Tenors

 

No us podeu perdre l’espectacle “TENORS” , un espectacle còmic musical que es pot veure a la sala La Claca del Teatre Gaudí fins el 12 de novembre.

Es tracta d’una proposta molt i molt divertida i del tot imprescindible. Una proposta que s’agraeix, perquè et fa oblidar per uns instants tot el que està passant al nostre voltant.

És un no parar de riure !!!. Al menys és el que a mi m’ha passat avui. Feia temps que no reia tant, ni amb tantes ganes.

“Tenors” és una idea original de Miquel Cobos i Ezequiel Casamada i dramatúrgia de Toni Sans, Albert Mora, Ezequiel Casamada i Miquel Cobos.

La direcció escènica la signa Toni Sans i la direcció musical, Daniel Garcia, Adrià Aguilera, Toni Sans, Albert Mora, Ezequiel Casamada i Miquel Cobos.

Interpretada per tres excel·lents tenors l’Ezequiel Casamada, en Miquel Cobos i l’Albert Mora, acompanyats  al piano per l’Adrià Aguilera o Dani Garcia.

Aquesta vegada no us explicaré de que va l’espectacle, penso que és millor que ho descobriu per vosaltres mateixos. Tan sols us diré que a part d’escoltar a tres grans tenors, descobrireu tres grans còmics.

Només em queda dir gràcies, gràcies, gràcies. Ho necessitava.

Per cert ... Jo repetiré !!!

M’agrada l’òpera i em temia el pitjor. No podria resistir ni mitja burla de les meves àries preferides. Me n’havien parlat bé i vaig fer l’esforç de provar. En el fons volia confirmar el que pensava: no m’agraden les obres de riure la pretensió de les qual és passar una bona estona una nit de dissabte.

Quan vaig sentir els primers acords de  “Una furtiva lagrima” de L’elisir d’amore amb la sorprenent veu de tenor de Toni Viñals em vaig quedar gelada. Vaig seguir emocionada amb “E lucevan le stelle”del final de la Tosca per Ezequiel Casamada o els tres a l’hora cantant la romança “Je crois entendre encore” de Les Pêcheurs de perles. Tot anava acompanyat de bromes elegants que no t’impedien escoltar tres bones veus.

Les bromes van anar in crescendo i et feien entrar mica a mica en un humor fi en el que sense voler hi participaves.

El gag del pianista (Gustavo Llull) que arriba tard a la representació i que es va canviant mica a mica al darrera del piano sortint en calçotets i mitjons a saludar al públic per exigència dels tenors, ja va ser el començament de la meva acceptació.

A partir d’aquí ja no podies fer res més que entrar i deixar-te portar per les cançons napolitanes i populars d’arreu  i, sense voler, vaig acabar cantant amb tot el públic tonades conegudes per tothom. Era impossible resistir-se.

Ens ha sorprès: les veus líriques més que correctes de Toni Viñals, Miquel Cobos i Ezequiel Casamada; les expressions i moviment d’un actor que ja coneixíem, Toni Viñals; la capacitat actoral de Gustavo Llull que coneixíem com a gran pianista.

No ens ha sorprès: que portin dos anys en diferents sales exhaurint molts dies.

Un espectacle construït per a provocar el riure en l'espectador, una paròdia de concert apte precisament per gent que no acostumada a assistir a les sales de concerts.

Ezequiel Casamada, Miquel Cobos i Albert Mora són els tenors, Adrià Aguilera els acompanya al piano i descobrirem que també voldria cantar.

Un concert de tres egos enormes que lluiten per aconseguir l'aplaudiment més sonor del públic. Cada un d'ells vol sobresortir per sobre dels altres dos. Jocs d'entrades i sortides, amb faristols que pugen i baixen, llums traïdores, canvis de partitures, .... un tipus de gag que nosaltres creiem, ja està massa explotat, però veient la reacció del públic, tenen el seu efecte.

Situacions còmiques que provoquen en alguna espectadora riallades contínues, que a nosaltres ens semblen exagerades, perquè únicament ens fan somriure en algun moment molt puntual.

Ens costa d'entrar en aquest tipus d'humor tan bàsic i en algun moment creiem que ens hem equivocat d'espectacle; de fet la nostra intuïció ja ens ho deia, però veient l'èxit de públic i les contínues pròrrogues, ens va fer plantejar venir a veure'l.

Una posada en escena que busca les situacions còmiques continuadament des del minut zero. Pel que fa a les composicions, àries molt conegudes... lògicament les més populars, napolitanes, èxits de musicals de Broadway, alguna sarsuela, també algun desafinament voluntari o no.... i fins i tot acaben fent cantar al públic ...

Un espectacle que aconsegueix sens dubte fer passar una bona estona a la gran majoria del públic, però amb el que malauradament no hem connectat gaire i ens ha deixat una mica freds. No és que l'espectacle no tingui qualitat, perquè està pensat per apropar la música "culta" al gran públic i segurament ho aconsegueix en bona mesura, però nosaltres esperàvem molt més.

Si voleu veure la ressenya original, només heu de clicar en aquest ENLLAÇ