El temps que estiguem junts

Es nota que aquest espectacle, el millor que ha interpretat la ja quasi desapareguda Kompanyia del Lliure, va sortir d'un taller de treball entre actors i director. Es nota l'experimentació, fins i tot allò que es va decidir conservar i tot allò que va descartar-se. Es nota, sobretot, si intentes sentir l'espectacle més que no pas veure'l, analitzar-lo o raonar-lo. El temps que estiguem junts és, per sobre de qualsevol convenció, un exercici catàrtic que passen els actors i que acaba arribant al públic com un tsunami. La proposta argumental és potser el que menys importa, tot i que la superposició de dues realitats temporals en el mateix espai dona unes possibilitats de joc immenses. Però el que sí importa de veritat és el treball actoral, i en aquest cas és d'admirar l'absoluta predisposició i la total generositat de tots els intèrprets, del primer a l'últim.

Potser sí que l'obra deixa molts interrogants oberts i es treu alguns asos de la màniga, però és que Pablo Messiez no intenta fer una obra de ciència ficció ni donar explicació a totes les variants argumentals, cosa que Javier Daulte potser sí faria. En aquest cas importa el sentiment, l'emoció pura i el dolor. Només el començament de la peça -un començament magnífic, dels que es recorden- ja ens dona pistes de per on anirà la cosa. En definitiva, un espectacle imprescindible que s'ha de veure, sí o sí.

 

El temps que estiguem junts és un regal que ha rebut (per fi) la Kompanyia, en forma de text fet a mida per Pablo Messiez. El muntatge, que relata un moment molt concret de la vida dels personatges, és com una fotografia, una instantània que copsa totes les emocions, els sentiments i les sensacions que experimenten els protagonistes.

En escena veiem dues històries, la d'un grup que es reuneix un cop a la setmana per fer catarsi i intentar foragitar el seu dolor (tan diferent, tan semblant) i la d'una parella que decideix començar una vida junts en un pis de lloguer.

Amb unes interpretacions arriscades, potents i honestes, entre les que destaca, sens dubte, una Júlia Truyol senzillament meravellosa, El temps que estiguem junts és un muntatge que entra per la pell i apel·la la nostra emotivitat per sobre de la racionalitat. Un viatge increïble.

Més informació a Somnis de teatre

Amb la irrupció de Javier Daulte en el panorama cultural de la nostra ciutat, a principis del nou segle, vam aprendre que el teatre no havia de tenir por a abordar qualsevol gènere (fins i tot els tradicionalment cinematogràfics) i que el treball col·laboratiu entre dramaturgs i actors podia produir resultats fascinants. El també argentí Pablo Messiez demostra, ara, amb El temps que estiguem junts ser un bon deixeble d’aquesta escola però també (i sobretot) del teatre de Daniel Veronese, amb una peça emotiva, complexa i misteriosa. El nou muntatge de la Kompanyia Lliure és, sense dubte, el més arriscat i interessant dels que ens han presentat fins ara. Construït a partir d’un taller on van treballar les emocions, les pors i les incerteses del grup, Messiez proposa una brillant simfonia de desconsols on la realitat conviu amb la poesia, els conflictes filosòfics i la lògica de l’inconscient.

L’obra és un aclaparador recital interpretatiu d’aquests joves intèrprets que mai, fins ara, havien estat tan ben aprofitats, formant un bon equilibri dins de la seva fantàstica diversitat. L’experiment de barrejar l’espai i el temps de dues realitats no és nou però això no fa que el producte sigui menys original, especialment, perquè la proposta funciona molt bé com a metàfora de la convivència, sense mostrar massa interès pel teatre de ciència-ficció. L’espectacle deixa oberts molts interrogants (potser massa, per segons quins espectadors) però, emocionalment, s’entén tot. Les coreografies de moviments, la contraposició d’estats d’ànim, els monòlegs, les cançons i les diferents seqüències d'accions remouen l’esperit i són tan variades com sorprenents, hipnòtiques o corprenedores. Es tracta, en definitiva, d’un viatge creat des de la intuïció, amb els defectes que això comporta, però replet de magnífiques troballes i de moments pel record especialment valuosos. Al cap i a la fi, qui entén, de fet, les emocions i la vida? Qui és capaç d’explicar l’existència sense deixar cap llacuna pel camí?

“El temps que estiguem junts sorgeix d’una proposta, ara fa un any, quan Lluís Pasqual, director del Teatre Lliure, va invitar a Pablo Messiez , actor, dramaturg, autor i director argentí, a conèixer els nois de la Kompanyia Lliure, amb la finalitat de realitzar amb ells un taller sobre la idea de ”les primeres vegades”. Messiez fascinat pel talent d’aquests joves actors decideix finalment muntar un espectacle, que tot just i que s’acaba d’estrenar , les entrades comencen a estar exhaurides.

