Testimoni de càrrec

El teatre del Raval trenca la quarta paret amb “Testimoni de càrrec” de l'Agatha Christie. Vuit espectadors de cada sessió tenen l'oportunitat de gaudir de l’obra des del mateix escenari, fent de Jurat Popular del judici que es representa en la funció, durant el segon i tercer acte, veient l'espectacle des d'un lloc privilegiat i podent viure l'experiència de participar-hi com actors-figurants. Un d'ells, el President, és a més a més, un figurant amb text, ja que haurà entre altres coses, de llegir el Veredicte final. Dons bé el meu marit i jo vam ser dos dels espectadors afortunats que hi vam poder participar. Una servidora com a membre del jurat i el meu marit (de sorpresa) va estar elegit President.

“Testimoni de càrrec” és l’adaptació de la pel·lícula que es va fer arran del l'obra, que l'Agatha Christie va escriure pel teatre. Va ser molt important en el seu temps i la companyia del Raval ha volgut amb aquesta proposta, fer un homenatge al cinema negre d’aquella època; mimant i cuidant, tots els detalls pel que fa a l’ambientació; tan a nivell d’escenografia, com de vestuari , intentant que tot en el seu conjunt, es traslladés a l’època en que el cinema era en blanc i negra.

Molt bona direcció de Pepa Calvo, gran experta en dirigir clàssics.

L’escenografia de Gala Garriga m’ha agradat molt, és tot en tons grisos, fins hi tot els figurants vam haver d’anar vestits amb roba negra o grisa i l’actriu Montse Miralles ens va acabar de caracteritzar amb mocadors, corbates i barrets similars als que es portaven durant l’època dels anys 50.

Els actors han sabut interpretat molt bé llurs papers, fent que ens creguéssim en tot moment el que estava passant. Jordi Coromina he estat espectacular en el seu paper de Sir Wilfrid, Empar López és l’atractiva Romaine Vole, Pep Martínez és el senyor Leonard Vole (l’acusat) i ens fa una interpretació realment brillant del seu personatge, Muntsa Tur és la Srta Plimsoll ( l’enfermera del senyor Sir Wilfrid), Lluis Altés ha interpretat dos personatges (l’amic de l’advocat i el del Policia de la detenció) , l’Enric Cervera ens interpreta al Sr. Carter (un vell amic del advocat) i al Policia del judici, en Xavier Serrat és en John Mayhew (amic de l’advocat), Montse Miralles és Janet Mckenzie (la majordoma de la senyora assassinada) , en Sergio Alfonso m’ ha agradat molt en la seva interpretació de l’Inspector Hearne , en Berton Fernández és el jutge i la Roser Ràfols fa dos papers el de noia i el de modista. L’encertada caracterització dels actors ha estat gràcies a Carmen Mayor i Sara Rigola.

Pel que fa a la música, especialment creada per aquesta obra, és d’en Peter Delphinich , un gran jazzístic que viu a Barcelona, que l’ha interpretat juntament amb el contrabaixista Dick Them.

 

La veritat és que m’ho he passat molt bé. Han aconseguit tenir-me intrigada tota l’estona. No sabia què passaria, per mi tot era desconegut (ni he vist la pel·lícula, ni he llegit el llibre). El final m’ha sorprès. Ha estat una experiència que m’ha agradar molt i que repetiria sen se cap dubte.

Si voleu saber quin va ser el veredicte,... hi haureu d’anar.

VALORACIÓ: *** 1/2

Obra en la línia ja duta a terme per la sala d’adaptar pel·lícules (Dotze homes sense pietat, Tarde de perros). Llegida la sinopsi, text basat en un text de la gran Agatha Christie i vist el material publicitari, pensava que anava a veure un text de drama i intriga judicial, d’aquells amb tensió, interrogatoris brillants i suspens. És cert que el final compleix amb escreix la seva funció de sorprendre’ns a tots, però no ha estat el que esperava. Culpa meva per no haver repassat la pel·lícula, suposo, així que és més que possible que el que no m’ha agradat no sigui més que el que ja hi havia a l’original. I és que he trobat excessiu els tocs d’humor amb el paper de la infermera, (asseguda a estones al pati de butaques comentant el judici) que li donen un aire de comèdia (així la descriuen els actors al final) que no m’ha encaixat amb l’ambientació i trama judicial.

Els papers no donen gaire oportunitats de lluïment, però en Jordi Coromina sobresurt com a advocat defensor i algú hauria de corregir l’accent alemany de l’Empar López, que s’assembla massa al francès. Escenografia austera però efectiva, vestuari molt adequat i  direcció que feia temps que no veia (els personatges dialogant però mirant al públic, com abans) i l’oportunitat de veure cares diferents a les que habitualment, al menys jo, veig als escenaris.

Érem molt reticents d'anar a veure aquesta producció, potser perquè les obres de Agatha Christie portades al teatre, no ens acaben de convèncer; són textos per ser llegits i potser d'una altra època, que ens agradaven quan nosaltres érem joves, potser perquè llavors no existien pas les sèries de televisió i cada novel·la escrita per aquesta autora, era com una mena de capítol d'intriga d'una sèrie... i els seus desenllaços sempre ens sorprenien per imprevistos. Finalment després de llegir mooooltes opinions positives, ens vàrem animar a anar al Teatre del Raval i comprovar-ho personalment.

S'ha de dir, que malauradament en aquesta "repesca" no hem tingut l'oportunitat de veure treballar en Jordi Coromina, que segons deien brodava el seu paper d'advocat defensor, ni tampoc hem gaudit de la música interpretada en directe, però no ens queixem per això, .... és el que té no decidir-te quan toca; en aquesta funció, per més "inri", tampoc hem pogut veure a l'Empar López com a testimoni de càrrec.

I malauradament hem de dir que no ens ha acabat de fer el pes, potser ens ha pesat massa negativament els moments exageradament còmics, que si bé hi són a la pel·lícula, aquí els hem trobat excessius i molt forçats interpretativament, sobretot quan volent trencar la quarta paret, es fan intervencions des de les butaques, interpel·lant al públic. Per imitar a La Cubana, s'ha de tenir taules i una certa gràcia... i aquí sincerament l'altre dia, la gràcia no la vàrem trobar per enlloc; aquestes interpretacions concretament, les vàrem trobar molt desafortunades, malgrat que creiem que no és pas la culpa dels actors, ja que aquests han hagut de fer-ho com el director els ha demanat.

La posada en escena vol emular el cinema en blanc i negre i és per això que tant els actors (i també els espectadors que "interpreten" el jurat) van vestits de negre, així com també els elements escènics es "vesteixen" entre el blanc i el negre, passant per tota la gamma de grisos. Vestuari i pentinats molt adequats a l'època que representen. En aquest aspecte està molt reeixida.

Reconeixem l'aposta de portar a escena un text que requereix un gran nombre d'actors i a més a més fer-ho gairebé sense recursos econòmics. Malgrat això, aquesta vegada hem sortit molt decebuts.

Si voleu llegir l'apunt sencer, només heu de clicar AQUÍ