Tirant lo Blanc

Aquesta no és la primera vegada que la novel·la de Joanot Martorell puja als escenaris. Se n’han fet diverses versions escolars, orientades a fomentar la lectura i la comprensió de tot un clàssic, però també en el 2015 la ja desapareguda Jove Companyia del TNC es va atrevir amb el text i va cedir tot el protagonisme a un jove Enric Cambray. Aquest cop, però, és cert que se n’ha volgut fer una versió més adulta i potser més seriosa, tot i que el resultat s’hagi tornat a quedar a mitges.

Per començar, no és gens fàcil adaptar aquests tipus de textos al teatre. El llibre de Martorell és una novel·la cavalleresca, amb batalles, guerres i moments eròtics i amorosos que van puntejant l’acció. El problema apareix quan cap d’aquestes coses es fan prou paleses a escena. Almenys en aquest espectacle de Joan Arqué tot queda massa insinuat, massa difós, com si es volgués passar de puntetes per sobre dels moments que realment donen ànima a la història. Hi ha moments aconseguits, com el del naufragi, però crec que en general la força ha quedat descompensada. Tampoc crec que l’estètica ajudi en excés, començant per un vestuari discutible i una escenografia que vol ser minimalista i acaba essent insuficient.

Tot i així, la proposta l’encerta amb l’acompanyament musical de Judit Neddermann i alguns números de conjunt, com el del final, que sí tenen la força i l’èpica requerides. Les interpretacions es queden en correctes, tot i que Laura Aubert i Moha Amazian destaquen una mica més per sobre de la resta. En definitiva, un espectacle que ajudarà a conèixer i a reivindicar el clàssic però que potser decebrà als que ja el coneixien.

Quan un llibre aconsegueix endinsar-se en una persona, aquesta tendeix a idealitzar la seva experiència, a magnificar-ne la història i els seus personatges. Una idea fixa que es queda en la ment i que influeix en la revisió del seu text i la trama.

Màrius Serra s’aventura a adaptar la novel·la de Joanot Martorell per portar-la a l’escenari, un fet complicat tenint en compte la gran quantitat d’escenaris i aventures per les quals passa el protagonista. Serra trasllada el to directe i avançat del text, apropant-lo al públic amb una interacció que obliga a l’espectadora a estar atenta i l’interpel·la perquè formi part del viatge literari. Tot i que el plantejament és atractiu i interessant, es perd part de l’essència en la sobre explicació narrativa i l’aclariment de conceptes que realment no aporten gaire a la història i paren el relat trencant, en part, el ritme.

Sense poder obviar el clàssic de Martorell, la construcció dels personatges en aquesta producció queda una mica fluixa en la part protagonista. A Tirant, interpretat per Quim Àvila, li falta part de la presència escènica que se’n desprèn en el text original. En el terreny amorós, la seva timidesa i incertesa és totalment versemblant i adequada, però és en el camp de batalla que li falta el pes i aplom que hauria de tenir l’heroi bregat en les batalles. La Carmesina de Clara Mingueza també queda perduda sota una capa de joventut esbojarrada, que deixa en l’oblit la innocència que presenta en cada part de la trama de la novel·la. És possible que es tracti d’una decisió de la direcció de Joan Arqué per fer més accessibles els personatges, però provoca cert descontent en aquelles persones que han llegit el llibre.

La resta de personatges tenen en Plaerdemavida, la magnífica Laura Aurbert, el gran estendard. Si en el text ella era l’autèntica protagonista, en l’obra continua sent-ho i quin plaer veure-la en vida sobre l’escenari amb la barreja exacta d’humor i certesa en la guia de la trama.

La posada en escena, mínima i encertada, presenta un muntatge atrevit i potent, amb un vestuari a vegades discutible, però en el seu conjunt d’acord amb l’estil que es vol projectar. Amb algunes escenes molt potents, com la del naufragi del vaixell, es recolza en el disseny sonor i musical, especialment interpretat per Judit Neddermann, creant un relat engrescador.

El Teatre Romea acull aquest any una adaptació escènica de l’obra clàssica “Tirant lo Blanc” en el marc del Festival Grec. Aquesta representació, ofereix una nova visió d’una de les obres més emblemàtiques de la literatura catalana, amb una narrativa que ha captivat generacions durant més de cinc segles.

L’adaptació ha estat realitzada pel mestre de les paraules Màrius Serra, qui ha treballat a partir del text original de Joanot Martorell per revitalitzar la història i portar-la al present escènic. La direcció de l’obra és a càrrec de Joan Arqué, qui ha comptat amb un excel·lent repartiment d’actors i actrius que donen vida als personatges de manera vibrant i autèntica.

A més, l’espectacle compta amb la participació musical de Judit Neddermann, qui aporta una dimensió sonora que enriqueix l’experiència teatral. Aquesta combinació d’interpretació, direcció i música assegura una funció que promet emocionar i entretenir al públic.

He de dir que no ha acabat de convèncer del tot. Però amb punts forts que és més del que aporten altres propostes.

🔝 Excel·lent direcció de moviment escènic que m’ha fascinat

🔝 Compta amb la participació musical de Judit Neddermann, qui aporta una dimensió sonora que enriqueix l’experiència teatral a nivells enlluernadors

🔝 Moment esplèndit com han realitzat l’embarcació i el fet del naufragi, l’onatge i la seva intensitat fent onejar les veles per la tormenta. Ho fan d’una forma molt visual i fascinant. Vius amb molta intensitat aquest moment escenogràfic.

Com sempre comento, aquesta és la meva opinió personal i res millor anar-hi i dir la teva.