Xavier Albertí dirigeix a Manel Barceló i Míriam Iscla, entre altres, en aquesta obra de Josep Maria Miró sobre les pors que s’apoderen d’un misteriós poble fronterer, al Teatre Nacional de Catalunya.

Sinopsi

Una tranquil·la urbanització fronterera es disposa a organitzar una celebració que tindrà lloc al pavelló municipal, el qual es troba situat a la sortida de la localitat, a prop d’una zona boscosa per on es comenta que transiten persones estrangeres de manera irregular.

Amb l’aparició de diverses pintades amb missatges amenaçadors, s’apoderarà de la població una espiral de por, suposicions i violència que no només trasbalsarà la vida rutinària dels seus habitants, sinó que acabarà pertorbant greument les seves normes de convivència.

Durada:
145 minuts

Idioma:
Català

Edat:
No recomanat a menors de 14 anys

Sinopsi

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 9

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

Pors, suposicions, secrets i violència

Josep Maria Miró és un dels millors dramaturgs contemporanis de casa nostre, i un dels més reconeguts i estrenats a fora l’estranger.

Si us haig de ser sincera, és un dels escriptors que més admiro i segueixo. M’encanta el seu estil , la seva manera d’enfocar i mostrar al públic els problemes que ens envolten.

Els seus textos, lluny d’alliçonar a ningú, ens porten sempre a la reflexió. Ell tan sols ens mostra la realitat del món on vivim, un món ple de situacions misterioses i dramàtiques, fins hi tot provocadores. Sempre aconsegueix mantenir a l’espectador en alerta, expectant, i els seus finals sempre deixen una porta oberta a la imaginació i al dubte.Tan se val si va passar o no, no calen descripcions ni aclariments, perquè el que l’interessa són els fets, el problema com a tal.

A “Temps Salvatge” ens mostra un món ple de desconfiança, discriminació, por, falsedat, hipocresia, racisme, intolerància. Un món envoltat de contrarietats tant ètiques, com morals.

Dirigida per Xavier Albertí i interpretada per Manel Barceló, Carme Elias, Sara Espígul, Borja Espinosa, Eduard Farelo, Marina Gatell, Alicia González Laá, Míriam Iscla, Laia Manzanares, Malcolm McCarthy, “Temps Salvatge” ens vol mostrar les nostres pors internes, aquelles que tots portem en silenci i que de vegades poden arribar a ser molt destructives. Per què...qui som en realitat?

Un lloc bonic per viure. Creiem que pel sol fet de viure en una urbanització rodejats de jardins i amb piscina estem protegits de tot el que ens envolta. Però quan el que ens envolta ens produeix por, aquests espais acaben esdevenint presons. Espais comunitaris en els que hi conviuen personatges que en el seu interior amaguen coses. Personatges que desconeixem. Personatges que de vegades ens són familiars, fins hi tot alguns s'assemblen a nosaltres. Les parets amaguen secrets i mentides. Aquest és un lloc bonic per viure-hi?

L’aparició d’unes pintades amenaçadores són el desencadenant que fa evidents totes aquelles pors amagades del passat.

“Temps salvatge” ens mostra aquella violència que mai ha deixat d’existir, la violència actual, la violència amagada,la violència que vam voler oblidar, aquella que es guarda dins el calaix de la memòria del passat.

Un dels personatges clau i que més m’ha impactat és el de l’Ivana, una noia adolescent. Ella és l’epicentre de l’obre, representa el present ,el passat , i el futur. Representa l’amenaça que fa surar la part més fosca que tots porten dins. Al seu voltant giren altres personatges amb un passat ple de secrets, i la por a ser descoberts, l’Ernest, la Mercè, l’Héctor i el Santi.

Falses veritats, coneguts desconeguts, el temps que ens ha tocat viure, el temps passat, els temps difícils, el temps incomprensible, el temps asfixiant per la calor, el temps de pluges,...Tot això és Temps salvatge.

A part de felicitar en Josep Maria Miró per un text extraordinari, també cal ressaltar l’acurada feina de direcció de Xavier Albertí, la magnífica escenografia que ha creat en Lluc Castells per aquest muntatge, la posada en escena , la professionalitat de l’Ignasi Camprodon pel que fa a la il·luminació, la música creada per Xavier Albertí expressament escrita per donar-li a aquest espectacle un aire angoixant i misteriós, i per últim, un gran repartiment, del que m’agradaria ressaltar la magnífica interpretació de la Laia Manzanares en el seu paper de l’Ivana.

