Sonata de otoño

La cultura nòrdica, amb la seva fredor social i la contenció de les emocions, podria semblar-nos, en principi, que és diametralment oposada a l’apassionament hispanoamericà de caràcter més extern i immediat. Doncs, bé, a Sonata de Otoño, la versió de l’argentí Daniel Veronese de la reconeguda pel·lícula d’Ingmar Bergman, es demostra que certs conflictes familiars, frustracions i tragèdies internes són tan universals com la mateixa condició humana. L’angoixant història de dues pianistes, mare i filla, que es retroben després de set anys, resulta sublim per la seva senzillesa expositiva. Com al film suec de 1978, tota la trama està centrada en l’enfrontament d’aquests dos personatges femenins que representen, respectivament, l’egoisme i la incapacitat d’estimar envers els estralls de no haver-se sentit estimada. Cristina Banegas i María Onetto interpreten de manera magistral aquest parell d’ànimes infelices que, difícilment, trobaran un pont que, després de tant de temps, dolor i retrets, aconsegueixi unir-les de nou. Veronese respecta l’esperit del text original potenciant la seva força, el ritme i la seva fúria excepcional i aclaparadora. L’espectacle no et deixa respirar ni un instant, és increïblement intens i, per això, passa ràpid com un tret de mort al cor d’una família burgesa. Però, en el fons, tot i el seu pessimisme, allibera perquè el seu vigor és catàrtic i parla d’una vulnerabilitat que tots, en major o menor mesura, hem sentit alguna vegada.

Després de vuit mesos d’èxit a Buenos Aires , Sonata de otoño la podem veure al Lliure tan sols tres dies, així que si la voleu veure, correu !!!, perquè avui és l’últim dia que es representa. Es tracta d’una obra commovedora i molt dura , d’una gran qualitat interpretativa i amb un text increïble. És el conflicte que hi ha entre una mare i la seva filla des de la sinceritat emocional. Una lluita entre l’amor i l’odi. Rancors i retrets del passat que no s’havien parlat fins en aquest moment de retrobada. Daniel Veronese és un director que es bolca molt en les emocions humanes, i que en aquesta ocasió aconsegueix que les dues actrius, Cristina Banega (com Charlotte, la mare )  i la María Onetto (Eva, la filla), ens facin  sentir empatia  amb els seus personatges. Dues interpretacions molt intenses i del tot creïbles. Pel que fa als actors Luis Ziembrowski (Viktor, el marit de l’Eva)  i Natacha Córdoba (Helena, la germana) ,també els hem de destacar per què tot i que estan en segon plànol, també fan molt bones interpretacions.

Una obra molt, molt recomanable!!!

Potser a l'argentina, però molt bé. Un dels millors càstings que he vist en la meva vida; cada personatge clavat tant anímica com físicament. Direcció impecable de Daniel Veronese. La conversa nocturna entre mare i filla en la que s'enrunen els murs de contenció que havien aguantat tants anys és de llibre. Bergman és un mestre i quan parla del que va conèixer de jove (existència de Déu, l'ésser humà amb les seves lluites internes, la mort...) a causa de la seva rígida educació luterana, dóna classe magistral. Només us queda fins diumenge per veure-la, naturalment després d'anar a votar.

Llegiu-ne més.

Aclaparadora Sonata de Otoño al Teatre Lliure, ha estat una adaptació de Daniel Veronese magnífica i unes interpretacions que ens han arribat a angoixar pel seu realisme. Basada en l'obra d'Ingmar Bergman ens explica la retrobada de Charlotte, una pianista famosa, amb la seva filla que aprofita el moment per mostrar tot el seu dolor i ressentiment.

El resultat és d’una duresa brutal que poques vegades he pogut viure a un escenari, però que independentment de la mala estona que passes assegut a la butaca, tot veient i escoltant sentiments de revenja que es transformen en odi extrem, t’adones de sobte que es teatre amb majúscules…… i que l’angoixa que et fa viure la representació teatral es transforma en gaudi i estimació a un teatre que poques vegades tenim la sort de veure.

Si voleu llegir la resta de la crónica.