Com un petit cosmos sorgit d’un quadre renaixentista i banyat de clarobscurs, Tête-à-tête és una obra experimental a mig camí entre el teatre d’objectes, la instal·lació òptica i el conte existencial. Per viure aquesta experiència, l’espectador ha de ficar el rostre en una màscara que està incrustada en un plafó desmuntable. Es tracta, de fet, de la cara de l’artista (i de l’intèrpret) a través del qual ell mira com si fos pel forat del pany. Confonent la seva mirada amb la de l’intèrpret, l’espectador observa aquesta posada en escena d’un home i de diverses matèries orgàniques (tions, foc, fulles d’arròs, màscara de guix, poma) que es desplega davant seu.
Amb uns auriculars acoblats a un sistema de so ambient, l’espectador es banya en un univers sonor immersiu en el qual la veu d’un noi li xiuxiueja les paraules del poeta Octavio Paz, “Dos cuerpos frente a frente (…)”. Segons els principis de l’anamorfosi i la perspectiva, el punt de vista únic que es presenta a qui mira permet que l’artista treballi la llum i la perspectiva d’aquests retaules vivents en un trompe l’oeil perfecte. Una il·luminació calibrada curosament i elements òptics d’alta precisió posen l’espectador davant del seu propi reflex hologràfic. Com si li diguessin “vine dins del meu cap”, l’espectador viatja i llisca entre diversos estrats identitaris. Se li retira la màscara. Al final, l’artista es fon literalment amb l’espectador, amb la seva pell, la seva mirada, les seves expressions. Dos rostres es combinen per crear-ne un de tercer. La il·lusió de ser penetrat, habitat per un cos estrany. Ens retirem en silenci demanant-nos si hem estat tocats realment. I així i tot ho hem estat, amb les puntes dels dits, senzillament.
