Ambientada a Londres i abastant més de vint anys, de 1936 a 1956, Sopa de pollastre amb ordi explica la història d’una família de classe obrera, els Kahn, en un món que canvia a tota velocitat. Ferran Utzet dirigeix un repartiment de luxe amb Míriam Alamany, Màrcia Cisteró, Ricard Farré, Pol López, Maria Rodríguez, Josep Sobrevals i Lluís Villanueva.

Sinopsi

Ambientada a Londres i abastant més de vint anys, de 1936 a 1956, Sopa de pollastre amb ordi explica la història d’una família de classe obrera, els Kahn, en un món que canvia a tota velocitat. L’obra mostra com el temps erosiona, lentament i implacable, tot el que es troba per davant. La progressiva pèrdua de conviccions, somnis i ideals polítics, la passivitat i la negativitat davant les injustícies, es presenten en paral·lel a la desintegració de la família Kahn, cada cop més fragmentada i desunida. Seguint les vides de set personatges que un dia van lluitar junts per construir un món millor, Wesker exposa diferents posicionaments davant els ideals i la vida, però alhora construeix un fresc familiar enormement emocionant i colpidor cap el qual sentim una immediata identificació i tendresa.

Durada:
100 minuts

Idioma:
Català

Sinopsi

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 18

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Carme Canet
Teatre Barcelona

Perdre-ho tot, ideals, esperances, l’anar tirant

Sopa de pollastre amb ordi, d’Arnold Wesker comença com el públic. Nua. Una obra nua. Silenci. Poc a poc tot pren literalment forma, literalment text, literalment consciència. Crec que no hauria de parlar de l’argument, un argument que transita entre la desolació de perdre-ho tot, i especialment els ideals, les esperances, i la quotidianitat de l’anar tirant. Un text que estem representant tots nosaltres, malauradament, ens agradi o no, avui, ahir, i encara ens queden dies per ser actors d’aquesta història. La proposta escènica i dramatúrgica és impecable. Em trec el barret davant el director i versionadors. Ferran Utzet per partida doble, i Llàtzer Garcia. Els actors estan més que bé. Destaco Màrcia Cisteró Saludes per què és una actriu que sempre broda els seus papers, però que sovint queda amagada per “potents” protagonistes. I aquí, ella és la gran protagonista. Ella veu, sent, viu la vida de tota la seva família. I la seva. I és d’una credibilitat immensa. I vull destacar també l’espai escènic i la il·luminació, així com les músiques/cançons triades i la interpretació feta per la companyia. Aquí Pol Lòpez ha brillat, potser més i tot que en el text.
Escenografia i atrezzo coreografiats entre actors i regidors, introduïda en el moviment escènic com un fragment més de text. És tant bonica la fusió de text i moviment escenogràfic!! Felicitació doncs molt efusiva a Josep Iglesias Reixach i Guillem Gelabert. Moltes gràcies un cop més a aquesta companyia, que tot i treure el nom d’un carrer, ofereixen PERLES teatrals tant i tant necessàries com dures, que et planten davant els nassos realitats que fan molt de mal, alhora que molt de bé, si ens sentim interpel·lats, i quan ens aixequem de la cadira ens movem en alguna direcció que obri ments, actituds, accions que millorin un xic aquest món que repeteix els seus errors, segle rere segle

Crítica ampliada a COMPANYIA DE TEATRE I ALTRES CULTURES
Carme Canet i Capeta
Biblioteca de Catalunya
4 d'abril de 2018

13/04/2018
Josep Maria Ribaudí i Martí
Teatre Barcelona

Brutal en tots sentits!

Per l'obra amb un text impecable, pel tema, que tot i estar escrit fa seixanta anys, sembla que ens l'hagin fet a mida pels catalans d'avui, per l'escenografia, la il·luminació, el vestuari... i especialment pel que explica i com ho explica.

És la història d'un desencís, el desgast, l'erosió i l'enfonsament d'una família al llarg de vint anys, una família que era un sol bloc de granit al voltant del comunisme. Tots els actors formidables sota la direcció de Ferran Utzet. No us la perdeu.

