Els somnàmbuls

Design for living és una obra que Noël Coward va estrenar el 1933, i que sota la imatge de l'alta comèdia amagava un dels primers menage a trois que va passar per Broadway. Ernst Lubitsch en va fer la versió cinematogràfica, molt més endolcida, amb tres grans noms del firmament de Hollywood: Gary Cooper, Fredric March i Miriam Hopkins. Ara ens arriba una versió que Llàtzer Garcia ha fet seva, intentant acostar els personatges al moment actual, canviant algunes situacions i no censurant-se davant de cap de les possibilitats que dona aquest triangle amorós. I la veritat és que funciona! Es nota encara el llenguatge florit de Coward pel darrera, però s'agraeix veure com conviuen i com casen els dos estils: el de la comèdia més clàssica dels anys trenta i el de la comèdia més analítica i descarnada.

També és un encert haver optat per la simplificació, amb un escenari pràcticament buit i els mínims elements. L'acurada il·luminació i una selecció musical molt adequada serveixen per situar-nos en cada canvi d'escena, de ciutat i del moment que viuen els protagonistes. De fet, és l'esplèndid treball actoral el que sosté tot l'espectacle, juntament amb una direcció que m'ha sorprès molt favorablement i que permetrà a Garcia acostar-se a tot tipus de projectes a partir d'ara.

Absència i necessita. Comèdia per aquells moments incòmodes, que rebutgen però hi posem el peu de ple. Tres amics que amb el cos expressen les seves inquietuds, dubtes i desitjos. I que amb la parla només ho enreden tot.

Somnàmbuls en un món capitalista, ple d’estructures immòbils. Però on està les necessitats de cadascú, un món on és difícil trobar-nos. Una història que Noël Coward va començar a dissenyar, i que Llàtzer interpreta per trobar aquests espais on els esquemes es trenquen. Una obra de text que xerra a través del subtext.

Una interpretació que aporta aquella comunicació, aquells esquemes que la cultura i el llenguatge encara no han aconseguit trencar. Genís Casals, David Marcé i Laura Pujolàs es despullen amb el moviment, i amb la seva expressió facial t’endinsen en el seu món.

Un espai escènic que et converteix en la consciència dels personatges. 90 minuts que t’allunyen de convertir-te en un espectador. 90 minuts de pensar en tu, i en experiències pròximes, però que s’amaguen darrere de l’armari, i ningú vol recordar. 90 minuts que no idealitzen les relacions, sinó que qüestiona les nostres decisions.

Mai ho tenim tot. Volem el que no tenim. Ho desitgem. I quan ho tenim, ja no ho tornem a desitjar ... o sí.

La vida se’ns mostra i se’ns oculta i hi ha qui en gaudeix, qui s’hi conforma i qui no. És cert que en el dia a dia l’avorriment avança. I hi ha qui el veu a venir, i fuig. Fugir. Fugir i intentar oblidar, fugir i seguir estimant. Gestionar les emocions és difícil a totes les edats. Dir t’estimo o l’he cagat també.

Als somnàmbuls de Llàzter Garcia el triangle amorós és rodo. Però d’una rodonesa que té arestes, que té alts i baixos, que té porcions d’amor, d’odi i d’incertesa. La felicitat i el dolor volten en un text que construeix l’autor flashbacks amunt i avall. El món de tres joves insegurs i immadurs. Vull destacar les tres interpretacions, el David, el Genís i la Laura son actors i personatges. El tècnic de so, també. La veritat i la ficció enganyen també en les nostres vides. La comèdia de Llàtzer Garcia és d’embolics, i embolica que fa fort. I va fort. La generositat interpretativa dels actors és immensa. Hi deixen la pell, la suor i les llàgrimes. I riuen sincerament. I passen de l’amor a l’odi, del festeig a l’enuig. Els surt la vida com un singlot. Un singlot que només es passa amb un bon ensurt. Per què per ells la vida és un ensurt rere un altre. Però és una vida viscuda, ballada, cantada, i sovint descontrolada.

Un muntatge que se’t planta al davant per recordar aquells temps que després d’estimar, volies seguir estimant, bojament, necessàriament, intensament. Bogeria i intensitat per anar deambulant desperts ... o adormits.

 

Carme Canet i Capeta

Companyia de teatre i altres cultures