Sólo llamé para decirte que te amo

“Sólo llamé para decirte que te amo” és una obra escrita i dirigida per Nelson Valente, un dels dramaturgs argentins més representat a casa nostra.

“Sólo llamé para decirte que te amo” és una obra que neix el 2016 dins del marc del programa: El 25 va a tu casa, del centre cultural 25 de Mayo de Buenos Aires, on s’invitava a veïns del barri a convertir la seva pròpia llar en un teatre per un dia.

El resultat és el procés d’anys de treball on s’hi poden veure influències de les altres obres de l’autor, com “Els gossos”, “El declive” i “El loco de la camisa” que es mouen entre la comèdia i la tragèdia, i que ens parlen de la identitat, dels lligams socials i familiars, dels límits i de la falta de consciència sobre el que realment volem i la por que tenim en fer-ho realitat.

L’obra està protagonitzada per Mayra Homar, Roser Batalla, Julia Dorto, Lide Uranga, Guido Botto Fiora, Gonzalo Saenz i Juan Pablo Kexel, que interpreten a Patricia (la mare), Maricel (la germana),Camila (la novia d’un dels fills),Toti (l’avia), Hernán i Juan Cruz (els fills bessons) i Quico (l’ex novio de la mare). Cal dir que tots ells fan una feina increïble. En ells podem veure a personatges reals, de carn i ossos ; fins hi tot ens hi podem veure, en major o menor mida, reflectits a nosaltres mateixos, tot i que algunes escenes se’ns presenten de manera exagerada.

Patricia és el pilar de tota la família, sobre ella recau el pes de la seva germana, la seva mare, els seus dos fills bessons i la novia d’un d’ells. Cap d’ells aporta ingressos a casa, tret d’ella. Resignació, indignació, frustració. De cop i volta la trucada d’un antic amor ho regirarà tot. Sorgiran preguntes, interrogants i reflexions que acabaran convertint-se en esperança, il·lusió i alliberació.

“Sólo llamé para decirte que te amo” ens mostra la realitat social actual, com la incomunicació familiar i les relacions de dependència que ens priven de llibertat i felicitat.

Nelson Valente torna a convertir una situació del tot quotidiana de la vida real en una obra teatral. Possiblement de totes les seves obres, aquesta és la que té els diàlegs més punyents i filosos; tot i que hi ha moments en que el realisme està portat a tal extrem, que inevitablement provoca el riure del públic.

Una direcció del tot encertada, a un ritme ben mesurat i amb personalitat. Un encert el tema I Just Called To Say I Love You d’Stevie Wonder, que sona de fons, i que pertany a la banda sonora de la pel.lícula “La dona de vermell” . I de vermell és com es vesteix la protagonista de “Sólo llamé para decirte que te amo” , color que simbolitza la passió, tot i que en aquest cas també simbolitza el canvi de la foscor a la llum, l’alegria i la felicitat.

No us la perdeu!!

És tendència trobar-nos sovint a les cartelleres amb obres de teatre de famílies desestructurades i disfuncionals, on tota semblança amb la realitat és pura coincidència, on totes les paraules sonen més altes que les altres i que ens recorden que l'infern no es troba enlloc més que en les persones, i sovint és amb les persones amb les quals coexistim. Purgatoris amb noms i cognoms massa ben coneguts que es queden amb nosaltres perquè hem decidit no fer aquell salt al buit que podia recompensar-nos en aquell lloc al món que teòricament és destinat per nosaltres, però que sovint no sabem on és, perquè no surt als mapes.

A Sólo llamé para decirte que te amo trobem novament aquestes famílies on s'acumula el bagatge de la insatisfacció de forma endèmica durant generacions i generacions. On els mals hàbits arrosseguen a les persones que ja ni recorden perquè són com són i no com volien ser. Sense expectatives de canviar de paradigma i esdevenir qualsevol altre. Tot i que bé podria canviar en qualsevol moment prenent una decisió en el moment més idoni, sortir per una porta sense fer soroll o rebent aquella trucada que ens canviï la vida per sempre. Una trucada que ens faci algú per dir-nos que ens estima.

És per a això que el leitmotiv musical del I Just Called to Say I Love You d'Stevie Wonder apareix puntualment en l'obra per a recordar-nos com aquesta simple trucada, que pot esdevenir quelcom estrany i incòmode, pot ser un anhel inconscient que fa massa temps que ens remou per dins i pot obrir-nos portes que fa tant temps que eren allà que ni tan sols recordàvem la seva existència i pot ajudar-nos a reprendre la vida just abans que tot comencés a torçar-se. Esdevenint aquesta trucada en allò que els germans Gallagher d'Oasis van definir com a Wonderwall, algú que ens salvi d'allà on ens hem perdut i enfonsat.

La família de l'obra funciona a la perfecció com un rellotge espatllat, girant a una velocitat centrífuga que treu l'alè i que demana que algú aturi aquesta barbàrie tragicòmica de la qual la protagonista, Mayra Homar, vol fugir per sempre sense mirar enerere.

El repartiment, encapçalat per Homar i Juan Pablo Kexel, compta amb figures més que consagrades de l'escena bonaerense deixant-se acompanyar de la catalana Roser Batalla, que ha realitzat un treball a consciència del seu accent fins a esdevenir una porteña més amb un accent indistingible de la resta.