Todas las flores

Per tal de seguir construint el camí comú i necessari en termes de paritat i igualtat real en el món del teatre, probablement, l’objectiu principal hauria de ser el de donar a les dones autores, directores i creadores l’espai que mereixen. Això que, en certa manera, pot sonar a obvietat, continua sent encara un repte. En aquest sentit, ens hem de sentir orgullosos que figures com Bàrbara Mestanza estiguin aterrant, ja des de fa un temps, amb el corresponent soroll que provoquen, i començant a trencar sostres de vidre, barreres invisibles i tabús. Després de demostrar la seva fortalesa i personalitat escènica amb espectacles com La mujer más fea del mundo o Pocahontas, aquesta enriquidora veu dissident ha fet, en aquest cas, un nou pas endavant amb Todas las flores, una mena de proposta entre la ciència-ficció feminista i l’al·legoria poètica que aposta pel risc i un replantejament ideològic de gran profunditat.

Amb un repartiment íntegrament femení, Mestanza juga a la distopia apocalíptica per endinsar-nos en una aventura sorprenent que s’allunya del pamflet polític o reivindicatiu per posar el focus en la reflexió. Plena de mecanismes visuals captivadors i magnètics, la història parteix d’un punt sense sortida. Això no implica, com molts podrien dir, que la peça no s’entén. Al contrari: és responsabilitat de l’espectador donar resposta a aquests dilemes que, probablement, no tenen una fàcil solució. Es tracta d’un muntatge que atrapa i intriga, excel·lentment dialogat i amb una lírica de bellesa audaç. Un obra que parla de ferides obertes, de l’herència d’un aprenentatge patriarcal i violent del qual no ens en podem desempallegar tan fàcilment i de la frustració que genera aquest cul-de-sac. Involuntàriament visionaria (coincidint, per casualitat, amb temps de pandèmia), la premissa sembla no trobar una manera satisfactòria de tancar el viatge. Això, no obstant, es pot considerar part de la idiosincràsia del mateix exercici dramatúrgic.

En tot cas, estem davant d’un univers valuosament oportú, on l’apocalipsi va més enllà del lament i la queixa, amb un contingut a la recerca constant del camí que ens toca escollir (i que no serà fàcil de trobar). Un intent valent de posar a prova tant els vells com els nous paradigmes, en comptes d’intentar donar-li una lliçó al públic o dirigir-se només als espectadors ja convençuts, com passa, malauradament, cada vegada més sovint.

Fa temps que començo les meves opinions sobre les obres de Bàrbara Mestanza dient que està tirant la porta avall. La meva dramaturga preferida, ens ha portat obres amb profundes reflexions, amb un humor amb el que connecto d’una manera absoluta i que diria ha anat minvant, perspectiva de gènere, ens sacseja sense recórrer a la simple consigna de pancarta sobre els rols imposats a la dona (tot i que jo hi veig una lectura més universal), la identitat, el buit existencial, feminisme, la voluntat de sobreviure... A més, quan tenim la sort de veure-la actuar, el plaer és total. Ara ens porta Todas las flores on el simbolisme i les imatges han pres més força i jo, ho admeto, m’he perdut una mica, no ho he entès tot, com el final. Admeto que el teatre intel·lectual de vegades em guanya i em deixa enrere, jo que soc de planteamiento, nudo y desenlace. Tot i així, la força que transmet el text i posada en escena, el segell Mestanza, tan present en les interpretacions, per exemple, ens arriben.

Un monestir on van les dones a donar a llum no a parir, que no són vaques), potser les darreres dones embarassades de la humanitat i on rebran l’ajuda d’altres dones assolades per una mena de pandèmia apocalíptica.

Amb una posada en escena un pèl von Trier, minimalista i fosca, cinc protagonistes ben diferenciades en com afronten i què esperen d’aquest nou món que potser està morint només néixer. Una força innegable en la proposta i l’estètica, bruta, poètica, visceral, simbòlica i, per moments, inescrutable i que a, mi, en alguns moments em remetia a la fascinant La mort i la primavera.

El menys millor: em va semblar que hi havia massa discursos, massa temes ambiciosos (el sentit de la vida, la mort, feminisme...) que s’apunten i jo no he estat capaç d’assimilar i rebre tot el que l’autora ens volia transmetre.

