Sonrisas y lágrimas

La setmana passada em vaig transportar de nou a Àutria amb "Sonrisas y lágrimas". A Barcelona, l'escenografia i els decorats de les muntanyes verdes son excel·lents. A més, la qualitat de les veus dels actors/actrius és impacable, començant per la "Hermana Margarita", seguint amb els nens, el capità Von Trapp i la fantàstica Maria (dolça, delicada, a estones esbojarrada i divertida). Un musical molt ben treballat, recorda perfectament a la pel·lícula i ens fa passar una tarda entretinguda cantant repetides vegades un tema que tots coneixem i que comença amb les notes DO-RE-MIIIIII....

 

 

 

Encara que sembli mentida, aquesta producció, que ja porta dos anys girant pel país, es tracta del primer muntatge de "Sonrisas y lágrimas" que puja sobre els escenaris del territori espanyol. Aquest fet és sorprenent, ja que la pel·lícula protagonitzada per Julie Andrews i realitzada de forma posterior a la seva estrena a Broadway va esdevenir un dels majors èxits cinematogràfics de tota la història i, segurament, es va convertir en el musical més conegut al nostre país. Com no podia ser d'una altra manera, l'espectacle que ens presenten al Tívoli es troba fidelment basat en el muntatge original de Broadway, en el qual es va inspirar la pel·lícula, permetent així al públic reviure la màgia que desprèn el muntatge, recordar la seva història i tatarejar totes les seves cançons, les quals formen part de la memòria col·lectiva i es troben impregnades en les nostres ments. Per tant, a qui li va agradar la pel·lícula que no dubti, que aquest espectacle està fet per ell i, per contra, qui no va gaudir amb Julie Andrews, tampoc ho farà amb el muntatge del Teatre Tívoli.

Centrant-nos en el que podem veure sobre l'escenari, s'ha de dir que es tracta d'un bon muntatge, el qual té una partitura memorable i una direcció molt adient. Així doncs, ens trobem davant d'un musical clàssic que dresprèn tendresa i ingenuïtat alhora, tenint com a gran basa les seves enganxoses cançons i melodies. A més, l'obra sap com emocionar perfectament a l'espectador, encara que sigui amb elements poc realistes i situacions inversemblants, ja que el que importa és atrapar a l'espectador i endolçar la seva estada al teatre. Això sí, és millor no analitzar molt les evolucions que pateixen els personatges o com superen el punts climàtics de la història i els seus conflictes interns, ja que l'obra es quedaria bastant coixa malgrat estar inspirada en fets verídics. Per tant, l'important aquí és deixar-se emportar per les situacions i les melodies, tot entrant en un joc teatral que potser és ingenu, però està carregat de màgia escènica. Cal dir que, al tractar-se d'un musical clàssic, aquest no té elements moderns i espectaculars com poden tenir altres espectacles musicals més actuals, però això no menysté que tingui una elegant escenografia (i costosa), que en aparença pot semblar simple, però que aguanta més de vint canvis de decorats al llarg de la funció i és molt adient per l'estil de l'obra.

Respecte a la direcció, es pot dir que aquesta és dinàmica i sap omplir perfectament el gran escenari on es representa la funció. A més, les coreografies són molt efectives, basant-se més en moviments que desprenen tendresa que no pas en el ball. D'altra banda, destaquen en la seva interpretació una sensacional Silvia Luchetti en el paper de Maria i Noemí Mazoy en el de mare abadesa, a més dels set nens, que gràcies a la bona direcció de Jaime Azpilicueta mostren una perfecta sintonia i coordinació. Això sí, si estem atents, podrem veure com els nens més grans (que són fixos a totes les funcions) van guiant sobre l'escenari als més petits (els quals van rotant a cada funció i dels qui hi ha cinc actors diferents per paper). D'aquesta manera, es troba una solució de direcció molt eficaç als nombrosos canvis d'intèrprets infantils que hi ha a cada funció i a les dificultats que poden tenir els nens a causa dels nombrosos moviments escènics.

Sens dubte, "Sonrisas y lágrimas" es tracta d'un gran musical clàssic, que puja a l'escenari del Tívoli amb un muntatge molt elegant, tendre i que sap estar a l'alçada de la pel·lícula que tots recordem. Una ocasió perfecta per rememorar la història de la familia Von Trapp i per tornar a gaudir de totes les seves cançons, sobresortint la meravellosa i emotiva posada en escena de "Do, re, mi", la qual és el punt més àlgid d'aquest musical molt ben representat.

Aquesta recomanació està indicada per aquells que estimen els musicals en totes les seves modalitats, o bé per aquells que segueixen entendrint-se amb històries sensibleres i fins i tot passades de moda. Els que no entrin en cap dels dos grups ja poden passar a la ressenya següent, perquè segur que no hi haurà manera de convèncer-los.

L'efecte d'aquesta obra de Ridchard Rodgers i Oscar Hammerstein II, estrenada en els teatres de Broadway el 1958, és realment sorprenent. Des del primer moment el seu estil semblava antiquat ("West Side Story" havia arribat al escenaris just un any abans), i quan va arribar al cinema set anys més tard els crítics li van girar l'esquena, ja que el cinema dels seixanta començava a notar una entrada d'aire nou i fresc que ho renovaria tot. Tot i així, l'èxit de públic va ser espectacular, ja fos perquè la història enganxava, perquè les cançons eren encomanadisses o bé perquè tot el conjunt inspirava el que ara en diem "bon rotllo". Fins i tot a la versió doblada de "Hannah i les seves germanes", de Woody Allen, un personatge amb crisi existencial deia que hauria de tornar a visionar "The sound of music".

No puc explicar massa bé el perquè, però el suport popular a aquest musical no ha defallit mai. És per això que ni les escenes més cursis de la història del teatre, ni els decorats de cartró pintat, ni les embafadores (però efectives) cançons poden evitar que sortim satisfets i contents del teatre. És un misteri semblant al de la santíssima trinitat, però és també part de la màgia del teatre... i del musical. Aquesta versió que ens ve de Madrid compleix perfectament amb totes i cadascuna de les premisses de l'espectacle. No enganya ni condueix a error. És fidel als originals -tant el teatral com el cinematogràfic- i aporta potser com a novetat un major pes del personatge de la mare abadessa, paper que aprofita molt bé l'actriu i cantant Noemí Mazoy.

Resumint, els que heu acabat de llegir aquesta recomanació podeu anar tranquils a veure la funció. Si sabeu que aneu a veure, no en sortireu gens decebuts.