Crítica completa » http://bit.ly/2HIp7Sr

17/03/2018
Gema Moraleda
Teatre Barcelona

La història d’un desencís

Sopa de pollastre amb ordi presenta una família comunista londidenca l'any 1936, i l'acompanya al llarg del temps i els canvis socials fins el 1960. En aquest temps, veurem com els somnis i les conviccions d'aquests obrers entusiastes es van esmicolant i com tots, tret de la mare, una dona forta, compromesa i carregada de fe en el seu ideari polític, abandonen, d'una manera o altra, els seus ideals.

Ferran Utzet arrisca (i guanya) amb un muntatge sobri, despullat i simbòlic, amb un repartiment totalment impecable encapçalat per una Màrcia Cisteró que domina la funció en el paper d'aquesta mare tan carismàtica com contradictòria.

Sopa de pollastre amb ordi és teatre polític que no busca alliçonar sinó presentar uns fets i deixar que sigui l'espectador qui extregui conclusions i pensaments. Un text meravellosament tramat i adaptat pel propi Utzet i Llàtzer Garcia, que ressona amb claredat amb la nostra realitat actual.

Més informació a Somnis de teatre

11/03/2018
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Un retrat sobre la decepció ideològica

Una obra escrita el 1958 pel dramaturg anglès Arnold Wesker, que ha estat versionada per LLàtzer Garcia i Ferran Utzet i dirigida per aquest últim. És la primera part d'una trilogia integrada també per "Arrels" (1959) i "Estic parlant sobre Jerusalem" (1960).

La manifestació antifeixista que va tenir lloc al barri obrer londinenc d'East End el 1936, amb habitants majoritàriament jueus, i l'alçament anticomunista d'Hongria de l'any 1956 són els dos fets històrics que emmarquen aquesta obra.

Al llarg de set escenes, abastant més de vint anys, SOPA DE POLLASTRE AMB ORDI, ens explica la història d'una família de classe obrera, els Khan, en un món que canvia a tota velocitat.

Una posada en escena que juga amb fórmules imaginatives construint i desconstruint l'espai escènic. Un rectangle marca la sala de la modesta casa dels Khan. Un magnífic repartiment i dos regidors que donen entrada i sortida a l'utillatge teatral, amb moviments absolutament sincronitzats amb els actors i actrius que permeten canvis ràpids, en un "vist i no vist".

Set personatges que van lluitar per construir un món millor amb la il·lusió d'una manifestació i l'alegria de la victòria, malgrat les ferides que ha provocat la policia. Un començament que a tots, o a quasi tots ens porta a la memòria els desgraciats fets de l'u d'octubre ocorreguts a casa nostra.

Lluís Villanueva, és Harry el pare de família, que ha buscat sempre la manera més còmode de viure i no lluita ni s'enfronta a res ni a ningú, malgrat els seus ideals comunistes.

Màrcia Cisteró, és Sarah la mare, fidel als seus principis, al seu partit i que mira de mantenir la família unida. Es converteix en el pal de paller de la família i en guardiana dels ideals polítics.

Maria Rodriguez, és Ada, la filla gran del matrimoni, i Pol López és Ronnie, el fill petit. A la primera escena Ronnie té 5 anys i viu en un ambient familiar molt polititzat. Durant tota l’obra va creixent i vol ser artista.

Míriam Alamany és la tia Cissie, la germana de Harry, sindicalista, és una dona que lluita pels seus ideals i va perdent mica en mica la empenta.

Josep Sobrevals, és Dave, la parella d’Ada que al començament de la història decideix anar a lluitar a la Guerra civil espanyola. Ada i Dave decideixen abandonar la ciutat i busquen la seva felicitat en el camp “Volem viure, mare, no parlar de com viure”.

I finalment, Ricard Farré interpreta a Monty, un revolucionari amic de la família, que acaba convertit en botiguer.

Tots set actors ens han ofert un magnífic treball coral.

L'implacable pas del temps provocarà la progressiva degradació de les conviccions, somnis i ideals polítics de cadascun dels membres de la família, en paral·lel a la desintegració i fragmentació del nucli familiar.

Tota l'obra es desenvolupa en el mateix espai, on ens expliquen el que passa a l'exterior. Aquest espai mostra el pas del temps acumulant objectes que el van omplint. Cal destacar els petits detalls sonors que ajuden a ambientar el que "no veiem", l'aigua de l'aixeta, plats i gots a taula, trencament de vaixella, cops a la finestra, .... Un molt interessant joc escenogràfic que no ens deixa desviar la mirada ni un moment.

