Sucia

Bàrbara Mestanza, autora d'èxits com La mujer más fea del mundo o Pocahontas o la verdadera historia de una traviesa, torna a escena amb una autoficció que respira quarta onada feminista per cada costat. L'autora catalana ens té acostumats a una escriptura molt personal i visceral, i a Sucia no només la manté, sinó que l'eleva. Partint d'una experiència personal d'abús, denuncia en escena la impunitat de les agressions masclistes.

Un dels grans encerts de Sucia (que són molts) és treballar un marc perquè els homes connectem amb les violències que exercim. La primera part de l'obra està explicada des d'un punt de vista masculí: Pep Ambròs, el seu company en escena, relata i encarna en primera persona l'abús, creant imatges a les quals no estem tan acostumats. A més, la dramatúrgia apel·la constantment als homes de la sala, convidant-nos a connectar amb la violència, responsabilitzar-nos d'ella i, òbviament, deixar d'exercir-la.

Formalment compta amb tots els elements d'autoficció escènica millenial: projeccions que remarquen el caràcter documental de la peça, música tecno, vídeos en loop, text projectat… Fins i tot una mica de participació del públic per a generar riallades amb un merescut zasca final. Així, és capaç de fer-nos saltar de la comèdia i la paròdia al plor i la ràbia en un minut. En definitiva, una interessant peça de denúncia, tan reveladora i entretinguda com a necessària, una demostració de meravellosa dramatúrgia contemporània. No us la perdeu!

Anem a parlar de l'ABÚS SEXUAL així, amb majúscules, d'una manera directa i fent soroll! Sense dobles sentits, ni eufemismes, ni maquillatge. Des del minut 1 fins a l'últim d'aquestes dues hores que passen sense ni adonar-nos-en. Tenim massa estímuls i emocions com perquè el temps siga una variable important.
Els primers missatges i el format ja són una declaració d'intencions: aquí no venim a entretenir-nos còmodament asseguts a una butaca després de tot el dia, aquí venim a remoure vísceres: cervell, cor, estómac..., i les que es posen pel camí.
Amb aquesta obra, Bàrbara Mestanza ens exposa les diferents cares del prisma que implica l'abús sexual, més enllà del moment i el fet en si, que sols representa la punta de l'iceberg. Aborda el que suposa a escala personal, les veus de la gent propera, la dimensió social, suma discursos i entrevistes a persones professionals en matèries vinculades... tots els elements que repercuteixen en la vivència d'una situació així que, lluny de ser un episodi aïllat es dona massa sovint en el món patriarcal en què vivim. I a tota classe de dones. "I per què no vas fer res?". La culpa, un dels elements claus d'aquest sistema.
L'escenari és compartit, molt encertadament, amb Pep Ambrós. Entre ells hi ha una complicitat, una escolta i un llenguatge comú que només fa que potenciar el discurs i l'actuació l'un de l'altre. De fet, tota decisió a diferents nivells juga a favor de la peça: l'ús dels audiovisuals, de la música, de l'escenografia, del treball de cos, dels personatges, dels elements... tot troba el seu lloc i el seu paper per a que el ritme no decaiga, que el missatge siga clar i directe i que emocions de tota classe i condició ens acompanyen tot el temps, és impossible la neutralitat davant aquesta proposta.
Obres així deurien ser d'assistència obligatòria per a tots i totes. Com a mínim podríem començar pels i les adolescents, per poder caminar cap a un món en què això no es donara del que, malauradament, encara n'estem lluny.

Tant torrencial com delicada. Abrupta i respectuosa. Com la situació en si que ens exposa. Una muntanya russa d'emocions. Som pesades? Tenim la pell molt fina? I per què no vas fer res? I per què no vas fer res? Ja, però..., i per què no vas fer res? Aneu a viure aquesta obra i en parlem!

Aquesta potent producció aborda el tema de l'abús sexual i les seves repercussions en la vida de la víctima, així com la resposta de la societat davant d'aquesta realitat incòmoda. Mitjançant una narrativa impecable i una interpretació commovedora, l'obra aconsegueix transmetre la impotència, la culpa i la incomprensió que enfronta la protagonista al llarg dels anys.

La interpretació de Bàrbara Mestanza i Pep Ambròs és excepcional, creant una complicitat a l'escenari que resulta impactant per al públic. Els elements audiovisuals utilitzats durant la representació, com ara entrevistes amb professionals i testimonis reals, aporten un context addicional i enriqueixen la història de manera significativa.

Aquesta obra no és fàcil de presenciar, ja que evoca emocions intenses i pot generar una sensació d'incomoditat en l'espectador. No obstant això, és precisament aquesta incomoditat la que ens fa reflexionar i comprendre la importància d'abordar el tema de l'abús sexual a la nostra societat.

És fonamental que aquesta obra sigui vista i discutida, ja que dóna veu a una història específica que representa a moltes altres víctimes. Ens convida a enfrontar-nos a la realitat, a creure en els relats de les persones que han patit abusos i a demostrar-los que no estan soles. És una crida a l'empatia i al suport cap a aquells que porten el pes d'aquesta experiència traumàtica.

