi torera de un personatge repelent fet a mida de una gran Mar Ulldemolins i acaban el grup un personatge cinic,el de Joan Carreras ben encaixat,amb la encertada direccio de Pau Roca.El problema que tot aixo suficienment interesant en teoria, en la practica no m acaba de resultar nomes 1 hora i podria ser hasta menys. Resumint interesant sobretot per aquesta equiparaçio del abus de poder i salvajisme devant del debil a la societat actual amb algo com pot ser una corrida de braus, com es deia al principi de la obra un enfrontament desigual entre toreadors i torejats ,a la vida real,amb una interpretaçio absolutament creible, que pot justificar una vegada mes anar a la Villarroel.

Ahir vaig estar a La Villarroel a l’estrena d’aquesta obra del dramaturg britànic Mike Bartlett i que dirigeix Pau Roca. Ens situa en una empresa on tres treballadors (Carreras, Rodríguez i Ulldemolins) esperen la decisió del director (D. Bages) de a quin dels tres acomiadarà a causa d’una reducció de plantilla. Aquesta espera comporta una lluita on tot hi cap per no ser l’escollit, humillacions, assetjament, el jo sóc el millor i la prepotència. El tema per desgràcia molt actual, podria ser interessant però a mi tal com està plantejat no em va arribar en absolut. Només dura una hora i es va fer molt llarga, repetitiva i considero que se li podia treure moltíssim mes suc. La posada en escena amb escenografia inexistent tampoc ajuda en res. I pel que fa a la interpretació la qualificaria de correcta tot i que ser sent qui menys protagonisme té, D.Bagés està per sobre. Esperava molt més i vaig sortir molt decebut.