I acabem la ressenya amb unes paraules del director que figuren al programa de mà i que lliguen la peça amb la nostra realitat:

Som al 2018 i sembla que faci molt, de l'octubre. Mentre escric aquestes línies, a poques setmanes d'estrenar, el país nou no ha arribat, i hi ha persones tancades a la presó per les seves idees.

A la presó! Davant d'aquesta realitat tan greu, terrible i absurd que no puc més que denunciar, tot esdevé fràgil. Com als personatges de Wesker, m'envaeix la desorientació, i la idea que l'obra pugui enviar un missatge clar d'ànim o desànim em sembla ingènua. En canvi, segueixo creient que si, que cal representar-la, I que cal representar-la ara. I crec que sé per què, perquè el teatre, quan és teatre de debò, pot fer-nos sentir que no caminem sols.

Una proposta totalment imperdible.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

05/03/2018
Hebert Parodi
Teatre Barcelona

Reconfortant plat pel cruel desencís ideològic

La Perla 29 s’ha forjat un segell, com altres companyies i sales, que és garantia de qualitat. No és fàcil aconseguir-ho i menys, mantenir-lo. Alguna proposta t’arribarà més o menys, però la probabilitat de sortir molt satisfet és alta.
“Sopa de Pollastre amb ordi” ha estat un altre encert. Posada en escena artesanal, no ja precisa sinó mil•limètrica, com els efectes de so (l’aigua que cau d’una gerra just al moment precís…), vestuari, interpretacions de primer ordre, direcció acurada, text proper i profund…
No crec que el text sigui més vigent que mai sinó que mai ha deixat de ser-ho; escrita per Arnold Wesker el 1958, jo hagués jurat que era de l’època Thatcher, per exemple. Equiparar-ho només a la situació política d’aquí i d’ara es queda curt. No és d'ara aferrar-se a una ideologia per tapar de vegades una vida anodina o fer passar les consignes per davant de les persones i la realitat.

Acompanyem a una família compromesa fins al moll de l'ós a una ideologia (en aquest cas, el comunisme) i com afronten, cadascú a la seva manera, com la realitat, els canvis socials, l'eterna espera, els pecats "dels nostres"... fa trontollar el pilar de la família i les seves relacions.
El rerefons és trist, sort que la direcció i adaptació (Ferran Utzet i Llàtzer Garcia) no ha optat pel drama gratuït sinó més aviat per una visió quotidiana i sociològica del camí, si es fa, des de l’ idealisme al desencís de no veure els ideals arribar mai a fer-se realitat. I les il•lusions, on van a parar? I tots aquests anys?

El millor: doncs costa de dir. La proposta en sí mateixa.
El menys millor: només el fragment musical, que, com a “Caïm i Abel”, em va treure momentàniament de la proposta

11/04/2018
David Elfa Novoa
Teatre Barcelona

La família, els ideals i el pas del temps

Una nova perla ha arribat a la Biblioteca de Catalunya i ja van tantes que he perdut el compte. En aquesta ocasió, la sala es transforma en un teatre de proximitat per acollir una obra sobre el pas del temps i com influeix aquest en l'evolució dels ideals de les persones. Així, Arnold Wesker ens ofereix uns personatges imperfectes que independentment del camí que triin estan abocats a la foscor, tot i que sense arribar a perdre de vista la porta que condueix cap a l'optimisme. Així, ens trobem amb un text que compta amb diferents capes que resulten properes i entenedores, tot permetent-nos empatitzar amb uns personatges que es van perdent a mesura que avança el temps i que no saben com encarar les seves vides. D'alguna forma, el pas del temps els confon i els aïlla, enfonsant-se per uns pilars personals gens sòlids en els que els ideals són devorats per la desesperança i sent conduïts a viure dins d'una espiral de foscor i malestar que sempre manté una escletxa per sortir d'ella.

La direcció de Ferran Utzet esdevé una capa més del relat de Wesker, tot proporcionant una nova lectura a través de l'enginyosa posada en escena i de l'impecable escenografia. A més, aquesta resulta dinàmica, alhora que dóna protagonisme als diferents personatges, tot mesurant l'equilibri entre el drama i els punts còmics. En aquest sentit, l'equip d'actors també fa una gran feina, la qual acaba sent un vèrtex més per configurar un muntatge tant interessant com ben construït.