No us ho penseu. Encara esteu a temps d’anar-hi.

11/06/2018
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

L’obscuritat del thriller social

Apart de tractar-se d’un dels dramaturgs catalans més internacionals, Josep Maria Miró, a poc a poc, està començant a guanyar una notable rellevància literària gràcies a l'estil tan definit i la personalitat narrativa de la seva obra. Des d’ El principi d’Arquímedes a Nerium Park, el seu teatre juga amb el suspens dramàtic i sentiments obscurs com la desconfiança o la por envers els éssers humans amb els quals ens toca conviure. A Temps salvatge, continua explorant els seus trets més característics, potenciant, encara més, l’esperit de thriller cinematogràfic. Com si fos una barreja entre les pel·lícules de Polanski, Haneke i Mike Leigh, en aquest cas, el misteri es combina amb pinzellades de denúncia social i angoixants escenes de la vida quotidiana. El resultat és un vibrant mosaic de personatges atrapats en una teranyina de relacions tòxiques mogudes (o bloquejades) pels seus més foscos temors. És un retrat demolidor d’una societat de les aparences que perd el control sobre els seus propis secrets. La construcció del relat és rica en metàfores i interrogants que cada espectador haurà de resoldre segons la seva lectura i posterior reflexió. Potser l’espectacle ha volgut abastar massa trames i protagonistes i, en algun moment, es perd entre les ramificacions de la història, així com la posada en escena de Xavier Albertí vol ser tan aclaparadora que acaba sent una mica artificial i efectista. No obstant això, l’alta qualitat interpretativa (gran sorpresa: Laia Manzanares) i la profunditat dels seus diàlegs (malgrat el marcat accent literari d’algun d’ells), en general, estan a l’alçada del que podem esperar d’un Josep Maria Miró en estat pur, al qual, però, li escauen millor els espais més petits, íntims i claustrofòbics.

10/06/2018
Xavi Pijoan
Teatre Barcelona

Teatre salvatge

Un bosc de branques seques. Un bloc d'apartaments. Pintades masclistes a les parets. Immigrants que malviuen d'amagat. Tots quatre elements comparteixen un espai en tensió que ha romangut latent durant anys, durant segles potser. Tots comparteixen un temps cruel durant el qual les expectatives de civilització traçades a occident a mitjan el segle XX s'han vist frustrades per l'amoralitat del poder i de les seves estructures alienants.Els personatges del text de Josep Maria Miró viuen constrets per la por, per amenaces manufacturades que sobrevolen les seves vides i accentua reaccions individualistes i paranoiques, supeditades a la voluntat dels qui ho maneguen tot.

L'extraordinària posada en escena de Xavier Albertí aprofita els agents externs que aviven la guspira necessària per a encendre allò candent que provoca la tensió. El personatge de la Ivana (una esplèndida Laia Manzanares), a mig camí entre la Lolita de Nabokov i el visitant interpretat per Terence Stamp a Teorema, de Pasolini, és qui posa en evidència les mancances de la resta de personatges que senten sobre seu la deshinibició de qui ja no té res a perdre perquè ja ha sofert fins les últimes conseqüències l'absència de generositat d'una societat que ja no l'entén com un valor fonamental.

Hi ha ecos del 2666 de Bolaño al muntatge d'Albertí, on el mal no es veu però se sent incrustat a les parets dels veïnats, està a punt de formar part de nosaltres. L'escenografia converteix l'espectador en voyeurs que assistim a la desintegració del col·lectiu, de la comunitat incapaç de compartir, de dir-se allò que ha de dir-se. Però aquesta mirada de l'espectador no és impassible, perquè, per definició, l'espectador no ho és d'impassible, i surt del teatre, en el pitjor dels casos, remogut, i en el millor, convençut de la necessitat imminent d'una revisió ètica que refaci els estrips que les darreres dècades ha patit la societat.

Temps salvatge és el millor muntatge que hem vist aquesta temporada per la capacitat escrutadora de l'ànima humana i d'allò que habita a la penombra i en emmanilla; per unes interpretacions a flor de pell que ens permet emmirallar-nos-hi i veure'ns les costures, que és del què es tracta, no?

