There Was a Fiesta!

Una de les coses que més em fascina del teatre és la capacitat de fer-nos viatjar i viure experiències inimaginables asseguts sense moure’ns de la cadira. És allò que en diem la màgia del teatre, i que per mi és quelcom meravellós .

“There was a fiesta!” és un dels espectacles més bonics que he vist últimament, i que ja d’entrada us animo a que hi aneu.

Entrem al teatre. Avui hi ha alguna cosa diferent a l’ambient. En un racó de la sala hi ha una tauleta plena discos i un tocadiscos en marxa. Sona una melodia apagada; una música que ens transporta a una altra època. Ens acostem a la taquilla a recollir les entrades, avui l’Andrés Santos (cap de sala i responsable de taquilla)s’ha vestit de gala. Li comento que està molt elegant, i em diu que la ocasió s’ho mereix. Entrem dins. Comença el viatge.

Som als anys 40. El Tantarantana s’ha convertit en una sala de concert, un d’aquells clubs on es podia escoltar música en directe. Els primers en sortir a escena és la banda (la formació de jazz barcelonina Joel Moreno Cordinachs Trio formada per Santi Colomer (bateria), Joel Moreno Cordinachs (guitarra) i Oriol Roca (contrabaix)), tot seguit els cantants, la Patty Lemon (Francisca Pichardo) (Cinta Moreno) i en Martin Bennet ( Josep Martí i Benet)(Toni Vallès).

Al acabar la Guerra Civil, amb la instauració de la dictadura de Franco, es produeix a Espanya una brutal repressió cap a les llibertats individuals. Una de les primeres prohibicions que va fer el Sindicato Nacional del Espectáculo va ser : no poder interpretar adaptacions de temes clàssics en forma de jazz.

“There was a fiesta!” és un concert i una obra de teatre alhora. És un homenatge a totes aquelles veus oblidades i a tots aquells artistes que van haver de fugir lluny del seu país en busca d’un lloc amb més llibertat.

Van ser molts els artistes que es van haver d’exiliar. En aquella època la vida de l’artista no estava ben vista, la censura, l’oposició del franquisme al jazz i les normes de moralitat, com la desigualtat de gènere i l’homosexualitat, van ser motiu perquè molts d’ells marxessin lluny de la seva terra. La arquitectura jurídica del franquisme afavoria un clima de por que els impedia moure’s amb llibertat.

Som al 2018. Seguim amb la mateixa arquitectura jurídica del franquisme. Seguim, sota una falsa democràcia, sense poder-nos moure amb llibertat. Cada dia són més i més els casos que se sumen a la llista de vulneracions del dret a la llibertat d’expressió en el nostre país: rapers, titellaires, actors, periodistes, fotografies, exposicions, ...

Feu-me cas i aneu a veure aquest meravellós espectacle. Seieu-vos còmodament i deixeu-vos portar per l’ambient. Escolteu les magnífiques veus i les increïbles històries de la Patty Lemon i en Martin Bennet. De seguida us adonareu que, tot i el pas dels anys, hi ha coses que no canvien mai.

There was a fiesta! és un d'aquells espectacles únics i màgics que sorgeixen de vegades a la cartellera. Tot el glamur dels 40 i els 50 sobre l'escenari, un trio de jazz, dos intèrprets amb una veu i un talent que us deixaran bocabadats i la història senzilla, però carregada d'intenció, d'una parella que viatja d'Espanya als Estats Units cantant estàndards, ritmes llatins i el que calgui.

Una festa que emociona i enamora, una joia totalment imprescindible.

Més informació a Somnis de teatre

Partint d'una suposada història real, la companyia La copla de Wisconsin ha volgut retre homenatge als cantants dels anys quaranta i cinquanta, i a la vegada recordar a tots els homes i dones que van haver de patir els estralls de la dictadura. En forma de concert, i amb continus flashbacks, la història de Patty Lemon i Martin Bennett evoluciona des d'un primer càsting fins a una actuació estelar al Carnegie Hall. I ho fa sota una estètica que sembla sorgida del documental Sexo, maracas y chihuahuas, el film-homenatge a Xavier Cugat que retrata justament la mateixa època.