09/03/2018
Aleix Bonet-Ragel
Teatre Barcelona

Una recepta com la de l’àvia però amb gust innovador

"Sopa de pollastre amb ordi" és un projecte diferent del que s'acostuma a veure a la Biblioteca, sempre amb l'expectació de saber com estarà col·locat l'escenari i les respectives grades. Amb una petita estança buida al centre de l'espai, envoltada pels seients del públic, Ferran Utzet proposa un text que si no fos pels referents històrics que apareixen com ara la manifestació feixista de l'East End, semblaria que és un text actual, tenint en compte els dies que vivim. I és que apareixen molts referents ideològics i sobretot el canvi de pensaments i punts de vista de les persones, una mirada retrospectiva que deixa entreveure el canvi generacional al qual se sotmeten els sentiments personals i com poden arribar a canviar amb el pas del temps. Es pot considerar un text ideal per representar actualment i reforçar els nostres pensaments polítics, ja que mostra els dos costats de la moneda; llençar la tovallola o reafirmar-se en la teva personalitat i anar fins al final, per molt que les circumstàncies socials del teu entorn variïn.

El director té a disposició un gran repartiment amb noms coneguts com Lluís Villanueva, Míriam Alamany i Pol López, el que jo denomino com el Messi del teatre, aquell Déu terrenal que d'aquí a uns anys podrem dir als nostres néts: "Jo el vaig veure actuar". Aquella persona que tot ho fa fàcil, sigui el paper que sigui. Acompanyat de Ricard Farré que ja ens va enamorar a "Les dones sàvies" la temporada passada. L'amanida no seria perfecta sense el gran treball escenogràfic i el joc que es produeix amb els elements que apareixen. D'aquesta manera dóna un cop de mà a visualitzar el gran treball que tenen els regidors que sempre queden amagats entre el repartiment i rere les bambalines. Així també, destacar els petits detalls sonors que ajuden a ambientar molt millor l'estànça particular: picades a la finestra, l'aixeta d'aigua, soroll de plats i gots sobre la taula... Així doncs, una aposta atrevida, diferent però mantenint les tradicions teatrals i apte per a tots els públics.

02/03/2018
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

La mort dels ideals

D’ençà que la nostra actualitat ha entrat en una etapa políticament convulsa, hem quedat atrapats en una dinàmica d’estar farts de parlar sempre dels mateixos temes i, al mateix temps, no poder deixar de fer-ho. En aquest sentit, Sopa de pollastre amb ordi és una proposta molt interessant i molt adient per a aquest moment, ja que explora qüestions com la lluita social, els ideals, la resistència i el desengany final que estan molt presents en el nostre dia a dia, i ens aporta una nova refrescant perspectiva. L’espectacle mostra amb gran intel·ligència l'erosió emocional en una família anglesa al llarg de la història, des de la lluita contra el feixisme a la Guerra Civil Espanyola fins a la decepció que va suposar pels comunistes el totalitarisme de Stalin a la Unió Soviètica. La direcció de Ferran Utzet no només treu un gran profit de les interpretacions, també troba una idea brillant per explicar el pas del temps, la irrupció del capitalisme en la vida dels protagonistes i la pèrdua de les conviccions més essencials davant de les coses supèrflues. La història està meravellosament explicada i, tot i tenir moments de dispersió, genera tot un seguit de debats de gran profunditat. Es tracta d’un exercici que ens fa de mirall de manera tendra però també contundent. Un retrat social on tots els personatges tenen les seves raons per fer el que fan i per pensar com pensen... igual que a la realitat que ens envolta.

27/02/2018
Imma Romero
Teatre Barcelona

Política nostra de cada dia

Què passa quan, una família, amb profundes conviccions polítiques, deixa de creure amb els seus ideals? Doncs que moren, a poc a poc. Les seves vides queden sotmeses a un ànim sense esma on un no es preocupa ni en canviar-se de roba quan se'n va a dormir.