19/05/2018
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

… i si resulta que tenim l’enemic dins de casa ??

Una magnífica producció de Josep Maria Miró dirigida per Xavier Albertí i amb un extraordinari elenc actoral. Tal com ens van explicar a la roda de premsa, TEMPS SALVATGE ha estat escrita expressament per a ser representada a la Sala Gran del TNC.

Josep María Miró ens té acostumats a textos pensats per a espais petits i en formats més íntims, que el que ens ofereix en aquesta ocasió. Nosaltres hem pogut veure i comentar en aquest espai “Olvidémonos de ser turistas”, “Nerium Park”, “El principi d’Arquimedes”, “Fum” i “Gang Bang”.

Josep Maria Miró és molt hàbil en la creació de situacions carregades de misteri i excel·lent en posar de manifest sentiments com la por i la desconfiança dels uns vers els altres.

TEMPS SALVATGE ens situa en una comunitat de veïns que viu atemorida per unes pintades amenaçadores. La Ivana, extraordinària Laia Manzanares, una jove de 17 anys que acaba d'arribar a la comunitat, enrareix la convivència d'unes persones que necessiten fabricar un enemic exterior per enfrontar-se a les seves pors més intimes.

Una noia que els hi pregunta una vegada i una altra ... Aquest és un lloc bonic per viure ?

Una proposta que ens va presentant la vida de quatre parelles, que viuen en els pisos de la comunitat que comparteixen. La Mercè (Carme Elías) i l’Ernest (Manel Barceló), l'Helena (Alicia González Laá) i l’Hector (Borja Espinosa), la Raquel (Miriam Iscla) i la Tau (Sara Espígul) i la formada per la Berta (Marina Gatell) i el Santi (Eduard Farelo).

Una posada en escena arriscada i difícil amb una gran i espectacular escenografia de Lluc Castells en la que veiem alhora els 4 apartaments on hi viuen les quatre parelles. Vides creuades, secrets compartits, i la por que s’escola per les finestres, per les escales, per les portes mal tancades, pel reflex del vidre de les cases veïnes, per les trucades no respostes, pels mòbils que no deixen de sonar, per les pintades a les parets, .....

Un escenari on veiem també diferents espais, el bosc proper a la urbanització, el pavelló esportiu del poble on s’ha de celebrar una gran festa, la piscina de la comunitat, ...

Amb l'aparició de les pintades amb missatges amenaçadors, s'apoderarà de la població una espiral de por, suposicions i violència que no només trasbalsarà la vida rutinària dels seus habitants, sinó que acabarà pertorbant greument les seves normes de convivència. L'únic personatge que intenta frenar aquestes pors infundades és la Raquel, protagonitzat per la Miriam Iscla, que actua com a contrapunt i que malauradament no aconsegueix obtenir els resultats esperats.

Una tensió dramàtica que va augmentant a mesura que avança l'obra i on els personatges distorsionadors de la pau de la comunitat, prenen rellevància fins a ser percebuts com a perills que cal allunyar, d'una banda la Ivana que qüestiona aquesta harmonia a la recerca d'una veritat que tothom vol enterrar, i d'altra banda l'element forà, l'estranger (Malcom McCarthy) que sense dir ni una paraula representa la por a tot allò que ens és desconegut.

Cal destacar, i així ens ho van indicar a la roda de premsa, la importància del vestuari de Maria Araujo, amb intensos colors inicials que s'aniran diluint en colors apagats i més foscos i que es tradueixen en fins a 82 canvis de vestuari.

La música està composta pel mateix Xavier Albertí i ha estat interpretada pel Quàrtic String Quartet i enregistrada per Oido Estudio.

Aquest TEMPS SALVATGE ens exigeix "PARAR", per poder analitzar amb calma el que ens està passant per poder-nos reconèixer a nosaltres mateixos i tornar a començar si realment desitgem viure en una societat en què paga la pena viure. Amb aquest sentit està escrit l'extraordinari monòleg final de la Raquel, on intenta fer reflexionar als espectadors i que no se'n vagin a casa amb tots els "deures" fets; un monòleg que acaba amb dues frases contundents "Tinc la sensació que el món s'ha tornat incomprensible" ..... "Fins quan haurem de suportar aquest temps salvatge??"