Aquesta obra és una experiència teatral imprescindible. És desgarradora, però alhora necessària per generar consciència i promoure un canvi en la nostra societat. No podem romandre indiferents davant de la realitat de l'abús sexual, i aquesta obra ens desafia a enfrontar-la de front.

I no vas fer res? I no vas fer res? I no vas fer res? Una vegada i una altra vegada aquesta pregunta que acusa i culpabilitza. Feta pels altres. Formulada per sí mateixa. El mateix dia, setmanes després, mesos endavant, anys després d’aquell moment que marca i canvia una vida.

Bàrbara Mestanza narra en aquesta obra un abús sexual, però sobretot com reacciona el voltant de la víctima quan aquesta agressió es comparteix. Com reacciona la societat davant d’un fet com aquest. La impotència que sent la protagonista de la història, la incomprensió i la culpabilitat que arrossega al llarg dels anys.

Basant-se en la seva pròpia història, Mestanza porta a l’escenari un relat dur i cru que provoca entre el públic una incomoditat molt necessària per poder sentir una ínfima part de l’emoció real de la protagonista. L’obra apunyala, destrossa i, al final, abraça a l’espectadora. Especialment a ella. Durant dues hores, que semblen cinc minuts, un sospir, el públic es veu a sí mateix i als demés. En diferents situacions, en diferents papers, però sempre desitjant que res del que s’està veient a l’escenari sigui real. Però ho és.

Mestanza demostra una capacitat extraordinària per traslladar una història tan personal i dolorosa en un treball narratiu impecable. Amb Pep Ambròs com a company d’escenari, i part fonamental en l’inici del relat, aconsegueix un binomi perfecte que recrea situacions tenses i desagradables amb una complicitat difícil d’aconseguir sense un compromís total amb el text i el seu missatge.

Els elements audiovisuals utilitzats des que el públic entra a la sala ajuden a explicar els fets i a posar en context tot el què es viurà durant la representació. Entrevistes amb professionals, testimonis reals o moments personals enregistrats en diferents moments vitals de Mestanza, conformen unes peces clau per a la composició perfecta d’aquesta producció.

La realitat és que no és fàcil veure aquesta obra, a l’espectadora se li crea un nus a dins del cos que va creixent a poc a poc mentre els minuts i la història van avançant. Un neguit i una falta d’aire que no permeten sentir-se lliure ni tan sols hores després de sortir del teatre.

És una obra imprescindible. Dona veu a una història en concret, però podria ser la de moltes altres víctimes. I s’ha de parlar, conèixer, enfrontar-ho i mostrar que aquestes persones que carreguen aquest pes no estan soles. S’ha de remarcar la importància de saber que es creu el seu relat i que cadascuna afronta allò que li passa com pot i com li dona la gana.

A Sucia, Bàrbara Mestanza, creadora emergent i amb un discurs polític molt potent, proposa un joc de rols per denunciar l’abús sexual.

Aquest cop començo pel final. Abans de tot, he de dir que aquesta obra hauria de ser oblidada per tots els adolescents. Avui hi tenien molt públic jove, gràcies per assistir. I a més d’adolescents, el públic masculí. Podem aprendre molt d’una obra com aquesta. Espero que omplin la sala i es pugui veure en molts més llocs.

La posada en escena és magnífica, pocs elements i ajuda d’una pantalla on anem veient petites entrevistes, acció que passa a l’escenari,… L’obra Sucia és un tsunami d’emocions a flor de pell. Arriba l’hora de visibilitzar més els abusos. És l’hora de parlar dels efectes, de la salut mental, de les conseqüències, de tot el que s’ha amagat fins ara i treure els fantasmes o intentar que marxin.

I comença l’obra, ja ens descol·loca una mica i ens explica una història, una experiència viscuda en primera persona com a víctima d’un abús. Com és possible? Doncs fent un canvi de papers, veiem com Pep Ambròs fa de víctima, fa de Bàrbara durant un moment i això ens xoca. Però l’obra és així , vol impactar-nos, vol descol·locar-nos des de l’inici. I aquesta intervenció inicial ho aconsegueix.

L’obra impacta en tot moment, pel que explica i com ho explica.

I ara ve el millor de l’obra, el que et remou de mica en mica. Els diferents passos que la Bàrbara ha hagut de passar en poc temps. Sí, 10 anys és poc temps per assimilar-ho, pair i començar a curar la ferida de mort.

Aquesta sí que és una obra que tothom ha de veure. Per començar els adolescents, continuant pels homes i els que pateixen aquesta "masculinitat" de sempre. Fa patir, et remou, però necessàri. Espero que omplin cada dia el teatre.

I aquest cop. moltes coses de la meva opinió no el puc incloure-ho aquí, per ser molt personal i que encara treballo. Per això si vols veure la resta de la meva opinió us deixo l'enllaç