Sócrates, juicio y muerte de un ciudadano

Descripció
Fitxa artística
Fotos i vídeos
Opinions

Sinopsi

Josep Maria Pou encapçala un repartiment ple de grans noms del teatre en un text de nova creació que porta a l’escenari el judici a un filòsof atenenc condemnat a mort per denunciar la corrupció i la superstició.

SINOPSI

A més de ser un dels pensadors més coneguts de l’antiga Atenes i mestre de Plató, Sòcrates està considerat el pare del pensament occidental. Ell, un savi que no va voler escriure els seus pensaments perquè trobava que tothom havia de desenvolupar els seus propis, va ser l’autor d’aquella irònica expressió amb què la Humanitat reconeix avui la seva ignorància: “Només sé que no sé res”. L’actor Josep Maria Pou dóna vida al pensador, dient un text escrit i dirigit per Mario Gas. Ell s’encarrega d’interpretar un Sòcrates que serà jutjat i condemnat pels seus conciutadans després d’haver denunciat la corrupció a Atenes i d’haver advertit contra el paper supersticiós i manipulador de la religió oficial. Acusat de menysprear els déus i corrompre la joventut, es va negar a fugir, com li proposaven els seus deixebles, quan va ser condemnat a ingerir una copa de cicuta. I la seva va acabar convertida en una de les morts més famoses de la història.

Idioma:
Castellà

Sinopsi

SINOPSI

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 10

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Neus Riba
Teatre Barcelona

Maièutica teatral

Sòcrates és el relat dels últims dies de vida del filòsof grec, amb les raons i les desraons per les quals se’l va condemnar i, encara més colpidor, va acceptar la seva condemna. Però si bé, d’entrada, pot ser difícil de comprendre que un home satisfet accepti morir per una condemna que no està, en un inici, basada en raons justes –i més aviat ho està en ofenses i gelosies– el text aplica en el públic el mètode maièutic a través de les preguntes que fa el protagonista als que l’envolten i a ell mateix. L’aparició de la seva esposa aporta el toc més humorístic, alleugerint per uns moments la càrrega de text i donant una visió contraposada, recordant-nos també que tot té dues cares i infinites interpretacions.

L’home “més savi del món” –com l’anomenen– només sabia que no sabia res, així que feia preguntes. I l’historia d’aquests últims dies ens convida a que ens les fem nosaltres mateixos, a que escapem una mica del nostre dia a dia hiperestimulat, deixant de banda el mòbil i altres connexions (com bé recorda Josep Maria Pou a l’inici, fent broma) per uns moments, i mirant dins nostre. Fent-nos preguntes, reflexionant sobre la justícia i la honestedat, i recordant-nos, també, que si bé tenim Atenes com al bressol de la democràcia, era una democràcia molt diferent a la nostra, reservada a un cercle de privilegiats i recelosa de les opinions contraries.

Amb Sòcrates, Pou i Mario Gas, és una obra de gegants, i el resultat està a l’alçada, convidant-nos a reflexionar i a comprendre que, probablement, la Veritat (amb majúscula) va acompanyada d’un signe d’interrogació. Això sí, aneu-hi ben desperts, ben hidratats i amb ganes de fer treballar la materia gris!

23/07/2015
Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

Un clàssic molt actual.

Sócrates. (Atenes, 470 aC - ID, 399 aC) Filòsof grec. Tot i que no deixar cap obra escrita ni idees que poden atribuir-se amb seguretat, Sòcrates és una figura capital del pensament antic. La seva reflexió es va centrar l'ésser humà, especialment en l'ètica, i les seves idees van ser els dos pilars sobre els quals descansa la història de la filosofia occidental: Plató, que va ser el seu deixeble directe, i Aristòtil, que era al mateix temps de Plató.

Sòcrates considerava que era indispensable la saviesa per adquirir la virtut, ell sempre defensava la seva própia ignorància. Li agradava conversar amb la gent i la seva principal preocupació va ser la formació moral del ciutadà. Va ser el primer ciutadà demòcrata condemnat a mort per la pròpia democràcia. Un fet de l’any 399 abans de Crist, que malauradament, segueix sent avui en dia del tot actual dins la nostra societat.

