Stabat mater

Commocionat vaig sortir de La Gleva, aquest Stabat Mater que s'ha programat és una bona peça que encara tens uns dies per gaudir-ne.

Ens parla de la solitud d'una prostituta que ha perdut tot i que està a la recerca del seu fill detingut per terrorisme. A partir d'aquest fet, veiem com cau en el seu propi dolor amb un llenguatge que pot semblar barroer però a la vegada molt proper.

Una obra per a petit format, que amb un petit magatzem amb diferents escenes/espais ens presenta diferents moments de la seva desesperació.

Aquest llenguatge col·loquial, a vegades groller és molt proper, és el que escoltem directament al carrer i per aquest motiu el sentim més real. Fins i tot aquest punt de racisme, d'homofòbia ho fa encara més cru. La Montse Esteve està brutal en la seva interpretació del personatge, on el veus en els seus moments desesperats i en altres més humorístics.

Aquest sí que ha estat una petita joia teatral que es va poder gaudir primer al TNC. Forts aplaudiments al final de l'actuació. No dues o tres vegades, més de quatre va haver de sortir per l'ovació que va rebre i vam poder veure-la agraïda per això.

Podeu veure la meva opinió al següent enllaç

STABAT MATER és la primera part dels “Quatre actes profans” d’Antonio Tarantino, juntament amb La Passió segons Joan, Vespres de la Beata Verge i Lluentons.

Antonio Tarantino (Bolzano 1938) pintor i dramaturg, va començar a escriure l’any 1992 i    STABAT MATER va ser la seva primera obra, un text que, com tots els seus, no està situat en cap època concreta, i dibuixa com pocs autors saben fer, un món marginat, un món alienat pel poder imperant.

Aquesta peça amb traducció d'Albert Arribas, versió i direcció de Magda Puyo i produïda i interpretada per Montse Esteve, ha tornat a la Gleva on es representarà fins al 9 de febrer i on està exhaurint entrades merescudament.

Amb els anys, l’obra ha esdevingut un clàssic del teatre italià contemporani, pel seu magnetisme verbal i la seva força ètica.

Una dona entra en una mena de traster ple d'andròmines, carregada de bosses. Aquesta dona necessita parlar i parlar per no haver de sentir el silenci que l'envolta. És una vella prostituta que es dedica a revendre roba, però no als moros, als moros no ... havia quedat amb un antic amant, pare del seu fill, que li havia de comprar la roba, però ell no es presenta i ella truca a la seva dona ... i parla i parla i ens explica que passa amb els moros i les seves polles amb anelles, que passa amb la dona de l'amant, que passaria si ella decidís fer uns quants dies de dieta i es convertís en una verge romànica …. i parla i parla ….

La Maria ha perdut el fill, l'únic que l'importava a la vida, un fill al qual ara no li pot proporcionar el paté tapa negra o la nutella que tant li agradava. Ningú li sap dir on és o que li ha passat, si es viu o és mort .......

A la Maria només li queda la paraula, amb un llenguatge col·loquial, a voltes insultant i sempre groller, per manifestar la seva protesta per la mala fortuna que sempre ha tingut a la vida. Va repetint obsessivament una sèrie de frases que recorden l'exclusió social en la qual viu. La seva vitalitat i la seva necessitat de supervivència li permeten analitzar-ho tot amb molta ironia, i amb molta tendresa.

L’autor ens submergeix en un llenguatge quasi musical i alhora xerrameca confosa i bruta que la Maria repeteix obsessivament.

Una crítica descarnada a les persones de la burgesia, a l'església i les seves institucions col·laterals, a les escoles, a la justícia, al funcionariat, ....

Ens ha meravellat la capacitat interpretativa de la Montse Esteve que ens ha sabut transmetre angoixa, por, ràbia, impotència, desesperació..., i una gran dignitat. Ha estat capaç de fer-nos entendre el seu dolor que de tan gran només li deixa la sortida de tirar-se al riu per apaivagar-lo. Només ella omple la sala .....

Magnífica també la direcció de la Magda Puyo i la nova adaptació que de ben segur ha hagut de fer a aquest nou espai, ja que recordem que als magatzems del TNC la protagonista anava deambulant pels espais, a modes de Via Crucis, i el públic l'anava seguint.

Una proposta magnífica, dura i tendra al mateix temps que mereix llarga, llarga vida.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

Primer de tot haig de dir que em sap molt de greu escriure aquesta recomanació fora del termini de la programació de l’obra, però es que em va ser impossible comprar les entrades abans de l’últim dia de representació. Espero i desitjo que es torni a programar. La feina que hi ha al darrera aquesta obra és bestial. És una llàstima que hagi estat tant poc temps en cartellera.

 Per mi “Stabat Mater” és una de les millors obres que s’han pogut veure aquesta temporada. Ho té tot: un text excel·lent, una interpretació de Montse Esteve  extraordinària, un bon assessorament en el moviment d’Encarni Sànchez i una de les directores teatrals que més m’agraden i admiro, la Magda Puyo.

 Per descomptat que l’espai on es representar l’obra, els budells del TNC, és un dels encert més grans del muntatge, perquè en el fons, és en sí, una gran metàfora de l’obra. Un lloc on s’hi emmagatzemen les deixalles, i la Maria, la protagonista d’aquesta història, es pot dir que és una de les deixalles de la que n’està plena la nostra societat.

La Maria és una dona que intenta sobreviure en un entorn poblat de supervivents. Una dona angoixada i enrabiada amb un llenguatge directe i punyent. Una dona que ens fa riure, ens commou i es fa estimar.