Tot i que el guió resulta a vegades un pèl forçat i els arranjaments musicals queden una mica pobres amb la formació escollida (guitarra, bateria i contrabaix), val a dir que l'espectacle té un encant especial. Gran part de culpa de tot això la té l'actriu i cantant Cinta Moreno, esplèndida en ambdues facetes. L'acompanya amb encert Aitor Galisteo-Rocher, el seu principal còmplice en tota aquesta aventura. Total, un agradable espectacle que mereix una oportunitat i un vot de confiança... Estic quasi segur de que no marxareu decebuts.

La companyia "La copla de Wisconsin"ens explica la història de Patty Lemon i Martin Bennet, dos cantants de jazz dels anys 40, ella andalusa i ell català, que es van conèixer viatjant en un vaixell viatjant a Tànger per fer un concert i van iniciar el seu projecte comú a Barcelona. La repressió brutal que en aquella època patien les dones solteres, que no podien cantar i molt menys de nit, i els homosexuals, els va portar a creuar l'Atlàntic per acabar cantant al Carnegie Hall, una de les sales més prestigioses de Nova York.

Prenent com a fil conductor les cançons d'aquest únic concert, ofert l'any 1959 en aquesta prestigiosa sala els dos autors de la proposta, Salvador S.Sánchez i Cinta Moreno, han realitzat una feina d'investigació de les melodies i cançons d'aquella època. El resultat d'aquesta investigació, acompanyat per una dramatúrgia serveix per explicar la història d'aquests dos artistes que han rescatat de l'oblit.

En algunes de les cançons s'utilitza la tècnica del flaix back per observar des del nostre seient l'evolució de la cançó a través del temps.

Està protagonitzat per la mateixa Cinta Moreno, que fa el paper de Patty Lemon; té una veu esplèndida i omple l'escenari amb la seva presencia i la seva manera molt natural d'interpretar. L'acompanya, en el paper de Martin Bennet, Aitor Galisteo-Rocher.  Conformen un duo esplèndid i van acompanyats d'un trio de jazz format per Santi Colomer a la bateria, Oriol Roca al contrabaix i Joel Moreno Codinachs a la guitarra i que és també el responsable dels arranjaments i la direcció musical.

L'escenografia ha convertit l'escenari en un club de jazz dels anys 50 i el vestuari, maquillatge i pentinats  units inqüestionablement a la música, ens porten a una època glamurosa que només poden recordar els que ja "tenen una edat" ....

Han aconseguit que sortim del teatre amb un somriure al rostre, una proposta realment màgica. Imperdible.

Si voleu llegir l'apunt sencer, només heu de clicar AQUÍ

La copla de Wisconsin ho duu tatuat al seu nom, i There was a fiesta és atractiva quan la llegim com el trajecte (la distància descomunal) entre la copla (entesa com a altaveu que retransmet aquella "Crónica sentimental de España) i el jazz lleuger que als 30 feia estralls als EEUU. Els standards de jazz que començaven a fixar el corpus de la música popular americana, de què hauria de beure tota la música que ha vingut després, eren censurats, a la vegada, pels sectors més reaccionaris de la societat estadounidenca. De la mateixa manera, la copla començava a ser mal vista, com tot allò que escapava al control del règim.

Cinta Moreno i Toni Vallès canten les cançons i canten la història, perquè el muntatge guanya quan prenen protagonisme les cançons, també des d'un punt de vista dramàtic. Quan són els diàlegs i els moviments escènics els qui han de fer avançar la trama, There was... perd pistonada i tot és una mica més ingenu. Les veus de Moreno i Vallès transmeten totes les emocions contingudes amb els matisos que demana la posada en escena. Se sobren els cantants i les cançons per a explicar la història.