Solo

Vaig triar aquesta obra per diverses raons: per l’autor ( un clàssic en la literatura sueca), per ser un text poc conegut i difícil de portar a escena, però principalment per veure en  Pep Tosar, actor que  admiro moltíssim; malauradament això no ha estat possible i en el seu lloc hem vist un Marc Martínez esplèndid i que ens  ha sabut transmetre en tot moment la figura tan complexa i contradictòria que era en August Strindberg.

Es tracta d’un text  autobiogràfic que Strindberg va escriure nou anys abans de morir, és  una etapa de la seva vida molt complicada, una lluita amb si mateix i amb el seu entorn (les dones i la societat). Strindberg deia que com a escriptor només podia escriure sobre el que coneixia, i el que coneixia més a fons era ell mateix, per tant, ell era la matèria dels seus llibres.

El text ha estat traduït per la Carolina Moreno, professora experta en literatura i  llengües escandinaves, que a més a més  ha interpretat el paper de La Dona, personatge que ens ha servit de fil conductor durant l’obra . A escena, a més del protagonista i La Dona hi ha la presència d'un pianista (David Anguera) tocant la música de Beethoven ,un dels compositors preferits de Strindberg.

En Pauet Riba ha estat el creador del videoart i el mapping, una feina brutal que dona molt de sentit al muntatge. Una pantalla on es veu reflectida tan la part exterior com la interior del personatge. Imatges, totes elles molt simbòliques, com la de la dona teixint el cordó umbilical, que és el fil que uneix els pensaments d'August Strindberg amb la realitat del seu present, un viatge des de l’espai interior de l´ànima humana. Brutal !!!

No sé com dir això i que soni bé...

Tot i que el text és molt bo, que la interpretació d’en Marc Martínez és brutal i  tota la resta en el seu conjunt és per posar una valoració de les més altres, malauradament  a nosaltres no ens va transmetre gens i fins hi tot se’ns va  fer una mica llarg  i avorrit. Pot ser encara ens queda molt de camí  per poder comprendre aquests tipus de text i estar a l’alçada de poder-los apreciar i valorar tal i com es mereixen.

Perquè penso que hi ha hagut una correcte direcció de Teresa Vilardell, bona interpretació de Marc Martínez, l'escenografia, la il·luminació, tot bé, però... a mi personalment no m'ha arribat. I això que vol dir? Doncs que no m'hi he sentit involucrat i al final m'he avorrit. Potser no és tan fàcil traslladar un relat en peça de teatre, i més d'Strindberg, que quan va escriure aquesta mena de memòries ja estava molt cremat. Potser és un problema meu, però a partir dels primer 10 minuts (penso que ha començat bé) ja no m'ha fet vibrar. Per això la valoro a la meitat del barem, perquè no puc ser massa objectiu.

Encara sóc a temps de fer una recomanació. Teniu aquest cap de setmana per apropar-vos al teatre Akadèmia i descobrir el que se sent sól davant la vida.

Estem davant un moment en la vida del dramaturg suec August Strindberg, que ens porta ens diferents moments del passat del protagonista/autor.

Amb una escenografia minimalista, aconsegueix endinsar-nos en la solitud del personatge. Quan veiem a Marc Martínez d'esquena al públic, assegut al sofà i mirant el mirall reflectint-se a ell mateix davant tot el públic és pot veure la buidor del protagonista en la seva vida.

Les imatges audiovisuals reflectides al mirall/pantalla donen una força al relat que Marc va realitzant durant tota l'obra. A més d'aquells moments musicals que el jove músic/actor David Anguera va realitzant. Música i vídeo ens van introduint en el text i la crisi que entra el protagonista. A més...