El millor: la força i honestedat de la proposta, evolució del segell Mestanza, que es nota i molt per exemple en les interpretacions, on sobresurt, una vegada més, una esplèndida Júlia Molins.

En resum, molta força, un aire d’hecatombe de la humanitat, però que jo no he sabut interpretar del tot. Llàstima, no voldria quedar-me enrere en el camí de Mestanza sinó acompanyar-la i gaudir-ho com a espectador, com tant he fet fins ara.

Benvingudes totes les obres com aquesta que estan dirigides (Bàrbara Mestanza), creades (Laia Alberch, Judit Colomer, Bàrbara Mestanza i Carla Tovias) i interpretades (Laia Alberch/Clàudia Melo, Maria Hernández, Georgina Latre, Júlia Molins, Sandra Pujol  i Carla Tovias) per dones. També són dones la directora de moviment i ajudantia de direcció: Carla Tovias, la responsable de la música i espai sonor: Clara Aguilar i la de disseny d’espai i llums: Judit Colomer.

Benvingudes també les que parlen de dones, les feministes, les que defensen el seu lloc i lluiten per la igualtat. The Mamzelles va ser companyia resident de la temporada 2019-20 i aquesta peça no s’ha pogut estrenar fins ara per la situació tan especial que encara estem vivint.

Un grup de dones que podien ser monges o bruixes constitueixen una comunitat que ajuda a parir a les dones nouvingudes i les acompanya. El que era un lloc d’acollida i solidaritat femenina es converteix en un espai inquietant, misteriós i perillós. La sang és present en totes les escenes ja que la dona es mostra lligada al patiment i al dolor. A la solidaritat femenina s’hi afegeixen aspectes com el dret a triar sexualitat o el rebuig a la violència masclista. La imatge típica de masculinitat (lideratge, força, competitivitat) l’encarna una dona.

Ens presenten reflexions sobre la vida, la mort, l’existència, la maternitat, la malaltia, la soledat. Bàrbara Mestanza ho defineix com teatre-ficció i utilitza referents audiovisuals de Lars Von Triers.

Hi ha moments especialment remarcables pel que fa a recursos teatrals com és la impactant imatge dels cossos amuntegats al principi de l’obra que ens predisposa a la mort o també el part col·lectiu utilitzant una coreografia simple però efectiva o la caiguda de la neu que transporta a les dones al fred, al perill, a la por, a la soledat i a la mort.

Es tracta d’un projecte ambiciós, potser massa,  que enceta moltes idees però les deixa inacabades. Es crea un ambient apocalíptic que et fa esperar algun desenllaç que no arriba. He trobat moltes similituds amb “Lambs of god” de Marele Day. No cal però crear un final satisfactori però he trobat a faltar recorregut argumental i la utilització del català.

En tot cas, val la pena acostar-s’hi i veure un teatre diferent, valent i arriscat.

Quantes ganes per tornar al teatre. Han passat moltes setmanes i tenia ganes de tornar a una sala a Barcelona (per ara he anat a Igualada, Esparreguera i al Castell de Montjuïc) però volia seure a una de les butaques de la ciutat #OmplimElsTeatres és el que hem de fer ara mateix.

S’ha de dir que és una obra que parla de feminisme i de la identitat. Però queda molt difús amb els altres començaments i fils que va deixant.

Comencem amb les actrius a escena i diferents formes d’afrontar la realitat segons cada un dels personatges. Per aquesta part molt bé. Però llavors veig que es van desenvolupant altres històries i sembla que no queda en cap en concret.

Possiblement vaig errat i la denúncia inicial queda una mica soterrada per les altres històries. El d’un convent/església laic on acullen aquelles dones embarassades que donen a llum d’ací a poc temps  amb una crítica a la implicació per part dels homes. Però de mica en mica hi ha altres històries o fils que dilueixen aquesta reivindicació i fa que et perdis en entendre la història i desconnectes un xic d'aquesta crida.

Com dic, hi ha moments que he connectat, que he vist aquesta denúncia cap al patriarcat, cap a la dominació per part dels homes però que han quedat diluïts per les altres històries comentades.

En general m’ha semblat una proposta interessant. Proposta escènica molt ben encertada i amb ajut d’una llum adequada per cada moment. En definitiva elogiar l'actuació (i més amb tot el que ha passat), per l'atmosfera creada però no m'ha convençut del tot la seva narrativa.

Podeu veure la resta de la meva opinió al següent enllaç