Ha estat un espectacle d’aquells que en diem rodó, molt ben cuidat i dirigit per Mario Gas, on tots el seus components fan que sigui una proposta molt recomanable i del tot imprescindible.

El text ha estat creat pel Mario Gas i l’Alberto Iglesias. Basat en textos del seu deixeble Platón i del historiador Diógenes Laercio, s’han centrat sobretot, en el judici i la mort que va patir Sòcrates. És un text que ens parla sobre l’amistat, l’ètica i la moral, però també és una reflexió sobre la vida i la mort. Amb un monòleg final escrit per Mario Gas, increïble que ens ha posat la pell de gallina.

L’escenografia de Paco Azorín és podria dir que és senzilla, austera, però del tot efectiva. Es tracta d’un hemicicle fet de fusta, on es debatrà sobre la vida i pensaments d’un home acusat de haver introduït a la seva pàtria nous Deus i de corrompre a la joventut. Odis i enemistats que el van portar-lo a ser enjudiciat i condemnat a morir enverinat.

Pel que fa al vestuari m'ha agradat moltíssim. La transformació del clàssic en contemporani, convertint llargues jaquetes en àgils i eficaces túniques gregues, molt característiques del ciutadà comú grec. Peces elaborades en fil i lli de color blanc o crema, uns més desgastats que d'altres.

Les interpretacions han estat totes fantàstiques. Un extraordinari Josep Mª Pou en el seu paper de Sòcrates, on ens demostra de nou, el gran actor que és en la interpretació de personatges d’una gran personalitat. Al seu costat grans actors com Carles Canut, Amparo Pamplona, Pep Molina i tres actors més joves, com Ramon Pujol, Guillem Motos i Borja Espinosa han acabat d’arrodonir el repartiment.

“Sé que siempre habrá alguien para pasear a mi lado y denunciar a los corruptos, a aquellos que se llenen los bolsillos...Nunca he dejado de creer en los Hombres. Sed felices y respectuosos...”.

Gran nit de teatre !!!

20/07/2015
David Elfa Novoa
Teatre Barcelona

L’Antiga Grècia o l’època actual?

La filosofia i la política són dues de les grans herències de l'Antiga Grècia a partir de les quals va néixer la democràcia, un sistema que ha resultat molt útil per a la convivència social, però que des del principi ha presentat les seves imperfeccions. De fet, a l'actualitat, per una banda sembla que la societat no hagi après dels errors comesos al llarg de la història i, per l'altra, algunes persones s'aprofiten d'aquestes fisures per amparar-se en el propi concepte de democràcia i aconseguir així més poder, defensant-se en el seu marc teòric com si d'un escut es tractés per tal de treure profit. En aquest sentit, Mario Gas i Alberto Iglesias signen un text que ens situa en el judici que va sentenciar a mort a Sòcrates, una de les figures cabdals de la història, el qual serveix per aprofundir en el concepte i utilització del sistema democràtic i en el propi pensament del filòsof, tot fent-nos partíceps d'aquest gràcies al diàleg directe que hi ha amb l'espectador. Així, evidenciem com allò que ens expliquen que va succeir fa segles no és molt diferent de successos que es produeixen dins de la nostra societat. D'altra banda, podem dir que es tracta d'un text que desenvolupa amb encert les idees proposades, dotant d'una estructura sòlida a la seva narració. D'aquesta manera, els autors aconsegueixen que el discurs vagi més enllà d'unes paraules recitades, creant escenes que aconsegueixen que l'atenció de l'espectador sigui constant i dotant a l'obra d'elements dramatúrgics propis del periode en el qual s'emmarca, tot i que conferint-li al mateix temps una visió contemporània.