Sopa de pollastre amb ordi ens explica la història d’una família de classe obrera, els Kahn, que veuran com tot en el que havien cregut i pel que havien lluitat, es va fonent per acabar desapareixent. L'espectacle explora la vessant més íntima de la política i la ideologia. El personatge de Sara, la mare i pal de paller de la família, interpretat per Màrcia Cisteró, ens fa una explicació immillorable: quan portes el menjar als veïns perquè aquests estan malalts o passen una situació greu. Això és una decisió política, i és posicionar-se clarament cap a una manera d'entendre i fer el món. Ella també diu que la política no serveix de rés si no es comença per l'amor. L'amor que et porta a preocupar-te pels veïns, la família, i per un mateix.

L'aposta escenogràfica de l'espectacle és un element clau en el muntatge. Ferran Utzet ha volgut centrar-se en un únic espai, el menjador de la família. Però ha sigut molt hàbil creant un interessantíssim joc coreogràfic, dotant de gran dinamisme l'escena. El temps fa moure les coses, de forma ràpida i inevitable.

Tot culmina en una gran escena final, magníficament interpretada per Màrcia Cisteró i Pol López. Un moment on tot el que s'ha anat construint durant tot l'espectacle, es despulla, per a presentar-nos l'essència en el discurs que li fa la mare al fill. L'esena ens enganxa a la cadira, i fa que aquestes paraules ens ressonin al cap durant uns quants dies.

23/02/2018
Rubén Garcia
Teatre Barcelona

Pot el temps i la vida erosionar les nostres il·lusions?

La nova producció de la Perla29 , 'Sopa de pollastre amb ordi' d'Arnold Wesker, és una reflexió sobre la ideologia, les conviccions polítiques i els somnis. L'obra parteix de l'emotiva història dels Khan, una família britànica obrera comunista i d'origen jueu i de les diferents relacions que s'estableixen entre ells a mesura que els seus ideals es van desfent amb l'arribada d'una incipient societat capitalista.

Quan vas a veure una producció de La Perla 29 saps que hi ha quelcom, més enllà del fet teatral, que sorprendrà... i així és! Una de les coses que més em va cridar l'atenció va ser el magnífic treball de moviment: una coreografia perfectament sincronitzada entre la interpretació, el text i els elements escenogràfics que van variant en paral·lel a l'avanç de la història... no explico gaire, és millor que ho veieu. Aquest minuciós treball el completen unes molt bones interpretacions, de les quals m'agradaria destacar sobretot la de Màrcia Cisteró, María Rodríguez i Lluís Villanueva, que al meu parer estan espectaculars.

L'obra us connectarà molt amb algunes sensacions que vivim molts arran de la situació política, sobretot a partir de l'1 d'octubre i fins a l'actualitat. M'hi vaig veure reflectit en molts moments: en la il·lusió, en la força, en les ganes de poder amb tot però també en les etapes següents en la tristesa, en la por, en la impotència, en els dubtes o en la incertesa que viuen també els personatges. Pot el temps i la vida erosionar les nostres il·lusions? El Ferran Utzet i el Llatzer Garcia ens han posat un mirall, mirem-nos i reflexionem... potser així aconseguim trobar la resposta.

22/02/2018
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

De lluites, resistències i desenganys

Aquesta és una obra que parla de la lluita, de la resistència i del desencís, però sobretot parla del pas del temps i de com afecta en allò que crèiem de joves. L'obra, malgrat les semblances amb el moment polític actual, data de 1958 i està emmarcada dins del moviment dels "angry young men". El seu autor, Arnold Wesker, era de família jueva i tenia ascendència russa i hongaresa, aspecte que queda reflectit en aquesta peça amb tocs autobiogràfics. I és que la història dels Kahn, des de 1936 a 1956, conté elements que el propi Wesker va conèixer i va experimentar com a propis.

El gran encert de Ferran Utzet i de l'adaptador Llàtzer Garcia és que han obviat una mica el caràcter pamfletari de la peça i han donat més valor a les relacions entre els personatges. Des d'un bon principi, res ens distreu a escena. El suposat menjador on passarà tot és buit i només s'omplirà a mesura que els llaços afectius i la vida d'aquella casa es vagi omplint, de la mateixa manera que els distanciaments i la fredor entre personatges faran que torni a buidar-se. Un preciós efecte escenogràfic que resulta més efectiu per la seva simplicitat i la seva contundència. Els actors fan la resta, gràcies a unes interpretacions força naturals i al magnífic ritme que li sap imposar el director. És cert que a la primera funció hi va haver els lògics desajustos i entrebancades, però no és res que no pugui superar-se amb una mica de rodatge. De fet, crec que l'efecte mirall amb la situació que viu actualment Catalunya acabaran per convertir l'espectacle en un dels referents de la temporada.