Una proposta que planteja molts interrogants ètics sobre la convivència i el respecte a la llibertat i ens proposa plantejar-nos que ens fa por o millor, qui ens fa por en la nostra societat?, els que vénen de fora??, o potser hem de tenir por de nosaltres mateixos ??, de què ens hem de protegir??, perquè percebem com una amenaça als estrangers que volen viure a la nostra comunitat ??, i si resulta que tenim l'enemic dins de casa ??

Cal aclarir, que el tema de la violació col·lectiva no és en cap cas voler-se aprofitar dels esdeveniments actuals, ja que Miró fa dos anys que va escriure la dramatúrgia d'aquesta proposta. A vegades, malauradament resulta que la realitat supera amb escreix la ficció.

Un gran muntatge escènic amb una excel.lent direcció i unes magnífiques interpretacions, que paga la pena veure, malgrat la duresa d'alguns moments i el neguit que s’apodera de nosaltres.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

18/05/2018
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

La perplexitat davant del món

Josep Maria Miró escriu sempre obres que tenen com a eix central la perplexitat dels personatges cap el món que els envolta. Un món convuls i desesperançat que actua fora de camp i que s'assembla molt, massa, al món que coneixem. Aquesta amenaça constant, que de fet ve de nosaltres mateixos, és la que mou l'acció, la que precipita quasi sempre els esdeveniments. A Temps salvatge hi ha un ventall ben ampli dels mals que té la societat actual, ajudant a construir així un mosaic que a voltes ens resulta molt realista i a voltes un pèl inversemblant. És cert que les obres de Miró tenen sempre quelcom de conceptual, i en aquest sentit les metàfores del bosc, de la piscina, i fins i tot de la comunitat de veïns ajuden a situar-nos.

Temps salvatge ha estat un encàrrec del TNC per a la Sala Gran, i es nota. La llarga durada, una escenografia monumental, diverses subtrames dins d'un argument complex i ple de misteris... Tot justifica la desfilada dels recursos amb els que compta el teatre, però la pregunta és si realment calia treure tot l'arsenal per a una obra de caràcter intimista, a l'estil d'El principi d'Arquímedes o Nerium Park. M'ha passat una mica com a la Victòria de Pau Miró, que també es perdia enmig d'uns efectes tant grandiloqüents com innecessaris. Sigui com sigui, l'obra convenç en la seva globalitat i especialment en la seva declaració d'intencions, però m'ha semblat que alguns personatges no eren massa creïbles, que algunes trames sobraven, que algun actor semblava perdut en la immensitat de l'escenari i que algun monòleg, com el del final, resultava excessivament didàctic. Un bon intent, al que potser li ha faltat alguna revisió per acabar de ser rodó i més efectiu.

27/05/2018
Mario Zapa García

Temps salvatge : cohabitaciones con lo extraño
Si algo ha demostrado el dramaturgo catalán Josep Maria Miró, es su capacidad extraordinaria para hacer absolutamente reconocible su firma en una obra de teatro. Es un experto en crear atmósferas inquietantes, que de alguna forma te hacen asomar al reflejo de ti mismo en la historia que propone.
El texto de Temps salvatge bebe directamente de los mismos ingredientes que El principi d’Arquimedes y sobretodo de esa urbanización fantasma de Nerium Park. Porque bien este vecindario podría estar situado al otro lado de la calle.
Un vecindario que ve alterada su aparente tranquilidad por la aparición de unas pintadas con una frase amenazante, la proximidad de otro lugar donde se comenta que transitan personas extranjeras de forma irregular, y sobretodo la llegada de Ivana, que trastoca la convivencia de los vecinos, son los detonantes para que resurjan los miedos y los fantasmas de todos y cada uno de los personajes.
Al igual que en El principi d’Arquimedes un inocente beso, sirve para especular y reafirmar una respuesta violenta del entorno y en Nerium Park, un habitante incierto es el culpable de que aparezcan los recelos entre una pareja, en Temps salvatge la inseguridad de que pueda entrar al vecindario un extraño, dispara en todos una emoción de supervivencia, que va desde la venganza, el arrepentimiento, el deseo sexual o la compasión hasta el rencor y el miedo más primitivo derrotando los fantasmas propios e intentando ver los de los otros.
Y todo esto se proyecta de forma espectacular con una escenografia potentísima de Lluc Castells, que convierte la Sala Gran del TNC en un vecindario donde en su parte superior vemos hasta el interior de los pisos, y en la parte inferior, un descampado, un bosque, un garaje o la pista de baloncesto del colegio, sin olvidar la piscina según las necesidades de la historia.
A esta gran escenografía, se suma la ciudada y elegante iluminación de Ignasi Camprodon y la música de Xavier Albertí (que también dirige) y ayuda sobremanera a esa tensión propia del thriller.
El elenco, compacto y resolutivo, ofrece unas interpretaciones de altura, Manel Barceló, Carme Elías (que maravilla es verla sobre un escenario otra vez), Sara Espigul, Borja Espinosa (con uno de los papeles más complicados y que más evolucionan, un Héctor atormentado) Eduard Farelo, Marina Gatell, Alicia González Laá, Míriam Iscla (que se puede decir de una de las mejores actrices de nuestro país), Malcom McCarthy y sobre todo una sorprendente y brutal Laia Manzanares, que como Ivana, una Lolita áspera, cruda y durísima en sus interpelaciones, entrega uno de los mejores trabajos de la temporada y que sin duda será premiado.
Con Temps salvatge, Josep Maria Miró se convierte en el séptimo dramaturgo catalán vivo en estrenar en la Sala Gran, y a razón de las críticas, se consagra como lo que ya es desde hace muchos años, uno de los exponentes más y mejor reconocibles de la mejor dramaturgia catalana, que también triunfa fuera de nuestro país.
Con una facilidad asombrosa para radiografíar el vértigo de estos tiempos salvajes que estamos viviendo.