A més, la direcció de Gas és àgil i explora diverses formes d'exposició, les quals es fusionen amb una coreografia adient que busca l'harmonia i que alhora dóna vida al muntatge. Per la seva part, els actors aconsegueixen fer arribar amb força el discurs, oferint unes interpretacions a l'alçada del muntatge i integrant-se perfectament amb una escenografia de to clàssic, però que alhora té un aire modern, i que s'agermana amb la il·luminació, aconseguint tot plegat una atmosfera de caire personal pel muntatge.

18/07/2015
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Dialèctica filosòfica

Especialitzat cada vegada més en papers de gran presència, marcada personalitat i llargs parlaments, Josep Maria Pou, en aquesta ocasió dirigit per Mario Gas, interpreta a Sòcrates, figura clau de la filosofia occidental. L’obra es basa en diferents textos de Plató i Xenofont, entre d’altres, que fan referència al judici i mort d’aquest emblemàtic personatge històric, la seva defensa i la importància de la seva condemna. L’espectacle té un to força solemne i clàssic que li escau prou bé tot i que, per moments, es troba a faltar un cert risc, ritme o intensitat narrativa. Pou, com és habitual en ell, fa una composició interpretativa esplèndida i acapara tota l’atenció de la proposta que, d’altra banda, juga molt en favor del seu lluïment. El muntatge, doncs, resulta interessant però massa didàctic. Com a text filosòfic és, en realitat, excessivament explicatiu i superficial, de manera que als més iniciats en el pensament del mestre de Plató els hi pot semblar pobre de contingut. En canvi, és una peça més argumentativa que dramàtica i, per tant, es queda a mig camí si el que volia era resultar teatralment atractiva. En qualsevol cas, l’experiment, amb les seves carències, s’aguanta i aconsegueix passatges molt agraïts on Pou desplega tot el seu arsenal de monstre de l’escenari i eleva la qualitat del conjunt, cosa que amb un altre actor, potser no passaria.

09/08/2015
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Febleses de la democràcia

Si alguna cosa en podem treure d'aquest espectacle és que la democràcia grega, mare i model de totes les democràcies que han vingut després, també tenia les seves esquerdes i les seves parts fosques. L'exemple més clar és el judici a Sòcrates, l'home que deia el que pensava sense disfressar mai la veritat... la seva veritat. Aquest judici, que va acabar amb la mort del filòsof, va estar ben farcit d'interessos privats, mitges veritats i corrupteles variades. I és precisament això el que Mario Gas i Alberto Iglesias han volgut plasmar en un text feixuc, dens i amb poca -o nul·la- acció dramàtica. És cert que interessa sobretot el pensament i els arguments del gran home, però s'hagués agraït una teatralització que fes més atractiu el conjunt i ens aportés una visió no oficial -encara que fos reinterpretada- del cas. En aquest sentit, es troben a faltar més moments com el del monòleg de la dona o el de l'acusador penedit, que tot i així semblen creats a l'últim moment i calçats dins de l'obra sense un criteri clar.

Les interpretacions són correctes, tot i que no donen peu a grans exhibicions. Potser Amparo Pamplona i el gran Josep Maria Pou són els que aprofiten millor el que els hi brinda el text. En el cas d'aquest últim, val a dir que la seva professionalitat aconsegueix dotar a aquest Sòcrates d'una naturalitat i bonhomia que el fan molt atractiu. Tant de bo que el text li hagués donat una mica més de joc... Segur que amb un altre coixí haguéssim tingut un personatge teatral enorme, digne de la figura a la que representa.

23/07/2015
Josep Maria Ribaudí i Martí
Teatre Barcelona

N’esperava més, bastant més

I m'ha decebut una mica, o força. Penso que ha fallat el text i la manera de representar-la. S'ha m'ha fet pesada, allò que en castellà (l'obra és en aquesta llengua) en diuen cansino, que no acaba d'arrencar i tu interiorment vas dient "au va, va...". No diré que els actors ho hagin fet malament, el que passa és que el que tenen escrit no els permet lluïr-se. Llàstima

http://www.blocdenkbrota.blogspot.com.es/

22/07/2015
Gema Moraleda
Teatre Barcelona

La fredor de Sócrates

Quan es decideix portar els escenaris la biografia d'un personatge històric, suposem que el que es busca és dotar-lo de certa calidesa humana. Quan vaig anar a veure Sócrates no esperava un text acadèmic i didàctic sinó, potser, una aproximació a l'home per sobre del filòsof. Tanmateix, vaig trobar exactament el primer.