18/02/2018
Xavi Pijoan
Teatre Barcelona

L’actor sincopat

Són diverses les virtuts del muntatge de Ferran Utzet, un d'aquells perles que habiten el Teatre de la Biblioteca de Catalunya amb la certesa que el teatre ha de ser quelcom artesanal, o no ser. El text d'Arnold Wesker (un dels Angry Young Men, generació d'autors anglesos que bé podria haver-se dit Generació del desencant) ens parla de la pèrdua dels ideals, del buit que cal afrontar quan les expectatives a què t'han conduït les idees es veuen frustrades. A la versió de Llàtzer Garcia i el mateix Utzet hi sentim coses com "Ells saben que això ja no té marxa enrere..." o "Jo crec que alguna cosa important ha començat avui..." que reverberen irremeiablement a Catalunya el 2018, i que atorga un plus d'emoció o de trascendència al text de l'anglès.

Utzet secciona l'obra en dues parts molt diferenciades: la de les idees, en què l'absència dels objectes cedeix el pes a les idees polítiques, però també a la idea d'objecte que creen els actors i les actrius amb la seva interpretació; i una segona part, en la qual les idees (el comunisme, en aquest cas), que donaven sentit a la vida dels personatges, no ha donat resposta a les expectatives creades, i genera el desencant o la desesperació.

Per tot això i molt més cal anar a veure Sopa de pollastre amb ordi, però paga la pena aturar-se un instant davant l'actuació d'en Pol López. I no perquè sigui un moment culminant a la seva carrera, sinó per una acumulació de papers que ens han permès ja sentir la seva atracció, alguna cosa estranya que ens enganxa a ell, que fa que n'estiguem pendents mentre és a l'escenari, encara que el focus no estigui posat en ell en aquell moment. És clar que no hi ha una explicació indiscutible a les sensacions que produeix, però jo m'atreveixo a formular una hipòtesi no massa reflexionada, tot sigui dit. Els gestos, tan corporals com de cara, els sons, les onomatopeies i fins i tot les seves frases entren a destemps, un destemps entès com a ritme particular que intensifica l'emoció transmesa, per allò que té d'inesperat, de peculiar, d'únic., com la síncopa del jazz, que s'acomet en espais deshabitats i ens duu a llocs feréstecs, ignots...

17/02/2018
Oscar Montserrat Prat

En moltes ocasions es parla de que “la història es repeteix”, i així és que com m’he quedat després de veure aquesta obra que t’atrapa i que et fa reflexionar sobre el que significa la democràcia.
I tot i que al principi la buidor de l’escenari sorprèn, al llarg de l’obra aquest pren vida de forma magistral, aportant llum a l’obra, i tot acaba prenent sentit.
I és que segur que ens podem sentir representants per algun dels personatges que tan magistralment representen els diferents actors i actrius, ben dirigits per un Ferran Utzet que a cada obra que dirigeix creix una mica més.

