Sinopsi

Tercera proposta del Teatro de la Ciudad. Antígona, amb Èdip rei i Medea, arriben al Lliure en format marató, amb Carmen Machi, Manuela Paso, Juan Antonio Lumbreras i Aitana Sánchez-Gijón als papers protagonistes.

SINOPSI

Creont i Antígona. Oncle i neboda. Una noia enfrontada a la màxima representació de l’Estat. Un moment de desequilibri en què un ésser humà “s’ha d’aferrar de la manera més estreta a ell mateix”, atenir-se a la seva identitat amb la màxima fermesa.

“De la sort que el destí té assignada als mortals, ningú no se’n pot escapar.” Ni Antígona ni Creont poden cedir sense falsejar la seva essència. Tots dos tenen raó… Tots dos es pensen que la tenen. Tots dos, obcecats en els seus propis discursos. Sords a cada extrem… Els altres, corpresos quan comproven “com n’és d’horriblement fàcil que l’ésser humà quedi reduït a menys del que és o transportat a més del que és, ja que tots dos moviments són igualment fatals per a la seva identitat i el seu progrés”. Miguel del Arco

Idioma:
Castellà

Sinopsi

SINOPSI

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Opinions de l'espectacle 4

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

“De la sort que el destí té assignada als mortals, ningú no se’n pot escapar”

Teatro de la Ciudad uneix en un mateix espai a Miguel del Arco, Andrés Lima i Alfredo Sanzol, per portar-nos la trilogia “Mite i raó”, formada per tres espectacles: Antígona, Medea i Edipo rey. Per falta de temps, vaig haver de triar una d’entre les tres i Antígona va ser l’elegida. Motius... tres: el personatge mitològic d’Antígona que em fascina, Miguel del Arco i Carmen Machi, a la que admiro i segueixo tot el que fa a casa nostre.

Antígona és el títol d’una tragèdia de Sófocles, basada en el mite d’Antígona i representada por primera vegada en 442 a. C.Avui hem vist una Antígona de Sófocles totalment actualitzada als nostres temps. És increïble la versió que ha fet Miguel del Arco rescatant el concepte i adaptant-lo a la complexa situació actual de la societat, adonant-nos de lo poc que ha canviat el comportament humà pel que fa a la seva naturalesa. La raó, el poder, la subversió, l’amor, l’odi, les injustícies...

A Antígona hi ha dos enfrontaments, el del deure a la familiar i el respecte a les normes religioses representada per Antígona, i la civil, caracteritzada pel compliment de les lleis de l’Estat, representada por Creont.

La posta en escena és magnífica, un globus gegant que representa la lluna, que es converteix en l’ull que tot ho veu o en la roca excavada on serà empresonada Antígona i condemnada a morir lentament.

La il·luminació, dins de la foscor de l’escenografia, m’ha agradat moltíssim.

Molt bona direcció de Miguel del Arco. Unes interpretacions magistrals i brillants en tot el seu conjunt. Un duel interpretatiu brutal entre la gran Carmen Machi (Creont) i una gran descoberta, la Manuela Paso ( Antígona) que ha estat supèrbia. Molt bona la interpretació de Ángela Cremonte en el seu paper d’Ismena, un Raúl Prieto impressionant en el seu paper d’Hemó i un Cristóbal Suárez, que m’ha posat els pels de punta en el seu paper de Tirésies, l’ancià cec, que acusa a Creont d’imprudent i li vaticina que algú de la sang de Creont pagarà els seus errors amb la mort.

El públic entusiasmat ens hem aixecat, aplaudit i cridat bravo durant una bona estona.

Imprescindible!

06/12/2015
Josep Maria Ribaudí i Martí
Teatre Barcelona

Avui sí!

Brutal aquesta Antígona que ens ha servit Miguel del Arco. Ben dirigida, ben interpretada, amb una il·luminació magnífica, bon vestuari i uns intèrprets en estat de gràcia que ens ha fet emocionar amb la desgràcia de la germana que vol honorar al germà mort. El vol rentar, el vol ungir i donar-li digna sepultura, tot i anar en contra de la llei que Creont ha promulgat. A destacar el moviment coreogràfic de tots els actors, especialment quan feien de cor grec. De pell de gallina (o era gallina de piel?) Magnífic colofó a la trilogia Teatre de la Ciudad.

http://bit.ly/1Nb8WbQ

06/12/2015
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

De debò creieu que s’ha de complir la llei, quan aquesta és injusta?

Coincidim amb la majoria de gent del nostre cercle teatraire que la considera la millor proposta de les tres escenogràficament parlant, tot i que no per això ens han deixat d’agradar Èdip rei i Medea, en aquest ordre.

Carmen Machi en el paper de Creont ha estat magnífica tret dels últims minuts quan abraçada al cos del seu fill Hèmon, ha estat poc convincent; crec que hagués estat perfecte acabar amb el crit de terror en veure’l.

Magnifica també Manuela Paso en el paper d’Antígona i José Luis Martinez en el paper del missatger que tem per la seva vida tant si porta el missatge com sinó.

Tot i destacar aquests tres noms hem de dir que ens han agradat molt totes les interpretacions, la magnífica coreografia d’Antonio Ruz i l’espectacular il·luminació.

Si voleu llegir la nostra crònica sencera, ho podeu fer en aquest enllaç del nostre Blog "Voltar i Voltar" https://t.co/J79L2vynjb

07/12/2015
Dominique Bornes

EL NARCISISMO DEL DIRECTOR AHOGA LA GENIALIDAD DEL DRAMATURGO.
Hacía mucho que no sufría tanto en un teatro. Y no porque lograra identificarme con el padecer de los personajes; más bien todo lo contrario. Sufrí viendo cómo el montaje de Antígona realizado por Miguel del Arco destrozaba unos coros que exigen una dicción pausada y solemne, porque expresan una sabiduría a la que solo se llega tras un largo tiempo de vida. Por algo el genial Sófocles eligió a los ancianos de Tebas para realizar este papel. Y el ritmo pausado es también necesario para que el público no se pierda los bellísimos versos recitados por varios actores a la vez. La elección de una mujer para el papel de Creonte no aporta nada y desvirtúa el desenlace de la tragedia original: la absoluta soledad del gobernante tras provocar sin quererlo la muerte de su hijo y también la de su esposa. Mucho más grave es que también se desvirtúa al propio personaje, que queda convertido aquí en un malo de folletín, mientras que el Creonte sofocleo, al reconocer su error y admitirlo en público, cobra una dimensión profundamente humana. La puesta en escena, en fin, es más embaucadora que espectacular. Una Antígona elevada por un arnés y un gancho en el interior de un globo traslúcido tiene más de circense que de realmente trágico; tragedia es morir emparedada en una cueva, espacio en el que los versos referentes a la dureza de la roca y de la piedra cobran todo su sentido. Los dos puntos que acompañan esta crítica son para Carmen Machi y para J. Luis Martínez (el mensajero). Por su parte, Manuela Paso (Antígona) y Silvia Cremonte (Ismene) sobreactúan hasta privar de cualquier rastro de auténtica emoción a sus personajes, obviamente por obra de una mala dirección. No me gustaría que se me malinterpretase: no soy una espectadora purista, contraria a la modernización de los clásicos. Me viene ahora a la cabeza un ejemplo de magnífica adaptación de una obra inmortal: “Mac Beth International Group” del mallorquín José Martret. Excelente, porque Martret adaptó con la humildad del que no pretende utilizar al gran autor para su propio lucimiento.

20/08/2017

Deixa la teva opinió