Escrita per Albert Boronat i dirigida per Aleix Fauró. Començant pel monòleg del noi que ha descobert que porta una vida de gilipolles, se'n va a meditar i el descobreixen masturbant-se (quina vergonya), continuant per somnis estranys situats en festes acabades, amb les begudes acabades i els pastissets acabats... on no hi ha ningú; passades de cervatells que caminen però sembla que no van enlloc... I l'esnòrquel? Sí, hi surt. Un personatge se'l posa i es capbussa en una piscina buida de plàstic estil estoy con Toy: els genolls a fora i el cap a dins. Un disbarat mil·limetrat, per capes. Una obra cosida de monòlegs, utilitzant simbolismes, metàfores, metonímies... Acabareu surant en l'espai inclòs entre les parets negres de la Beckett sense saber el perquè... Bé, al final us ho explicarà el Major Tom per boca de David Bowie.

http://bit.ly/1HPc14z

Snorkel és un d'aquells muntatges tan inclassificables que cal veure'l per comprendre plenament què vol dir. I això és perquè estic convençuda que té tantes lectures com espectadors. El text d'Albert Boronat està carregat d'ironia, metàfores i frases memorables sorgides entorn de la idea de la mediocritat de la vida moderna.

Amb aquest punt de partida, La Virgueria proposa un muntatge oníric i ple d'imatges on el repartiment dóna vida a una àmplia galeria de personatges memorables i inoblidables. Brilla amb llum pròpia Javier Beltrán qui, després del seu pas per la Kompanyia del Teatre Lliure, confirma el seu grandíssim talent interpretatiu.

Snorkel ens convida a un viatge fragmentat que ens ajudarà a riure'ns de nosaltres mateixos i de les nostres febleses. Val la pena endinsar-s'hi.

Més informació (en castellà) a Somnis de teatre

Després d’assistir al fantàstic monòleg que obre Snorkel, l’espectador pot tenir la sensació que es troba davant d’una peça fora de sèrie. Tant el text d’Albert Boronat com l’actitud irònica i propera de l’actor Javier Beltrán troben un equilibri perfecte entre un discurs intel·lectual i la confidència distesa d’un amic disbauxat. És divertit, agut i captivador. Malauradament, aquest excel·lent punt de partida no és més que una promesa d’un nivell que la proposta no tornarà a assolir més que en moments puntuals. A partir de llavors, l’obra encadena un seguit de soliloquis i narracions més o menys afortunades que, per acumulació, poden resultar difícils de pair. Sobre paper, això sí, l’espectacle està farcit d’un bon grapat de reflexions interessants, frases lapidàries i ocurrències brillants. Potser li vindria bé oxigenar-se amb diàlegs per rebaixar un to que, a vegades, és innecessàriament elevat. La posada en escena és suggerent i funciona, en general, tot i que el seu fort és el seu esperit crític i un excels sentit de l’humor. Frases com “no vam fer la revolució perquè no ens anava bé a les tardes” són la prova que, en aquelles parts on el muntatge fila més prim i fuig de pedanteries, és quan més arriba la transcendència del seu missatge.