05/04/2018
Josep Via Santacana

La perla 29 torna a encertarla ara amb un text de Arnold Wesker, crec oportu recordar que Arnold Wesker,va estrenar aquesta obra al any 1958 a Londres i va estar present al estrena de la obra per CDN al teatre Bellas Artes de Madrid ,maig de 1979, una versio de Gil Novales,dirigida per Josep Montanyes i Josep M.de Sagarra,que s havia vist a Barcelona,dic aixó per resaltar la seva vigencia malgrat els anys , oportu recordar les paraules de Wesker el dia del estrena a Madrid.Aixis ho reproduia el diari El Pais “Los temas que surgen en Sopa de pollo… pueden ser relevantes aquí y en cualquier parte del mundo, porque se refieren a la posibilidad de sobrevivir a la desilusión política. Por otro lado, ha resultado interesante que se estrenara aquí, porque mucha gente ignora el gran apoyo internacional con el que se siguió la guerra civil español.Partin de les paraules del propi autor,anem a lo esencial la obra aqui i ara estrenada, per mi extraordinaria, el conflicte de les ideologies, la evolucio de una forma de pensar,la coherencia entre les idees i la vida real etc.En un moment donat un personatge diu a la vida tot es politica, la mare Marcia Cistero sempre fidel al seu ideari comunista amb un entorn,de desencant i canvi.Personatges tots amb el seu origen per construir un mon millor pateixen al pas del temps la transformacio i en ocasions destruccio de les seves conviccionscos provocan el fracas i convertin el progres com algo capac de podrir la societat.Treball per mi tots a gran nivell,potser perque el paper també ho permet Marcia Cistero com a mare de idelas i conviccions indestructibles transmet tota la força que el seu paper requereix. Escenografia original i adequada amb la direccio de Ferran Utzet sempre capac de aprofitar amb actors i actrius la maxima adequacio als personatges.Acabaria en les paraules de Weskeral estrena “LOS TEMAS EN SOPA DE POLLO PUEDEN SER RELEVANTES AQUI Y EN CUALQUIER PARTE DEL MUNDO,PORQUE SE REFIEREN A LA POSIBILIDAD DE SOBREVIVIR A LA DESILUSION POLITICA” Molt recomanable i fora de dubte la seva vigencia, ara i aqui

05/03/2018
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

La historia de una familia londinense a lo largo de 20 años. Podremos ver como los miembros de la familia luchan por mantenerse unidos, luchan por causas justas y también veremos como se destruyen, como pierden la fe en lo que creen, como se malgastan físicamente y se enfrían los lazos familiares…
LaPerla29 lo ha vuelto a hacer. Ha conseguido crear una obra maravillosa con unas interpretaciones de lujo (por fin un papel importante para Marcia Cisteró. Se lo merece).
El único punto negativo que no me ha gustado ha sido esa escenografía invisible que obligaba a los actores a interactuar con la nada y obligaba a los ayudantes del teatro a tener que entrar y salir de escena para entregar a los actores algunos objetos. Yo que estaba en 1ª fila lo he sufrido a tope. Que hartazgo de pasar por delante mío!
PD: mención especial al culazo que se marca Ricard Farré. Que le hagan un monumento ya! Jajajaja

03/03/2018
Hèctor Fibla Ferrà

Notable obra autobiogràfica del gran Arnold Wesker. Els ideals d’una família jueva són remoguts per les circumstàncies històriques.

26/02/2018
Diana Piera

Obra que no te deja indiferente. Al acabar permaneces sentado en la butaca durante minutos reflexionando sobre el paso del tiempo y la evolución que sufrimos a lo largo de la vida en relación a nuestras familias, la política, los sentimientos y la vida misma.
Escenografía magistral que se va construyendo a lo largo de la obra y que con su ausencia inicial evoca una juventud utópica, llena de ilusiones abstractas y sueños que finalmente decepcionarán.
Un flashback fantástico casi al final de la obra, que a mi gusto debería haber sido el final real, conmueve al espectador y en un instante te permite revivir cientos de emociones vividas por los personajes.
Cabe destacar la buena elección de la música y un tema tocado en vivo por los propios artistas.
Interpretación genial por parte de todos los actores, destacando cómo es habitual la de Pol López.
Altamente recomendable.

22/02/2018
Josep OS

Avui a la Biblioteca amb funció especial de Tr3sc, he estat veient aquesta obra amb text d’Arnold Wesker i magníficament dirigida per Ferran Utzet. Ens parla de la família Kahn, una família comunista, activistes, molt unida i amb fortes conviccions polítiques. El temps i el progrés, s’encarregaran d’anar destruint aquesta unitat fins a aconseguir que quedi totalment fragmentada. Una filla decideix deixar de banda la política i anar-se’n a viure al camp allunyada de la ciutat, un altre fill posa un negoci que li ofereix brillants resultats i els diners poden més que els seus ideals, i el pare pateix una greu malaltia que también.l’aparta de la política. L’única que es manté fins al final fidel a les seves creences, és la mare. Una escenografia nua, mutant que va incorporant i traient els elements d’atrezzo necessaris per a cada moment, totalment diferent al que estem acostumats. Pel que fa a la interpretació tots sense excepció fan un excel·lent treball grupal però vull destacar Màrcia Cisteró en el personatge de la mare que m’ha semblat extraordinari. Un text potent que no deixa indiferent, molt actual, i que cal veure

14/02/2018