Sócrates és un muntatge fred, allunyat i, fins i tot, lent. Una successió de monòlegs desapassionats interpretats, això sí, amb tota la mestría que s'ha d'esperar d'un repartiment tan ple de talent. No vaig aconseguir empatitzar amb res del que passava sobre l'escenari i vaig sortir del teatre sense veure Sócrates de forma diferent a com el veia abans d'entrar. Una autèntica llàstima.

Més informació (en català) a Somnis de teatre

23/07/2015
Adrià Illesca

Magnífica obra, amb rl temps de diraciò perfecte per tenir una mica més de cultura i poder-te posar en situaciò. Aquestes classes d’obra s’han de veure.

30/09/2018
Pau Rosell Simón

“Les grans icones no moren mai, existeix el teatre per fer-les reviure!”
Pensem en Sòcrates i ràpidament ens ve al cap la coneguda frase “NOMÉS SÉ QUE NO SÉ RES.”, però… què en sabem més?
Escrit i dirigit per Mario Gas, interpretat per un gran repartiment amb Carles Canut, Pep Molina, Amparo Pamplona i amb la col·laboració especial del mismísim Sòcrates (que interpreta a Josep Maria Pou), primera temporada al Festival Internacional de Teatro Clásico de Mèrida, segona temporada al Festival de Teatre Grec a Barcelona i tercera temporada al Teatre Romea… què pot sortir malament? Res!
Comença l’obra, amb molta por de trobar-nos amb un text dificultós o un muntatge lent com deien algunes crítiques… INCORRECTE! Ens trobem amb un espectacle casi rodó, un text brillant per part del gran Mario Gas que no es fa gens aburrit, petits monòlegs guanyen el protagonisme de l’obra en aquest grandiós espectacle.
Si parlem sobre l’interpretació… res a dir, PER-FEC-TE per part de tota la companyia. Un Sòcrates escencial, sens dubte.
L’escenografia es justa al Teatre Romea, ja que cal aclarir que era un espectacle pensat per fer amb el decorat viu i natural del Teatre Clàssic de Mèrida… però, al Romea barceloní queda insípid. Vestuari 100% acertat.
Un mirall, si, definitivament podriem descriure l’obra com un mirall perfecte que ensenya a l’espectador el passat de la filosofia, per fer pensar. El guió fa reflexionar al públic sobre la mentalitat de l’Antiga Grècia, mentre ens preguntem … a l’Antiga Grècia o al segle XXI?
Cal dir que no és una obra per a tot tipus de públic, s’ha d’anar mentalitzat del que vas a veure.
Resumint, ens trobem amb un text molt actual que acompanya un muntatge que, tan de bó el mismísim Sòcrates estigués viu per veure’l, el millor homenatge que pot tenir! Només una sola pega… massa curt!

21/03/2017
Josep OS

Seguint amb el Grec,avui he assistit en el Romea a l’estrena de l’obra M. Gas i A. Iglesias. El text que en molts moments m’ha fet sentir ràbia i indignació ens porta a una reflexió que be pot ser o millor dit es, la situació actual veient com un demòcrata, una persona íntegra sigui la pròpia democrácia qui el massacra. Fantàstic una vegada més Pou en el personatge de Sòcrates, a Canut li he trobat falta de força, m’ha agradat molt Amparo Pamplona, actriu que fa temps no veia, especialment quan fa l’escena en la platea i molt correctes els altres quatre actors especialment P. Molina. Molt bé la posada en escena amb una escenografia molt austera però molt d’acord amb l’obra. Llargs aplaudiments merescuts.

17/07/2015

Deixa la teva opinió