The Very Last Northern White Rhino

Sinopsi

Quan Sam Anderson, periodista de The New York Times, es va assabentar de la mort de l’últim mascle de rinoceront blanc del nord, va decidir volar a Kenya per passar una setmana amb les dues últimes supervivents de l’espècie: una mare i la seva filla; quan elles morin, el rinoceront blanc del nord desapareixerà definitivament. El periodista descriu aquests individus pasturant sota el sol, indiferents al destí de la seva espècie. Què ens diu sobre la nostra pròpia vida la visió d’aquestes femelles que han estat traslladades a una reserva per monitorar la fi de la seva espècie? Amb aquesta pregunta, Gaston Core va proposar a Nicol Yao Dapre AKA Oulouy un procés de recerca artística que pren com a material de base les tècniques de danses urbanes en les quals s’ha format aquest ballarí originari de la Costa d’Ivori. Encara que aquest no sigui un espectacle de danses urbanes, utilitza part del seu ric vocabulari i les seves dinàmiques per anar a la recerca d’una forma híbrida i una estètica particular del moviment. Aquí tampoc es converteix en coreografia la història de l’últim rinoceront blanc del nord però gràcies a la dansa d’Oulouy, expressiva i atenta a l’acció de cada múscul, es construeixen imatges com aparicions, transformant la percepció que tenim de l’espai i de l’intèrpret.

Tota l’atenció se centra en el ballarí, com a individu i, per tant, com a símbol; la seva presència ens interpel·la, en part perquè s’uneix a la idea d’aquesta criatura de nom fantàstic que desapareix i que dona títol a la peça. Ell també ha estat col·locat fora del context urbà, en una sala de teatre davant d’un públic que no és el de les dance battles en les quals participa habitualment. No som tots nosaltres una mica com aquesta mare i aquesta filla de rinoceronts blancs, éssers fora del seu context esperant indiferents un final al qual ens sentim aliens?