La proximitat i el nombre tan reduït d’espectadors (30 per funció) ens obliga a mirar-la, escoltar-la, a sentir el seu dolor i acompanyar-la en el seu Viacrucis de camí cap al calvari. De fet “Stabat Mater” és un oratori profà contemporani ple de símbols i referències cristianes. 

L’obra està estructurada en quatre escenes que es desenvolupen en quatre espais diferents. L’espai de les maletes (el sexe), les escales (l’adoctrinament de les institucions), les columnes (la penitència) i la sortida (sobreviure).

El text és d’una complexitat i una dificultat poc usuals. Paraules, frases i repeticions que s’allunyen molt del diàleg naturista. Tarantino fa servir llargues tirades de text sense signes de puntuació (tret d’algun signe d’interrogació), cosa que fa encara més difícil el fet de memoritzar-los i per tant d’interpretar. Però la Montse Esteve se’l fa seu, el viu i ens el fa viure. Com he dit abans, la Montse Esteve fa una interpretació magistral.

El so és un element molt important dins la representació. El so ens fa veure l’emoció interna de la protagonista, que a mida que avança la història són cada vegada més intensos. Però també hi ha silencis. Silencis trencadors que fan que per un moment tot prengui lucidesa.

“Stabat Mater” és una obra de context social.

Tot i que es tracta d’un monòleg i la Maria n’és la principal protagonista ,l’obra està plena de personatges absents que tenen un paper clau dins la mateixa història: en Giovanni (el pare del seu fill),la dona d’en Giovanni,  la senyora Trabucco ( funcionària d’assistència), don Aldo (el capellà), el doctor Ponzio, el jutge Caraffa, la Magdalena (la xicota del seu fill), els marroquins, els africans, la policia, els mestres,...l’espai, els objectes, el so,...tots són personatges de l’obra.

En definitiva, un espectacle d’aquells que en diem rodó i és del tot imprescindible!!!

Forts aplaudiments d’un públic entusiasmat. Abraçades i petons d’una actriu emocionada i agraïda.

La protagonista d’aquesta obra, escrita per Antonio Tarantino, és una dona angoixada que no es pot permetre el luxe d’enfonsar-se. Aquesta dona necessita parlar i parlar per no haver de sentir el silenci que l’envolta. Aquesta dona és forta perquè no li queda una altra. I tot el que diu, per molt fort que sigui, acaba inspirant-te una tendresa infinita perquè saps que si no ho fa, rebenta.... i bla bla bla bla.

I allavontes què! Com s’ho té que fer la Montse Esteve amb tot això? Eh, com s’ho té que fer? Doncs la Montse Esteve s’ho manega com si demà s’hagués de llençar al riu, així ho fa la Montse Esteve, com si demà s’hagués d’ensorrar el Teatre Nacional, ho fa la Montse Esteve.

I qui hi ha darrera de la Montse Esteve, eh! Qui hi ha? Doncs tenim a la Magda Puyo, que aviam jo què he de dir de la Magda Puyo, que a aquesta no li fa por res, mecagonjudes, que aquesta treballa fi, tu, i tant que treballa fi, i la Encarni Sánchez què, eh, que a aquesta no li diguis tu que et faci una truita amb un sol ou, que déu ni do aquesta com mou els fils, tu, i que bé que els fa moure, els fils, tu. I què és lo que se sent eh! Què és lu que se sent que et fa cagar de por que no saps on collons ets? Eh, Lucas Ariel Vallejos, què és aquest coi de soroll que no sabem d’ont-e-ve?

Aneu, va, aneu tirant a veure Stabat Mater, va, que aquí se-us ha de dir tot cinquantamil vegades i una acaba perdent la veu de tant de dir “va, collons, aneu a veure Stabat Mater” i deixeu-vos de que no sé, de que demà, va, aneu tirant i no em foteu parlar més.

L’obra transcorre per les dependències subterrànies del teatre com si es tractés de les golfes misterioses de la casa d’uns avantpassats. Les escenes fan un recorregut per entremig de mobles, reixes, arbres, fustes, restes de decorats i escenografies recordant els baixos fondos i la ruïna en la que es troba l’ànima de la protagonista de la història d’Antonio Tarantino.

Tarantino va començar a escriure l’any 1992. La seva primera obra va ser, Stabat Mater. Tarantino adquireix un compromís amb l’ésser humà. Les seves obres no estan situades en cap època concreta sinó que es capaç de dibuixar un mon marginat i un sistema de poder que fa poc per evitar aquesta marginació.

Dirigit per Magda Puyo, comença el monòleg amb un llenguatge confús i enverinat que no saps on portarà encara que poc a poc va apareixent la trama. Maria, despullada de tot per la vida, no té més recurs que la paraula descarnada, grollera, repetitiva i insultant amb la qual dirigeix la seva queixa a la mala fortuna, a l’adversitat i també a la societat que fa veure que l’ajuda. És també una crítica a l’església i a la seva hipòcrita manera d’ajudar. És també una descarada manera d’afrontar-se inútilment al funcionariat i al sistema administratiu jurídico-policial d’una Itàlia que podria ser qualsevol lloc i qualsevol època. L’espai, el disseny de so de Lucas Ariel Vallejos i el moviment escènic i corporal creat per Encarni Sanchez contribueixen a obtenir aquest ambient sòrdid que la Puyo ha volgut posar en escena.

Montse Esteve demostra en aquesta obra una gran capacitat interpretativa. És un monòleg d’una gran dificultat que ella supera a la perfecció. Sap transmetre l’angoixa, el fracàs, la ràbia, la impotència i la desesperació. Hem pogut gaudir d’una gran actriu amb majúscules.

Proveu d'anar-hi. De moment han exhaurit tot. Esperem que prorroguin o ho portin arreu. Elles s’ho mereixen i nosaltres també.