Sinopsi
Una noia de vint-i-dos anys que continua disfressada de princesa com quan era petita, atrapada en la nostàlgia de la seva infància. Algú que viu en el record per evadir-se de la realitat present. El temps ha passat des d’aquell aniversari de l’àvia on hi havia tota la família voltant pel saló de casa. L’obsessió de viure i reviure el mateix dia han trencat amb la realitat d’aquell moment. La seva imaginació ha jugat massa amb aquell record fins al límit de destruir-lo. Tot es va fer curt i es va morir. Res no deixa d’existir fins que és oblidat.
Notes de direcció
L’Anna i jo partíem d’un sentiment compartit: el final de la infància. Sentim que aquesta etapa de la nostra vida s’ha clos i, tot i això, sempre queda la nostàlgia del record. La mateixa nostàlgia que ens fa mirar vídeos d’aquells anys per recordar qui érem. Ja que el pas del temps i la imaginació han distorsionat la memòria d’allò viscut. Aquesta peça parla de l’acte de recordar com a refugi i, alhora, com a trampa. Diuen que cada cop que recordes un fet el deconstrueixes una mica, d’alguna forma l’allunyes del que va ser realment. Aprofitant el gran arxiu de vídeos de la infància de l’Anna, construïm una peça que oscil·la entre la nostra imaginació i el record enregistrat. La dramatúrgia divaga amb els límits entre la realitat i la imaginació. Investiguem com el “material real”, els vídeos, entren en el pla escènic. Com afecta a l’Anna sentir el seu passat a escena? Com la fa moure i què li remou? Ens interessa jugar amb el diàleg temporal entre el passat enregistrat i el present físic a escena. Com la imaginació de l’Anna de 7 anys pot ser materialitzada en l’ara i l’aquí. Passat i present reunits en un mateix espai.
Lili Molina