30/05/2018
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

José María Miró nos trae una obra espectacular pensada expresamente para la Sala Gran del TNC. Por ello disponemos de una obra larga, intensa, que engancha al espectador hasta el final. Con una escenografía colosal y espectacular, un vestuario muy variado (creo que es la obra en la que he visto más cambios de ropa) y muchos actores en escena.
Vamos… que saldréis del teatro con las bragas en los tobillos de lo espectacular que es todo! Jajajaja
La obra nos cuenta la vida de una comunidad de vecinos aterrorizada por unas pintadas amenazantes, unos instrusos que entran por las noches.
Miedos, inseguridades y una chica de -7 años que llega a la comunidad para levantar los secretos ocultos de todos los vecinos.
Tengo que alogiar a Laia Manzanares porque entre tantos grandes actores consigue ser la protagonista absoluta de la obra. Brava!
Como punto negativo el monólogo final que me ha parecido repetitivo yle innecesario. Hubiera acabado la obra en el momento cumbre.
No lo dudéis e id a verla. Seguro que salís del Teatro satisfechos!

19/05/2018
Hèctor Fibla Ferrà

Una obra dura, compromesa i força actual. Gran repartiment.

14/05/2018
Josep OS

Ahir al TNC vaig gaudir i molt amb aquest thriller escrit per Josep Maria Miró i magníficament dirigit per Xavier Albertí. Un melodrama dur i colpidor que reflexiona sobre temes desgraciadament molt actuals com són les violacions, assassinats i que amb un llenguatge i escenes lliures d’embuts, desemmascara a la societat actual. i que per la seva duresa incomodarà a més d’un espectador. L’obra ens situa en una comunitat de veïns privada, que amb l’arribada de la néta d’una de les inquilines, i les pintades amenaçadores que cada dia apareixen a la façana, trenquen i enrareixen la falsa i aparent normalitat que fins aleshores tenien. 165 minuts espectant, sense parpellejar i sentint cops de puny a l’estómac conforme va avançant l’obra i que et va transportant a una muntanya russa d’emocions que passa de la ràbia a la comprensió i d’aquesta al rebuig en qüestió de minuts. Extraordinària i espectacular l’escenografia on no hi falta detall i que es converteix d’una nau a un bosc nocturn, amb cotxes que es mouen en escena inclosos. Excel·lent el treball coral dels 10 actors i actrius i que s´ em faria molt difícil destacar a ningú perquè tots estan sublims. Per treure un però, el monòleg final de de Miriam Iscla se m’ha fet una mica costa amunt i no per la seva interpretació sinó perquè m’ha resultat molt repetitiu. Per a mi valorant el conjunt, text, direcció, escenografia i interpretació, del millor que he vist aquesta temporada. Em va cridar l’atenció la baixa ocupació de la platea que espero es recuperi perquè no és recomanable, és imprescindible.

12/05/2018

Deixa la teva opinió