Teenage dream

Solament tres actors masculins a l’escenari, que interpreten els papers de pare, mare i filla respectivament, d’una família que sembla immensament feliç i que tenen els seus rols molt definits, en l’època de l’adolescència de la filla.

Tota la proposta és excel·lent i diferent de tot el que nosaltres hem vist fins ara…. i creieu-me que hem vist unes quantes; la posada en escena, el text i les interpretacions són realment extraordinàries… i el millor és que entre riure i riure et vas adonant que ens estan explicant una realitat molt dura i feridora. Teatre divertit, si, però que fa reflexionar segurament molt més que altres propostes que a priori semblen molt més serioses.

La resta de la meva crònica aqui.

El cartell de l'espectacle ja ens ho avisa: Teenage Dream va fort. I no decepciona. Al Tantarantana trobareu un espectacle diferent i atrevit que, amb un llenguatge audiovisual i farcit de referències pop, posa sobre la taula temes com l'adolescència, la paternitat, el model de família o els fenòmens mediàtics. Teenage Dream és intel·ligent i descarada i us farà riure pels descosits si sou fans de l'humor absurd o esperpèntic.

Un muntatge fresc i original que inaugura el Cicló (Cicle de companyies independents de Barcelona) que tindrà lloc al Tantarantana aquest any.

Més informació

Des dels anys vuitanta fins a l’actualitat, sembla que els adolescents han anat agafant una presència a la nostra societat cada vegada més destacada. Potenciats per fenòmens com la MTV, a poc a poc, el cinema, la literatura, la música i la televisió han dedicat més espai als productes dirigits a aquesta franja d’edat potencialment tan consumista. Al mateix temps, de forma intencionada o no, aquests mateixos mitjans han anat mostrant una imatge cada vegada més superficial i frívola dels joves. Teenage dream juga amb aquesta idea de forma intel·ligent, barrejant estètica kitsch, música pop i humor absurd, per fer una crítica mordaç de la banalitat dels seus valors i la hipocresia de certs patrons de comportament. L’entorn artificial de falsos somriures i colors alegres amb que els pares sobreprotegeixen els seus fills és també objecte de sàtira per deixar sortir, finalment, la violència que s’amaga sota aquests móns de cartró pedra. L’espectacle basa la seva estructura en la repetició, en un to que recorda sèries americanes com South Park, però acaba abusant de la seva pròpia essència, esgotant la proposta en ella mateixa. No obstant això, la posada en escena es prou llampant, cuidada fins al més mínim detall i tan meravellosament paròdica que gairebé val la pena només per la seva força visual. Potser calia portar una mica més lluny l’experiment en termes narratius, però com a declaració d’intencions, per la seva mala llet i contundència, resulta un exercici impecable.