Tot i que era una incògnita de què aniria aquest muntatge, de seguida que vaig tenir el meu abonament, vaig reservar les entrades. Les raons?, perquè Messiez era l’encarregat d’escriure i dirigir la proposta, i pels actors que l’havien d’interpretar. Doncs bé, no em vaig equivocar; “El temps que estiguem junts” és una obra intel·ligent, una peça d’orfebreria, un joc d’històries paral·leles que es mou entre el que és real i l’irreal, dos temps superposats en un mateix espai, una obra enigmàtica que t’enganxa des del primer minut.

La posada en escena està cuidada al detall, tant en escenografia, com en moviment, il·luminació i so. Els silencis, diàlegs, monòlegs i música estan molt ben administrats.

“El temps que estiguem junts” ens presenta dos mons dins d’una mateixa casa. Dues maneres de conviure. Per un costat la d’una parella d’enamorats que s’acaba de mudar, i per un altre un grup de persones, que per diferents motius han perdut les ganes i el desig de viure. Mentre per un costat la parella buscar respostes mitjançant el diàleg als conflictes que sorgeixen al llarg del temps de convivència; els altres, el grup de persones, difereixen en opinió, mentre alguns creuen que s’ha de parlar, altres prefereixen el silenci  com a remei del seu dolor.

El temps que estiguem junts és una obra plena de textos filosòfics , una obra on el temps és el tema central per parlar-nos de la necessitat de parlar o no per poder conviure. Jo soc de les que creu que parlar és necessari per poder conviure, i una de les coses més importants pel funcionament en les relacions de parella.

Només em resta que felicitat a tota la Kompanyia del Lliure que fan una feina extraordinària. Tots absolutament són realment increïbles. Joan Amargós, Quim Àvila, Clàudia Benito, Raquel Ferri, Eduardo Lloveras, Andrea Ros, Joan Solé i Júlia Truyol sou genials !!!

Ahir dijous vam anar a un passi estrena (del nostre abonament) a l'Espai Lliure per veure aquesta proposta conjunta del dramaturg argentí Pablo Messiez i els actors de La Kompanyia.

La temporada passada el director argentí va impartir un taller, a l'entorn de les emocions, als membres de La Kompanyia Lliure i d'aquella experiència, reelaborada i escrita, i traduïda al català per Marc Artigau ha sorgit EL TEMPS QUE ESTIGUEM JUNTS. Un treball construït conjuntament a partir de sessions on tractaven d'esbrinar les motivacions i les personalitats de cadascú dels actors, indagant en els temors i incerteses comuns sense por.

Un espectacle que ens presenta dalt l'escenari dos universos paral·les, d'una banda, una parella (Clàudia Benito i Eduardo Lloveras), molt enamorats i optimistes, que lloguen un pis a la Júlia (Júlia Truyol) i s'hi traslladen a viure plens d'il·lusions. De mica en mica veurem com la seva relació es va esquerdant i empitjora cada cop més.

D'altra banda ens trobem un grup de sis persones, cinc adults (Joan Amargós, Raquel Ferri, Andrea Rosa, Joan Solé i Júlia Truyol) i un nen (Quim Àvila), que s'ajunten els dissabtes. S'autonomenen "Els Inconsolables" i els uneix el fet d'haver patit alguna tragèdia. Fa cinc anys que es reuneixen en el mateix lloc. Es troben per tal de superar, en companyia, aquestes experiències que han marcat les seves vides. Volen entendre com es fa per continuar vivint després del dolor. La música i els silencis han de ser les eines emprades en aquestes trobades, però no se'n surten.

Unes interpretacions que ens han agradat molt (totes elles) ... ens han convençut i creiem que gaudeixen de la frescor i l'entusiasme d'aquests joves actors.

Una acurada escenografia on tots els detalls estan cuidats i que ens fa pensar realment en un pis on la vida és possible.

Una posada en escena mil·limètrica per fer possible la coexistència en el mateix espai dels dos universos paral.les, que de mica en mica van confluint. Una proposta on el dolor, la soledat i el patiment dels personatges hi és present en tot moment, però que també ens ofereix moments per somriure o riure obertament.

Cada personatge té el seu monòleg que en certa manera senyala allò, amb el que personalment, s'identifica més. Una proposta singular feta a mida de cada intèrpret on els dos fils argumentals i temporals se superposen.

En definitiva, una proposta que ens ha agradat molt i que sens dubte recomanem, i malgrat que en algun moment pot confondre a l'espectador, tal com manifesta el seu director, el més important de la peça no és entendre-la al 100% sinó sentir-la al 100%.

La nostra valoració és de 8 sobre 10

Si voleu veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

 

Potser no havia d'haver començat per una obra "difícil" després d'una aturada de més de dos mesos, però el fet evident és que en aquesta obra no hi he entrat i m'he perdut com una burra en un garatge. Bona posada en escena i per a mi res més. Tampoc puc valorar les actuacions; és difícil fer-ho quan estàs pendent del rellotge.

 

 

 

 

Crítica completa »    http://bit.ly/2IbvaQ9