Mitjançant diversos estudis de moviment i discursos independents, Tengo un problema contemporáneo especula sobre el treball presencial dels intèrprets, dubta del sentit de l’escena i fuig del concepte d’espectacle.
Sinopsi
El discurs o pensament que es pretén introduir des del cos i la paraula és degut a l’aspecte més particular del treball presencial en l’escena com a intèrprets i artistes, raonant i accionant des de la idea que no tenim o no podem compartir el nostre present contemporani i sí una realitat extemporània.
Aquest treball pretén generar una mena de context coreogràfic en el qual, mitjançant les figures ficcionades dels intèrprets, es mira d’acostar l’espectador a un seguit de paradoxes que acompanyen o defineixen el mateix fet artístic: la dificultat que implica la professió, l’aïllament creatiu de l’artista, el sentit de l’escena, la idea de reproducció, de simplicitat o complexitat de construir amb moviments, de la seva fidelitat o no a la realitat…
Tengo un problema contemporáneo planteja un cos i un discurs especulatius, en què s’explica què és aquesta peça i, a partir de les possibilitats i les impossibilitats de dur-la a terme, parla del seu present cultural, parla sobre el fet que té un problema contemporani perquè entén que el que fa no és art contemporani, sinó el seu resultat. Aquesta extemporaneïtat, aquest lloc fora de lloc és la idea i el camp d’acció en el qual els performers sostenen la impossibilitat d’escapar-se de la història perquè el que fan és, també, història.
